dijous, 31 d’octubre del 2013

M'agrada Ibn Al-Labbana



   Aquest any que celebrem el mil·lenari de la taifa de Dénia em sembla un moment immilorable per recordar el més gran dels poetes andalusís que van donar aquestes terres: Ibn al-Labbana. 
   Ja coneixia de fa temps alguns, escassos, poemes seus quan, pel Sant Valentí de 2003, Pilar i jo vam fer una petita escapada de cap de setmana a Paris. Un dels llibres que hi vam comprar va ser una petita joia anomenada Manuel de l'amour on, a cura d'Ancolie Esselliath s'apleguen 40 poemes d'amor de celebrats poetes d'arreu del món. Un recull migpartit en dos quadernets  "Leçons pour les femmes" i "Leçons pour les hommes, deliciosament il·lustrats amb imatges extretes, així mateix, d'entre els pintors mestres de l'erotisme i la sensualitat. 
   La meva sorpresa va ser trobar-m'hi, a dins aquell recull tan refinadement selecte i tan allunyat de les nostres terres, aquest poema d'Ibn Al-Labbana: 


Une alcôve... une dame en son lit visitée!
Au plus noir de la nuit, mon refuge quitté
J'arrive, plein d'amour, la serre sur mon coeur
Si fort que ses bijoux se cassent, j'en ai peur

Elle s'etonne et me voyant pâle, défait,
"C'est de t'aimer" lui dis-je. Et elle:"je le sais".



Una alcova... una dama festejada en son llit!
En la més negra nit, deixat el meu abric
arribo, ple d'amor, l'estreny sobre el meu cor
tan fort que ses joies es trenquin, en tinc por

Ella es contorba quan em veu pàl·lid, desfet,
"És d'amar-te" - que li dic. I ella: "Ja ho sé"


Lecture Poétique et Musicale avec Linda Bougherara,Hedi Maaroufi et Samuel Guibout 





Cabellera esbullada: (versions d'Akiko Yosano, 7)





uta ni kikena
tare no no han ni
akaki inamu

omomuki aru kana
haru tsumi motsu ko



Sent el poema!
qui gosa negar el roig
de flors foranes?

Oh, delitoses noies
pecant en primavera

(versió meva a partir de traduccions al castellà i al francés)

dimecres, 30 d’octubre del 2013

Sobre l'odi dels borbons




   Fa unes setmanes em vaig assabentar, per la conversa amb un amic, del fet que el primer nom que va rebre l'illa gran de la terra de foc va ser illa de Xàtiva. Això enm va encuriosir fins al punt de documentar-me sumàriament sobre el fet cosa que, de retop, m'ha mostrat una nova faceta  de com va arribar a ser-ne, de profund i ample, l'odi que Felip V va professar envers Xàtiva ( i el poble valencià, per extensió).
   Aquelles terres australs havien estat anomenades, a partir del seu descobriment per Magalhae s, com terra incognita o, també do fuogo per les nombroses fogueres que el mariner portugués havia albirat a la seva costa en passar-hi. Un mariner xativí, conegut com a Diego Ramírez de Arellano va ser el primer que va explorar totalment la zona i en va realitzar els primers mapes, comprovant així que allò era en realitat una illa, la més gran, a la qual va batejar amb el nom del seu poble: illa de Xàtiva.
   Però Felip V, després de cremar Xàtiva -símbol d ela resistència valenciana-, no en va tenir prou amb esborrar-li fins i tot el nom, rebatejant-la com a San Felipe, sinó que el va perseguir fos on fos fins al punt d'ordenar que fos també suprimit per aquell lloc remot de l'imperi que passaria a nomenar-se isla Grande de la Tierra de Fuego. Aquest fet ens dona la mida exacta de l'odi dels borbons. 
 Però el poble ha tornat a dir-se Xàtiva, i diuen que els xativins han tingut sempre bona cura que cap dels seus fills portés de nom de Felip. Unas bona mida de la capacitat de memòria i de resistència del nostre poble.

# NosaltresElsValencians







diumenge, 27 d’octubre del 2013

De literatura, revolució i tradició


(imatge: Balthus)


   Hi ha un fet paradoxal: que l'escriptor revolucionari, l'escriptor innovador, en certa manera és l'escriptor que més lliga amb la tradició.


Gabriel Ferrater


dijous, 24 d’octubre del 2013

La Marina Alta per l'escola pública



  
 Unes dues mil persones ens hem manifestat aquest matí a Dénia amb motiu de la vaga d'ensenyament, contra la LOMQE, per un  ensenyament públic, valencià i de qualitat. Les fotos que il·lustren aquest post són de la companya i amiga Pepa Guardiola.



Àlbum, 178: Cruïlla





dimarts, 22 d’octubre del 2013

I am a catalan: En record i homenatge de Pau Casals





Deixeu-me que us digui una cosa... jo sóc català. Catalunya és avui una regió d'Espanya, però què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Jo us n'explicaré el per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides: al segle XI totes les autoritats de Catalunya es van reunir en una ciutat de França —aleshores Catalunya— per a parlar de pau, al segle XI... pau al món i contra, contra, contra les guerres, la inhumanitat de les guerres.... això és Catalunya.


diumenge, 20 d’octubre del 2013

31 anys d'aquella pantanada





De la singularitat i de la senzillesa de l'art





   ... de vegades comença de formar-se una àmfora, però no saps perquè, amb el girar del torn, acaba sortint un càntir! Al capdavall sigui el que vulgui, però que sigui una cosa única i senzilla.


