divendres, 28 de juny del 2013

Afinitats electives: Cindy Sherman o la cambra dels espills





   Cindy Sherman (New Yersey, 1954), és una creadora polifacètica que, a més de la fotografia, s`ha dedicat a la performance, el teatre, la mascarada... 



 Des d'un ús reiteratiu de l'autoretrat i el transformisme, Cindy ha treballat el joc i la hibridació (fotografia i pintura...), l'ambigüitat, la tensió entre realitat i ficció, entre autenticitat i còpia..., i -sempre a partir d'un punt de vista crític -, ha cercat de deconstruir els mecanismes de la seducció, del sofriment, de la mostruositat o de l'androgínia.

   Encara que jo no hagi mai considerat la meva obra com a "feminista" o com a declaració política, és cert que tot el que s'hi troba ha estat dibuixat a partir de les meves observacions en tant que dona en aquesta cultura.



dimecres, 26 de juny del 2013

D'endavant i endarrere




Només una certesa em queda:
corro sempre endavant
mirant endarrere

Manuel Forcano


diumenge, 23 de juny del 2013

El llibre vell al carrer Campo: Maria Ibars i la IV Taula de poesia




   Ahir, com cada any es van instal·lar les paradetes de llibre vell al carrer Campo de Dénia. Qui segueix  aquest blog ja sap com m'agrada anar-hi per mirar, remenar i, finalment, comprar alguna petita troballa. Aquest any el llibre elegit ha estat  IV Taula de Poesia. Mostrari, una petita antologia poètica, promoguda per Carles Salvador i editada a València en 1951, que recull una mostra de cadascuna de les 20 carpetes amb il·lustracions i poemes que es van exposar al Cercle de Belles Arts de València el 1951, reprenent una iniciativa que havia començat en 1927 de la mà de la emblemàtica revista literària Taula de lletres valencianes. 
   El llibre, tan senzill com bonic, reprodueix així mateix les il·lustracions que encapçalen totes les carpetes i, en la contraportada, una deliciosa vinyeta de'Enric Navarro i Borràs publicada inicialment a la Taula de lletres valencianes l'octubre de 1927. Més enllà de la seva bellesa formal, el llibre m'ha interessat especialment per la seva relació amb el meu interés per l'escriptora comarcal Maria Ibars i pel treball d'investigació d'investigació que, en conseqüència, em va ocupar durant uns quants anys a cavalls dels vuitanta i els noranta del segle passat i que; de retop, em va permetre establir una relació d'amistat amb Sofia, la filla del gran mestre valencià, Carles Salvador.
   Fou en un moment d'aquelles llargues converses amb Sofia Salvador, a la casa pairal del nostre poeta a Benassal, que em vaig assabentar de la participació de Maria Ibars, com també de Sofia, en aquella IV Taula de Poesia. Sofia n'estava segura que la carpeta, que duia el títol de Ram a l'amiga, no havia estat venuda i havia romàs en podes de Maria Ibars, però la seva recerca fou llarga i difícil, fins que finalment la vam poder trobar mercè a la col·laboració del gendre de l’escriptora, Enrique Pastor de Velasco. Aquest any, per atendre la demanda de col·laboració de la falla deniera de Baix la mar vaig escriure l'article "Maria Ibars i la mar" que se centra en aquest poemari directament relacionat amb l'afecció de Maria Ibars per la mar i que va ser publicat al  Llibret de falla  de Baix la mar, 2013.
   Dos anys abans d'aquesta publicació,  Carles Salvador posava de relleu en el "Pòrtic" al primer llibre ibarsià Poemes de Penyamar  aquest tret essencialment mariner de l'obra poètica de Maria Ibars i, paral·lelament el fet de tractar-se d'un poemari complet escrit per una dona, cosa que era encara un fenomen ben rar en el món literari valencià de l'època. El 1947, Sofia Salvador també havia publicat, a Benassal i de la mà del pari, un deliciós llibret, titulat Jardinet, que n'estic orgullor de guardat a casa, amb una amable dedicatòria de l'autora, A la "Salutació" amb que Carles Salvador enceta aquest Mostrari també deixa constància del seu interés per incorporar plenament la dona al fet literari amb aquestes paraules: 
   
... I als diferents estils, a les diferents tècniques literàries, s'ha unit la sensibilitat poètica femenina expressada per dones i no esporàdicament, no en versos de circumstàncies, sinó amb llibres i carpetes de poemes i com a obra poètica responsable i solvent, i continuada.

divendres, 21 de juny del 2013

La Gata dels seixanta: una perspectiva del pont de la via




   Recorde vagament el dia que vaig anar a fer aquesta foto. Vam caminar pel llit del riu des de la raval, on jo vivia fins arribar al pont de la via del tren. No recorde qui m'acompanyava, però aquella passejada (més o menys un quilòmetre i mig caminant per les cinquetes del riu fins ben enllà de la línia imaginària que separava "el meu territori" de la resta del poble) constituïa una autèntica aventura. 
   Estic quasi segur que vaig fer més d'una foto, en recorde fins i tot vívidament alguna altra, però aquesta és l'única de l'impressionant pont que hi ha entre el grapat que encara conserve. Me l'estime especialment perquè crec que és de les millors fotogràficament parlant. M'agrada aquest contra picat, la diagonal que  travessa la meitat dreta i l'ull de pont de la part esquerra..., la seua puresa de línies quasi geomètrica, minimalista.



dimecres, 19 de juny del 2013

Què què..?

Tuits.

  1. Si les pedres parlaren, ho farien en
  2. Un dia de Pasqua un dinosaure plorava perquè el catxirul·lo no se li empinava...
  3. No home no..., són els íbers els qui provenen dels valencians!
  4. El PP s'ha quedat curt. Com tothom sap i és profecia, la tonyina ja bramava en valencià. D'ací va passar als humans.

dimecres, 12 de juny del 2013

De canviar el món


(imatge: Balthus)


Els únics interessats a canviar el món són els pessimistes, perquè els optimistes estan encantats amb el que hi ha

José Saramago

dimarts, 11 de juny del 2013

Aquells seixanta: Carrers de terra encara (...i amb bonyigues)




   La mostra d'aquelles meues  fotos primerenques ha estat rebuda amb un interés que no m'esperava. Per això he pensat d'anar publicant, a poc a poc, les que encara conserve. Avui us presente la darrera que tenia ja escanejada. Es tracta d'una panoràmica del carrer Signes de Gata - que podem datar, com totes les altres, a mitjans dels anys seixanta.
   Hom hi pot veure com els carrers eren encara de terra (no hi havia instal·lat ni aigua potable ni clavegueram). Un detall simpàtic: el grapat de bonyigues enmig del carrer constitueix una prova fefaent de la vitalitat que tenia encara l'ús d'animals (matxos, burres...) per al treball. I al fons es pot distingir l'ermita de Sant Cristo, a dalt del Calvari.

Blavers? Ningú els definirà millor que no ells




dilluns, 10 de juny del 2013

Aquella Gata dels seixanta




   Una panoràmica de Gata, a mitjans dels seixanta, des de les Acolaies. Sobta veure, en primer pla, les cases dels mestres encara en construcció, després - per sobre d'un poble harmònicament pla - l'alter dels hecles i el tossalet del Calvari; al fons de tot, el Montgó ja desdibuixat.

