dimecres, 29 de maig de 2013

dilluns, 27 de maig de 2013

Àlbum, 151: Encara?





Afinitats electives: Jeanloup Sieff, l'unt eròtic



      Jeanloup Sieff va nàixer a París, de pares polonesos, en 1933 i va morir, el 2000, a la mateixa ciutat. La seva infantesa està marcada per la solitud (desaparició del parre, i vagabundeig propi del temps de guerra). De caràcter inquiet i lliure, els seus estudis són tan diversos com breus (lletres, periodisme, fotografia...)
   La seva iniciació a la fotografia es produeix als 15 anys quan li regalen una elemental càmera Photax produïda a Polònia i en 1950 publica les seves primeres fotografies a Photo Revue. Fotògraf ràdicalment independent -sols va estar associat a l'agència Magnum durants uns pocs anys, en la dècada dels 50, es va dedicar a la fotografia de moda, a Paris i a Nova York, i les seues imatges es van publicar en les principals revistes internacionals del sector. La seva creació, però, desborda àmpliament aquest aspecte i s'escampa per camps tan variats com el de retrats de celebritats, els reportatges, la fotografia paisatgistica i, ben especialment, el nu.


   El més rellevant del seva tècnica és l'ús del blanc i negre i del gran angular, la seva finor a l'hora de perfilar els elements que conformen el camp escènic i el seu recurs al contrast dramàtic. L'aspecte de la  seva creació que m'interessa especialment el seu acostament al nu: un erotisme difús, amb un toc eteri,  prenyat de misteri, suggerent, sofisticat...

   

dissabte, 25 de maig de 2013

De l'arrel dels poemes


(imatge: Balthus)


   Els poemes no es generen espontàniament sinó que vénen de lluny

Màrius Sampere


dijous, 23 de maig de 2013

diumenge, 19 de maig de 2013

Afinitats electives: Sarah Moon o la recerca de l'alquímia entre el desig i l'atzar





    Sarah Moon (nom artístic de Marielle Hadenque)  és filla d'una família jueva francesa que, en 1941,  va haver de fugir de la persecussió nazi i refugiar-se a Anglaterra. 
   És als anys seixanta que s'inicia en la fotografia de moda, paral·lelament amb el seu treball de model a Londres, una modalitat fotogràfica on, al llarg d'uns quinze anys, adquirirà una relativa notorietat amb treballs de publicitat per a firmes com Cacharel o reportatges per a les revistes més importants del gènere (Vogue, Elle, Bazar, Harper´s, Marie Claire...), on aportaria un biaix sempre inconformista, poc convencional; finalment, en 1979,  abandona el treball comercial per dedicar-se de ple a la fotografia "artística".

   És aleshores que es lliura en un projecte artístic "radical" que té com a espai privilegiat la ciutat de Paris i que es desenvolupa sobre uns eixos temàtics tan suggeridors com el record, la infantesa, la mort, la feminitat, la fantasia, el somni... Un treball que pren com a fonts d'inspiració l'obra de Guy Bodin o dels expressionistes alemanys dels trenta i que es fonamenta en la utilització de tècniques tradicionals: el blanc i negre, la polaroid o la degradació d ela imatge per reflectir-hi el pas del temps, la descomposició... 
   El resultat és un univers artístic d'una gran plasticitat i força introspectiva: unes imatges impregades de fragilitat, amb un punt de fantasmagoria, d'un marcat toc surrealista i d'un gran poder evocador, molt acordat amb els meus interessos i la meva sensibilitat envers la fotografia.

diumenge, 12 de maig de 2013

Afinitats electives: Rafael Navarro, "el fotògraf imaginari"





   Rafael Navarro (Saragossa, 1940) va arribar a la fotografia en la dècada dels setanta del segle passat, des del seu interès pel teatre i de l'esport. Es va integrar al grup català Alabern, on hi havia altres fotògrafs com Fontcoberta o Formiguera, dels quals ja n'he parlat dins aquesta secció del blog.

   En el cas de Navarro, m'interessen qüestions com la importància axial que té en la seva obra el cos de la dona, el tractament que jo anomenaria dinàmic i descontextualitzador de la imatge, que es concreta en imatges esborradisses - a vegades mogudes - sempre suggerents, amb una gran obertura de significat que demana la participació del receptor, el caràcter rupturista que el du a l'experimentació, per exemple amb la creació dels "diptics", on combina dues imatges aparentment divergents, inconnexes per aconseguir un resultat sorprenent, o  la seva recerca convergent cap a l'abstracció....




dimecres, 8 de maig de 2013

Retrobament amb les poetes quebequeses





   Ahir, a la llibreria, em vaig topar amb Museu de l'os i de l'aigua, un poemari de Nicole Brossard traduït per Antoni Clapés i publicat per El Gall, editor.El llibre em va dur a rememorar la trajectòria de la meva relació amb la poesia quebequesa, especialment la  feta per dones.
   Ja abans del viatge que van realitzar l'estiu passat al Quebec, havia llegit amb molt d'interés Retrats de mars d'Hélène Dorion (La Magrana, 2000) i L'enamorada interior de Claudine Bertrand (Tàndem, 2002);   durant l'estada al Quebec vaig voler comprar una mostra de la poesia i de la narrativa breu que s'hi estigués fent per la gent més jove, hem vaig decidir finalment per Installation du feu, de Veronique Cyr (Poètes de Brosse, 2010) i Quand les guêpes se taisent d'Stéphanie Pelletier (Leméac, 2012), uns llibres la lectura dels quals encara tinc en procés.
   La primera lectura transversal del recull de Nicole Brissard, una bella i acurada edició bilíngüe, m'ha fet la sensació que es tracta d'una poesia que cerca els límits, creativa i experimental; així, tot i tractar-se de l'escriptora mes major de totes les poetes quebequeses que he llegit, se situa potser en el vertex de la modernitat poètica.
   I encara, documentant-me una mica sobre el tema, he trobat una altra traducció recent, que desconeixia, El jardí de l'ànima de Denise Desautels (Cafè Central, 2012), caldrà també aconseguir-la...

