dimarts, 13 de gener de 2015

Real i misteri. (Versions d'Anna de Noailles, 4)





L'Honor de sofrir, VI



Ells van inventar l’ànima   amb el fi de sotmetre                      
El cos, que és l’únic lloc   del somni i la raó,                      
Que és l’asil del desig,   de la imatge i dels sons,               
I pel qual tot es mort   a l’instant  que ell pereix.                 

Ells ens imposen l’ànima   a la fi que  lassament                
Hom alci els ulls de terra   girats per oblidar-hi,                            
Després l’injuriós   boç d'amortallament,                                           
Que sota el vi vivent   tot és llim funerari.                        
- Jo no cometre  mai   contra vostra bondat,                               
 Contra vostra grandesa,   carnal si bé secreta,                        
Oh! Cos deixatat,   oh! Confuses ninetes,                           
La traïció de creure   en vostra eternitat.                         
Refuso l’esperança,   l’altitud,  la ingravidesa,                                                       
Que es diu estranya al món   i inclinada el fred                                                    
Dels vostres fossats foscos,   tan davall i massa estrets,      
 Jo vull dir, esbrinant   vostres nits vastes i vanes,                                 
Que res no sobreviu   a l’escalf de les venes!