A propòsit de "Crònica de la ciutat de pedra", d'Ismail Kadaré




   
   Al gener de 1910 vaig publicar en aquest blog un comentari sobre L'accident, el primer llibre que m'havia llegit d'Imail Kadaré. En aquell moment ja vaig expressar la bona impressió que aquest escriptor m'havia produït i hi assenyalava dues qüestions bàsiques: una més general, sobre la dificultat pràctica d'accedir a la major part de magnífics escriptors d'altres llengües tant per la limitació objectiva de quantitat d'autors, de temps disponible i d'existència de traduccions disponibles, qüestió aquesta que enllaça directament amb l'injust constrenyiment del cànon, centrat quasi totalment en la literatura anglo-saxona. L'altra, ja específica de l'autor, es referia a aquell discurs enigmàtic, escapçat, que em va atrapar de manera quasibé hipnòtica, com si avancés per "un territori inestable, movedís. sembrat de de mines".
   És des d'aquell pòsit que ara m'he llegit Crònica de la ciutat de pedra i - tot i tractar-se d'una novel·la ben diferent, tant a novell de la història com del discurs - el resultat ha estat la mateixa sensació de quedar envescat en el fil que va descabdellant la narració. Ara el que ens fascina és la mestria amb que el narrador  focalitza el relat en la mirada nova i la veu innocent d'un nen per tal d'aconduir-nos a través del laberint de la vella ciutat de pedra que el punt de vista infantil  amara d'una sensibilitat  panteista i, de mica en mica, pren el pols a la gernació que l'habita, encara encabida a dins el gresol de la societat tradicional, secular - entrecreuada de relacions familiars i veïnals, de convivència religiosa i d'extraordinària vitalitat dels rituals i les supersticions populars, amb una forta pulsió matriarcal... -, però plenament convulsada pels esdeveniments bèl·lics i la tensió política i ideològica de la segona guerra mundial.
   Tot això, des d'un discurs entelat pel record i, potser, per l'enyor; que prova de salvar un passat que se sap ja extingit, destil·lant-lo per l'alambi de la literaturització.
   Afortunadament, Ismaïl Kadaré està prou ben traduït entre nosaltres i encara em queden alguns llibres més per assaborir. Sense presses, anirem parlant-ne.
   

dilluns, 3 de juny del 2013

Del que importa


(Imatge: Balthus)

Els meus títols no són de savi, són d'enamorat

Pedro Salinas

diumenge, 2 de juny del 2013

Codolades, 8: Veniu i pacteu tots...




Veniu i pacteu tots
amb flors a porfídia
amb flors d'espanyolia
que pàtria nostra és...



Cançó de batre, de Vicent Andrés Estellés




   Ahir, a La flexió verbal de Pedreguer, vaig tenir l'honor que el meu bon amic Eduard em dediqués aquesta cançó de batre en la primera actuació publica del grup Pedramel que ha format amb alguns amics i amants de la música. Va ser una molt bona vetllada.

dissabte, 1 de juny del 2013

Àlbum, 153: Photon, "Rodalies" al Mercat Central




Comunicant (es fa) la Revolta




   Ahir al vespre vam anar a Teulada per assistir a la presentació Comunicant la Revolta. Xavier Ginés - l'autor-, i Rafa Xambó ens van parlar del contingut del llibre, relacionant-lo amb  de la situació dels moviments alternatius inserits en un moment de crisi i de canvi social, després va haver-hi una animada mesa-rodona, mes semblant a un debat tertúlia, on també hi van participar membres de l'associació i ràdio comarcal La Mistelera i del públic -escàs però ben interessat.
   Com quasi sempre que assistesc a actes d'aquest caire (presentacions, xerrades...) en surt amb un contradictori regust agredolç que combina indestriablement el convenciment de la gran necessitat que tenim d'actes com aquests amb la impossibilitat d'abordar-hi, en situacions puntuals i limitades temporalment,  qüestions generalment molt complexes, així com  amb  l'escassa assistència de públic que denota una estat de fatiga social molt rellevant ( barreja, potser, de fatalisme, insolidaritat  i terrorisme-narcotització mediàtica?).
  El plantejament metodològic del llibre em va semblar particularment encertat, pel fet que es fonamenta en el paper essencial del fet comunicatiu a l'hora d'articular i fer créixer l'oposició política i social al sistema així com per la seva  la metodologia basada en desenvolupar la qüestió d'una manera molt dinàmica, a traves d'un conjunt d'entrevistes a activistes socials i professionals de la comunicació.
   La perplexitat (entre el fatalisme i l'esperança) davant la situació actual, la comparació amb períodes històrics anteriors i les perspectives de futur foren els eixos sobre els quals els presents vam reflexionar amicalment i animada des de la constatació del que no volem i el desig d'articular el que volem mitjançant l'acció-reflexió radicalment democràtica. Amb actes com aquest, potser, també anirem fent la revolta.