dilluns, 29 de juliol de 2013

Aquella Gata dels seixanta: L'arbre de la Rana






   Les dues fotografies d'avui mostren un lloc molt popular entre els gaters: La font de la Rana. 
   La primera és una vista panoràmica on hom pot veure, a l'esquerra, el barranc baixant fins a la font i a la dreta, en paral·lel, la carretera de Xàbia. Enmig destaca la copa elevada de l'arbre. 
   La segona foto està feta ja a dins el paratge de la font i ens mostra la soca i l'inici de la copa del gran eucaliptus,  els amics que hi juguen davall fan de contrast per copsar la seua grandària.





dijous, 25 de juliol de 2013

Àlbum, 163: M'exalta el nou i m'enamora el vell






Em plau, d'atzar, d'errar per les muralles
Del temps antic, i a l'acost de la fosca,
Sota un llorer i al peu de la font tosca,
De remembrar, cellut, setge i batalles.

De matí em plau, amb fèrries tenalles
I claus de tub, cercar la peça llosca
A l'embragat, o al coixinet que embosca
L'eix, i engegar per l'asfalt sense falles.

I enfilar colls, seguir per valls ombroses,
Vèncer, rabent, els guals. Oh món novell!
Em plau, també, l'ombra suau d'un tell,

L'antic museu, les madones borroses,
I el pintar extrem d'avui! Càndid rampell:
M'exalta el nou i m'enamora el vell.

J.V. Foix: Sol i de dol

dimecres, 24 de juliol de 2013

Tornar a Nicole Brossard (passant pel tigre)





       Fa quasibé tres mesos, amb motiu d'haver comprat el poemari Museu de l'os i l'aigua de Nicole Brossard, vaig penjar al bloc un article sobre la meva relació amb algunes poetes quebequeses i hi vaig publicar la traducció d'un breu poema de Veronique Cyr. Ara he trobat un nou llibre de Brossard, Ardor -en edició bilíngüe francès i castellà- i he tornat a submergir-me en la poeticitat gairebé hipnòtica d'aquesta poeta quebequesa. I, de nou, m'ha abellit oferir una traducció d'algun poema d'aquest recull. Finalment he elegit "on avait vu la vie monter" perquè en ell apareix un tigre i, amb això intento fer-li un regal i un homenatge a l'amic i poeta Joan Navarro que, entre altres moltes coses ens ha aportat - a dins la sèrie alfa- la prodigiosa col·lecció de poemes que duu per títol Llibre del tigre. 



hom havia vist la vida pujar
molt alt entre les instal·lacions
el color transformar-se
en tigre i origen
darrere la finestra
hom havia aprés
a desconjuntar la idea de veritat
en l'obscur i altrament







on avait vu la vie monter
très haut parmi les installations
la couleur se transformer
en tigre et origine
derrière la fenêtre
on avait appris
a déjouer l'idée de verité
dans l'obscur et autrement


Afinitats electives: Shirim Neshat: una mirada dual, en exili permanent




   Shirim Neshat (Qazvin, 1957) es una artista visual nascuda a l'Iran i resident als EE.UU. Filla d'una família benestant, era estudiant d'art a Los Angeles quan es va produir la revolució islàmica al seu país (1974) però ella va restar a Nord-Amèrica i va seguir estudis a la Universitat de Berkeley per, després, traslladar-se a Nova york on es va casar amb el curador d'art coreà Kiong Park i va treballar durant uns anys a la galeria d'art experimental que dirigia el seu marit.
   El 1990 viatja a Iran i es trasbalsada profundament pels canvis exerimentats pel país, cosa que es convereteix en l'esperó definitiu de la seva obra centrada en la fotografia, les instal·lacions, el vídeo i la cenematografia. Una obra singular que planteja el conflicte social, cultural, polític religiós i ideològic centrat en la dona iraniana. Una mirada tan diferent com compromesa, que defuig els estereotips fabricats tant pel món isl'amic com pel món occidental,  apartir de la dialectica del contrast: blanc / negre, exterior / interior, velat / mostrat...


