dimarts, 10 de desembre de 2013

A propòsit de "Sota el paraigua el crit", d'Antònia Vicens


(imatge presa de canalcover.cat)



   Fa només uns anys que Antònia Vicens va ampliar el seu camp creatiu que s'havia mantingut  dins l'àmbit de la narrativa: així, amb el lliurament de Lovely encetava - almenys pel que fa a la publicació - la seva obra poètica, una nova vessant literària que ara ha refermat amb un segon poemari Sota el paraigua el crit (Lleonard Montaner Editor, 2013).
  
   A Sota el paraigua el crit s'aplega un conjunt de poemes relativament curts i densos, com el resultat d'una llarga destil·lació d'emocions i de sentiments, un procés d'essencialització, amb un deix de misticisme, sacramental, que delata una proximitat amb determinades escletxes de la vida que aboquen a la pèrdua, a la mort, a la cerca, al misteri... Uns poemes de to memorialístic, que  arrenquen de la infantesa, de la més dura postguerra ("...hi havia hagut una guerra. El vi  / i la sang tenien el mateix gust"), que recorren el pas del temps, la innocència, el desig, la desesperança, la dona mare, l'acompliment ("Saps que serà fàcil: / just faràs el darrer / alè i el grall que / tens a dins volant et / sortirà per la boca)... 

   Tot això m'ha confirmat aquella intuïció que vaig tenir en fer-ne el primer acostament al nou recull: que en realitat aquesta faceta poètica era una variant plenament harmònica amb el món i l'estil literari que Antònia Vicens havia anat concretant al llarg de tota la seva creació literària. Així, la lectura atenta del poemari ha corroborat plenament "la meva impressió enlluernada per l'expressivitat tan punyent com emotiva d'aquesta col·leccionista de paraules". Hi he trobat novament aaquella força i musicalitat, aquella originalitat, aquella espiral quasi hipnòtica que atrapa el lector, se l'incorpora. Una veu que sembla l'aura del seu cos, la imantació d'una serena bellesa.

Acabes vinclant l'esquena davant la pàgina en blanc.
Si no escrius les paraules t'esclaten
dins la boca
                    t'inunden els pits
                                               les entranyes. Tu
que cada dia obres les finestres perquè
entri el desig. O com es digui matar
la set d'estar en gràcia.

Cap comentari: