divendres, 16 de novembre de 2012

Rellegir o el gruix de la vida







   Ahir vam anar a València, ens vam endur llibres per llegir durant l'anada amb tren des de Xeraco. Pilar va agafar L'estrany de Camus en traducció de Joan Fuster - la primera edició, de 1967, a la mítica "col·lecció taronja". Feia molt que l'havia llegida en castellà i d'un temps ençà, no sap com, li havien vingut ganes de recuperar-la.
   En pujar al cotxe, de tornada, ja n'havia llegit un bon nombre de pàgines i n'estava entusiasmada. Em deia que la novel·la li semblava molt moderna, que hi havia escenes, especialment l'inici, el funeral de la mare, que li semblaven molt cinematogràfiques... Jo, que també feia molt de temps que l'havia llegida, anava recordant detalls d'aquella recepció al fil de les seues paraules. Pilar va concloure explicant-me la sensació que la lectura d'ara li estava resultant molt més complexa i molt més punyent. Que li semblava que hi havia obres - les realment essencials per a cadascú? -que les hauriem d'anar rellegint en diferents fases de la vida.
   Això darrer em va fer reflexionar sobre el dilema on ens posa la maduresa: d'una banda va fent-se il·lusori pensar que cal esperar encara moltes coses noves - de les lectures i de la vida - però, de l'altra, ja hem acumulat un pòsit tan gran d'experiències que esdevé impossible de poder-lo revisitar, rellegir... Potser el desllorigador sigui allò que ja he intuït altres vegades: Que el que cal és indagar en el gruix del present rellegint el passat que encara ens commou per moure el desig de l'avenir que ja ens tempta.


   Avui ha mort la mamà. O potser ahir, no ho sé. He rebut un telegrama de l'asil: "Comuniquem defunció mare. Enterrament demà. Sincer condol". És clar que això no vol dir res. Potser era ahir.

...

   Perquè tot sigui consumat, perquè em senti menys sol, només em resta esperar que el dia de la meva execució hi hagi molts espectadors i que m'acullin amb crits d'odi.