dimarts, 23 de juliol de 2013

Dénia: 75 anys del bombardeig franquista més sagnant




   La ciutat de Dénia va sofrir 78 bombardeigs de l'aviació franquista al llarg de tota la guerra, amb un total de 36 morts. La incursió més sagnant es va produir el 23 de juliol de 1938 i va provocar 12 morts i almenys 18 ferits.
   Ni oblit ni perdó.


diumenge, 21 de juliol de 2013

Marina al Grec: 100 Femmes




   Ahir vam assistir a l'estrena de 100 Femmes al teatre GREC de Barcelona: Una onada envolupant formada per cent dones -entre les quals la meva filla Marina- que durant 80 minuts de moviment, de música, d'imatges i de veus es proposava expressar una mostra tan harmònica com plural de les dones barcelonines a partir de les experiències i les voluntats de cadascuna de les participants.

Aquella Gata dels seixanta: el magatzem de la CAS




   En aquesta foto podem veure el magatzem de la CAS acabadet de fer. Encara no hi ha escrits a la paret el llarg llistat de pobles, les cooperatives dels quals la composaven. També, en primer pla, es pot veure la barrera del pas a nivell. 
   Vaig començar a anar a l'institut de Dénia el setembre del 1963, encara no havia fet el 10 anys, i anava tots els dies en aquest lloc per esperar l'autobús. Això era ben dematí i a l'hivern, de vegades, feia tant de fred que m'entretenia pel camí trencant els cristalls de gel dels clots que la pluja havia deixat pels carrers.



dimarts, 16 de juliol de 2013

Pensaments, 57: Del secret





La paraula vesteix el secret, el silenci l'escampa


GREC 2013: La meva Marina serà una de les "100 femmes..."




   La meva filla Marina actuarà els propers dies 18 i 19 -dins la programació del GREC Festival de Barcelona- en l'obra 100 femmes, una proposta nascuda del Collectif Lyon.05 que vol presentar el punt de vista de cent dones sobre  les problemàtiques del món actual, a partir de la relació amb la seva ciutat i el seu temps. Nosaltres hi serem. Segur que serà una vetllada de teatre molt recomanable.


diumenge, 14 de juliol de 2013

La Marsellesa




Contre nous de la tyrannie,
L'étendard sanglant est levé





Afinitats electives: Umberto Verdoliva, l'home-fotògraf del carrer




    Umberto Verdoliva (Itàlia, 1961) és llicenciat en Planificació Regional i Disseny Urbà, treballa pe ra una empresa multinacional de la construcció. No és tracta, per tant, d'un fotògraf professional, sinó d'un "afeccionat", podríem dir-ne fotoferit?, capaç de dir coses com: "La fotografia mostra la part més profunda de nosaltres. Crec que la fotografia podria ser comparada amb escriure poesies". 
   El camp privilegiat de les seves imatges és el carrer, la recerca d'allò que Cartier-Bresson va encunyar com a recerca de l'instant decisiu. Amb un estil net i depurat que combina la elegància i la sensibilitat amb delicioses puntades d'ironia, Umberto s'aboca a la vida quotidiana de pobles i ciutats atent a transformar fets ordinaris que passen a gent anònima en miratges singulars mitjançant el seu subtil punt de vista, amb un agutzat sentit de l'anticipació i una tècnica depurada i subtil, centrada en el blanc i negre, que fa un ús modèlic d'elements geomètrics, de la llum i l'ombra, del dinamisme, de les imatges reflectides (en vidres de finestres, escaparates, retrovisors...)








divendres, 12 de juliol de 2013

Enllacem-nos!





   Ja ja m'he afegit a la proposta d'una via de blogs per la independència


diria catalunya
diria molt poc més
acariciaria amb els dits la terrosa cal·ligrafia.

Vicent Andrés Estellés


La conversa: una nova història veïnal





   Ara fa uns dos mesos vaig posar la primera fita per a una nova història veïnal. Ara, amb les aportacions  de l'Alba, Sílvia i Palimp  La conversa s'ha completat.


