dissabte, 29 de setembre de 2012

Avui hem acomiadat l'amic Llorenç Pizà


(la colla d'amics a Confrides, encara hi érem tots)

EL VI PERDUT

Al fons del mar, un dia, jo
(mes no sé dir sota quins cels),
com si al no-res en fes el do,
vaig llançar un raig de most excels...

Qui va voler per tu tal sort?
A l'endeví vaig obeir?
Potser al desfici del meu cor,
pensant en sang, en vessar el vi?

Després d'un fum de rosa tendra
el mar tan pur tornà a reprendre
la transparència de costum...

Perdut el vi, èbries les ones!...
Jo he vist saltar en l'aire que brum
tot de figures molt pregones...


Paul Valery
Traducció de Xavier Benguerel






Gent, 2: La dama de negre i blanc (amb telèfon)



dijous, 27 de setembre de 2012

dissabte, 22 de setembre de 2012

Afinitats electives: Elliott Erwitt, l'ull errant, de l'instant a la història




   Elliott Erwitt, fill de jueus russos, va nàixer a Paris el 1928. La seva infantesa la va passar a Itàlia i França, com a conseqüència de la II guerra mundial i la persecució nazi dels jueus va emigrar al EE.UU,on va establir la seva residència definitiva,encara que no ha deixat de viatjar arreu del món al llarg de la seva vida  de fotògraf, cercant sempre aquell '"instant descisiu" de què parlava Cartier-Bresson. 
  Va començar la seva tasca fotogràfica al Holywood dels anys quaranta, on va conèixer i establir amistat amb importants fotògrafs, entre ells Robert Capa, que el convidaria a ingressar, en 1954, a l'agència Magnum, de la després ha estat president. La seva obra creativa s'ha mogut principalment sobre l'eix de documentalisme i el fotoperiodisme, L'amplitud d'espectre dels seus interessos l'ha portat des del retrat de gran nombre de personatges i fets històrics (Che Guevara, Kennedy, Jrushchov, Marilyn Monroe...) fins al de multitud d'ésser anònims en escenes de la vida quotidiana.  Considerat com un dels fotògrafs més importants del segle XX, Resulta difícil elegir entre la bona quantitat de fotos seves que han esdevingut veritables icones. Això però, no m'ha costat molt decantar-me per aquestes dues fotografies: la de la parella anònima ballant apassionadament en la cuina humil d'una casa de València i la del xiquet empinat en un tramvia barceloní; imatges aquestes que constitueixen, al meu parer, dues mostres impagables de la vida anònima i difícil de la postguerra civil al nostre país.

     


diumenge, 16 de setembre de 2012

Montréal, la ciutat convidada a les festes de la Mercè






  Després del viatge que hem fet a Québec aquest agost - ja us he deixat alguns posts on heu pogut intuir la nostra satisfacció per haver conegut una mica aquella terra i aquelles gents - m'ha agradat molt assabentar-me'n que Montréal era, precisament, la ciutat convidada d'enguany.
Aquesta vegada he elegit una fotografia que intenta resumir pàl·lidament aquella metròpoli moderna i multicultural que se sent orgullosa, també,de ser la segona ciutat de la francofonia.


Mai es tard


(Imatge: Balthus)


   Mai és tard per ser el que hauries d'haver estat

George Elliot


dissabte, 15 de setembre de 2012

Afinitats electives: Bettina Rheims o l'ambigüitat sofisticada




   Bettina Rheims és multiforme, escorredissa com una anguila en aigües tèrboles. Entrevarada de judaïsme i cristianisme, suaument descreguda. El seu pare era un important comissari-tasador d'obres d'art, sa mare pertanyia a la riquissima familia Rotschild.

Es va criar veient passar per casa amistats tan cèlebres com variades de Pompidou a Malroux, pasant pels seus favorits, Cocteau i Antonioni. Va retratar l'amic Chirac però també va votar Miterrand...
La seva obra creativa també va del món de la moda a l'univers dels transsexuals, o a l'atreviment de feminitzar el crucifica: Bettina no perd mai l'elegància, encara que transita del glamour a la morbositat passant per l'erotisme, la subtil transgressió o l'escàndol.

dilluns, 10 de setembre de 2012

11 de setembre




TERRA LLIURE


Perquè era verda i encara pot ser verda.
Perquè és la veu dels morts que l'estimaren.
Perquè era una i encara pot ser una.
Perquè és cançó d'un mar sense memòria.
Perquè era clara i neta i no sabia
dir paraules de parla estrangera.
Perquè és batec a les goles incendiades.
Perquè era nostra i encara pot ser nostra.
Perquè és un cor que agonitza entre cadenes.
Perquè era blat i gavina en el matí.
Perquè ens la volen morir com si fos núvol.
Perquè encara naix fills amb l'alegria
de saber-se-la en la pell i la batalla.


Marc Granell





Pensaments, 42: del perdó





Quan  perdonem, ho fem per nosaltres.


València necessita una cançó




dissabte, 8 de setembre de 2012

La galeta xinesa de la sort: L'Amor i Jo




    En un altre post ja he comentat que durant la nostra estada al Quebec vam fer una escapada a les cascades del Niàgara. Hi viatjàvem amb una companyia xinesa i durant l'anada ens vam aturar a dina ren un retaurant xinés. Juntament amb el té, ens van treure a cascú una  galeta de la sort, un dolç que consisteix en una crosta fina que oculta al seu interior un missatge - pot ser una sentència o proverbi xinès -que, segons la tradició, conté un consell destinat a aquell que la desclou i se la menja. La meua deia:

L'absència afua l'amor
però la presència l'estreny

   I, certament, crec que jo en sóc testimoni i testimoni.


dimarts, 4 de setembre de 2012