   Després de tot això, ja hem creureu que he sentit el desig de contribuir jo també a aquest  acostament i trasvassament poètic, fent una versió provisional d'un poema d'Installation du feu, de Veronique Cyr,  poeta inèdita fins ara en la nostra llengua:  



Tu m'instal·les en el paper
de l'ocell perdut entre
els quatre punts plegats
del sol amb els ulls
jazz pispant-ho tot
nits de cristall un congost
insofrible esmicola els
llibres fins a l'extrem
miopia del cos fins a 
escopir el cap i totes
les plomes del cor
un gran trau entre
les roques i l'amargor
triar palleta





Tu m'installes dans le rôle
de l'oiseau perdu entre
les quatre point plissés
du soleil avec des yeux
jazz chapardant tout
nuits de cristal un défilé
insoutenable casse les
livres jusq'a l'extremme
myopie du corps jusq'a
cracher la tête et toutes
les plumes du coeur
un grand trou entre
les rocs et l'amertume
tirer à la courte paille


dilluns, 6 de maig de 2013

Al voltant de la font, ara fa trenta anys.





   El 8 de maig de 1983 s'havien de realitzar les segones eleccions municipals democràtiques, conjuntament amb les primeres eleccions autonòmiques al País Valencià. Jo ja m'havia presentat en les primeres del 79 i havia sortit elegit regidor a Gata pel Partit Comunista. 
   Aleshores feia dos anys que vivia a Pedreguer i estava afiliat a la Unitat del Poble Valencià, una coalició electoral nascuda l'any anterior per  a les generals, on s'havia integrat l'Agrupament d'Esquerres del País Valencià - format a partir de dos grups provinents del PCPV i del PSAN.
   Un grup de gent nacionalista i progressista, en la seva majoria independents, havíem decidit de formalitzar una candidatura i algú va pensar que seria una bona idea que la imatge per als cartells o el programa agrupés els candidats en una una foto al voltant de la font que havia estat retirada de la plaça feia més de deu anys i que conservava en la seva caseta de camp el metge Jaume Costa i Pérez.
   Quan vam anar a demanar-li permís, el conegut metge pedreguer ens va explicar com aquell dia de 1969 baixava plaça avall i va veure, estupefacte, que estaven derruint la font de la plaça, quan va preguntar li van dir que totes aquelles pedres anaven en un abocador, llençades al barranc... Va pujar a la Sala ha demanar explicacions i, efectivament, sembla que ara que ja hi havia aigua potable no calia mantenir les fonts públiques..., que calia fer lloc per al cotxes, aparcaments... D. Jaume, indignat, va demanar que li deixessin emportar-se la font a la seva caseta del Mirabó i reconstruir-la pedra a pedra, ell s'encarregaria de conservar-la i custodiar-la "fins que el poble recuperés el coneixement". I així havia estat.
   En anar a fer la foto vaig poder comprovar com era de "singular" aquell metge de qui es contaven tantes anècdotes curioses, tan popular com estimat entre el poble. Només arribar, algú em van mostrar el cartellet escrit a mà que tenia posat a la porta d'entrada de la caseta i que venia dir: 
   Señor ladrón: No rompa la puerta por favor. En la ventana de atrás está la llave. Entre y llévese lo que quiera. Gracias.
   I, efectivament, a la finestra de darrere hi havia la clau de la casa!
   
   El metge Jaume Costa i Pérez va morir uns anys més tard, en 1988.
   El 1990, amb motiu de la restauració dels pòrxens, l'ajuntament de Pedreguer va restituir la font al seu emplaçament original. 
   El poble de Pedreguer va demostrar que havia recuperat el coneixement, el trellat. Que li duri!


M'agrada Cesare Pavese





dissabte, 4 de maig de 2013

Del destí de la poesia

(Imatge: Balthus)

   El destí ideal de la poesia és infectar tots els altres gèneres literaris.

Xavier Lloveras

dimecres, 1 de maig de 2013

Per la ruta dels riuraus de Pedreguer




   Aquest matí hem participat en la ruta dels riuraus de Pedreguer que havien organitzat l'associació "els Pòrxens" i l'ajuntament del poble. Ha estat un recorregut tan bell com relaxat, puntejat per una mostra ben representativa dels riuraus que encara queden per les partides de Borissa, Xari, Oquins i Mont-Roi. 
   La passejada ha comptat amb les explicacions impagables de Josep Marqués - autor del "Catàleg de riuraus de Pedreguer", publicat a Riuralogia: Estudi dels riuraus i de l'arquitectura rural, número 1, esti u de 2012- i de Pasqual Garcia. Totsdos ens han assabentat del valor històric i patrimonial d'aquests elements arquitectònics així com de la seva precarietat actual, emmarcant-los en la història de l'elaboració i comercialització de la pansa, un fet que ha jugat un paper essencial en la història moderna de la nostra comarca.





Manifestació de l'1 de Maig a Dénia. Intersindical Valenciana