Aquella Gata dels seixanta: la carretera i el cinema "Avenida" d'estiu




    En aquesta fotografia podem veure com, a mitjans seixanta, el poble s'acabava pràcticament en la confluència de la carretera amb el carrer Calvari, encara que a la banda dreta s'allargava amb unes quantes cases més. Sobta la regularitat de les alçades de les cases, només trencada per un dels blocs de pisos més antic que  es va edificar al poble, juntament amb els del carrer Jesús Pobre.
   En primer pla, a l'esquerra, podem veure el muret de la tanca del cinema Avenida, altrament dit de "Passetes". Em sembla recordar que, a inicis del seixanta va aparéixer sobre aquesta paret, o potser a la d'enfront(?), la pintada llegendària que deia Valencians unim-nos (era feta amb una mena de quitrà que va costar temps d'esborrar, no s'ha esvaït mai d ela meva memòria). 
   A més d'aquesta terrassa també hi havia la del Feliu, Casablanca - al carrer Boronat.  I encara la del senyor rector, al col·legi "Verge del Carme". Senyor, senyor..., tres cinemes d'estiu per a un poble com Gata! 
   Per l'altra banda, on ara hi ha el carrer Lepant, discorria només un camí; i just a tocar de l'inici de la terrassa, a l'altra banda del camí, hi havia una caseta vella amb un garrofer al davant. Algunes vegades, com molts altres xiquets, vaig veure la pel·lícula de franc encamellat a les branques d'aquell garrofer o bé a dalt la teulada.



dijous, 11 de juliol de 2013

L'Alpujarra i Garcia Lorca




   Aquest cap de setmana hem estat a la comarca de l'Alpujarra. La bellesa i la singularitat d'aquesta comarca andalusa és prou coneguda. Segurament la raó més potent d'aquesta anomenada  prové de l'afecció que va dur l'intel·lectual anglés Gerald Brenan ha establir-hi la seva residència.
  Precisament Gerald Brenan ha estat l'investigador més important de l'assassinat del poeta granadí Federica Garcia Lorca. Al poble de Pitres (cap del municipi de la Tahá), on ens vam hostatjar, vam veure aquest senzill recordatori l'estada del poeta al poble en 1928, la foto que s'hi va fer i les paraules amb les que li la va descriure a l'amic i poeta Jorge Guillén. Una troballa deliciosa.

dilluns, 1 de juliol de 2013

Aquella Gata dels seixanta: El Grup Escolar.




    Jo, de pàrvuls, encara vaig anar a les classes que hi havia als baixos de darrere l'ajuntament, però crec que als cinc anys (això seria el 1958) ja vaig passar al nou Grup Escolar de les Acolaies; un edifici que va suposar, sens dubte, una fita en la història del poble.
   La primera foto, com totes les de la sèrie que estic penjat, es va fer cap a mitjans dels seixanta. S'hi pot veure el conjunt de l'edifici, just damunt la gran explanació a la qual s'accedeix per amples escales.  Una escola de línies simples i allargades, amb aquelles dues entrades per a xiquets i xiquetes, la seua blancor de la calç, l'alíniament dels finestrals... A l'extrem dret apunta la caseta del conserge i la banda inferior ens mostra una part del camp de futbol, amb un tros de porteria en primer pla. 
   Un element ben interessant es la gran creu de fusta que va ser pujada una setmana santa. Crec que el fet es va produir quan tindria vuit o nou anys i recorde la impressió amb que ho vaig viure, com podeu llegir al Je me souviens... que vaig penjar el primer any d'aquest blog.
   La segona foto ens mostra una perspectiva diferent, presa de més a prop i des de l'extrem esquerre (de les xiquetes). Hom pot distinguir millor la factura i els materuials d el'edificiSi us fixeu en el gran finestal del fons podeu intuir la trilogia de la creu i les fotografies de Franco i Jose Antonio, que presidien totes les classes i dependències del centre