 Horaci


dissabte, 19 d’octubre del 2013

Afinitats electives: Stanko Abadzic, emoció i geometria.




   Stanko Abadzic (Vukovar. Croàcia, 1952) comença la seva tasca de fotògraf com a repòrter gràfic al diari Vjesnic. Amb la guerra iugoslava s'ha d'exiliar per viure a diferents diferents països centreeuropeus,  especialment a la ciutat de Praga, fins que el 2002 retorna al seu país.
   La seua obra s'emmarca en un creuament d'influències on ocupen un lloc privilegiat importants fotògrafs de la primera meitat del segle XX com Cartier Bresson, André Kertesz o Willy Ronis... Cosa que tiny la seva estètica d'un aire nostàlgic i humanitzant, desenvolupada a partir d'un ús del blanc i negre, que treballa magistralment el contrast de llum i ombres i l'enquadrament: imatges d'escenes de la vida quotidiana o composicions geomètriques  a partir d'espais urbans, realitzades amb una gran netedat i elegància.


... com més ràpid vivim, menys emoció ens produeix el món. Com més lent vivim, sentim més profundament el món que ens envolta.





dimecres, 16 d’octubre del 2013

Cabellera esbullada: (versions d'Akiko Yosano, 6)





espitjant suau
he clos aquella porta
que es diu misteri

les mamelles turgents
premudes amb les mans


(versió meva a partir d'una traducció a l'italià)


dimarts, 15 d’octubre del 2013

En el 73é aniversari de l'assassinat del president Companys





Oda al President Companys
El teu exemple es dreça com un cim
que ens fa bullir la sang dintre l’abisme,
…i tot té la sortida en aquell crim,
un dels més vils, dels nazis i el franquisme.
Quan l’horitzó es tancava entre volcans
tothom t’exhorta a anar-te’n de la plaga.
M’hi nego metre restin catalans
pels camps de França, dius. I el drac et draga.
En el parlar no hi ha renec prou fort
per a la infàmia d’aquell mal dia:
la terra venjarà la teva mort
i el fil de gotes de la tirania.
Joan Brossa: Poemes esparsos

dimecres, 9 d’octubre del 2013

Teulada i la Marina Alta: Cantant i ballant a Estellés


(imatge presa de TeuladaMorairadigital)



   Ahir vam assistir a Cantant i ballant a Estellés. El poeta del poble representat a l'Auditori de Teulada Moraira pels grups de danses de Teulada, Pedreguer i Xàbia. 
   L'acte es va desenvolupar a dins el doble marc de la Festa Estellés que aquestes setmanes ha anat desplegant-se al llarg del País Valencià i la commemoració de la Diada del 9 d'Octubre i em va semblar una proposta artística  ben interessant, que reeix en l'intent de fusionar harmònicament la música i el balls tradicionals valencians  amb la poesia estellesiana.
   L'espectacle -carregat d'emotivitat i amb un públic completament lliurat- es va desenvolupar en tres parts, una primera centrada en  cançons i dansades populars, on destacaria el Ball de comptes de Xàbia, la Jota de les barxes de Teulada  i la Jota Albardanera de Pedreguer; la part central, molt emotiva i vibrant, es va centrar en el tema de la mort i de la desfeta del país, on hi destacaria la dansa del vetlatori de la Llosa de Ranes; finalment, la tercera part, farcida d'adaptacions de poemes emblemàtics d'Estellés, com "els amants" o "la rosa del paper", va acabar amb el solemne Bolero de l'Alcúdia, amb lletra del poema homònim de Vicent Andrés Estellés:






Queia tota la lluna
sobre les sendes
mentre canten i ballen
dotze parelles.

Dotze parelles, mare,
dotze parelles
que per la nit tenien
les mans enceses.

T'estime, rosa fina,
clavell de sucre,
ulls d'una aigua profunda,
canten els muscles.

Les meues mans et prenen
igual que un cànter
coloma meua, rosa,
gesmil intacte.

Història estellesiana dels valencians



dilluns, 7 d’octubre del 2013

Miquel Grau, en el record






Cabellera esbullada: (versions d'Akiko Yosano, 5)






tsubakura no
hane ni shitataru
harusame wo

uekte nademuka
waga asanegami

Pluja vernal
lliscant des d'ales fosques
dels oronells

hi allisaré, a l'alba,
els meus cabells rebels?


(versió meva a partir de traduccions de l'italià i del castellà)

dissabte, 5 d’octubre del 2013

Del cercle del poema


(imatge: Balthus)


   El poema, com un cercle, gira eternament sobre ell mateix al voltant  del seu centre.

Joan Margarit


dimecres, 2 d’octubre del 2013

Afinitats electives: Gabriele Croppi. Remirar l'espai: de la urbs a la shoà




   El fotògraf italià Gabriele Croppi (1974) assenta la seva obra sobre el principi de la innovació, temptant de desenvolupar una mirada "nova" a partir de la convergència amb altres llenguatges artístics com la pintura - el seu primer interés infantil -, el cinema o la literatura. 
   És tracta d'aconseguir impregnar de dramatisme i de poeticitat la visió d'espais geogràfics representatius de les grans urbs occidentals o els llocs més emblemàtics de l'Holocaust mitjançant l'us del blanc i negre, el forçament del contrast i l'ús de la figura humana de manera aïllada i carregada de simbolisme, fins arribar-hi a imprimir un toc d'irrealitat.