divendres, 24 de juliol de 2015

Notes a "Curs de filosofia en sis hores i quart", de Witold Gombrowicz





-         Res és, perquè tot es mou? Res hi ha sense el moviment? No hi ha essència, sinó autenticitat?
-         La creació i el plaer  cavalquen ones magnètiques. Bateguem entre la llibertat i l’apropiació mútua, entre la singularitat i la interpretació, entre la consumació i la realimentació. La vida subsisteix mentre és dinàmica. Tot es mou perquè és finit
-         Subjecte vital significa xoc amb el món, que és indivís i sotmés. Tot és “viu” a la seva manera? Ser humà és una irritació de la natura, ésser un “luxe”?
-         És sempre l’”interès unipersonal”, singular, qui dona forma a les creences?
-         Només s’és plenament lliure si hi renuncies? I aleshores, la llibertat ja és del tot inútil? La “llibertat possible” només pot ser ”acte lliure”, la possibilitat de elegir entre opcions que encasellen?
-         L’ésser esdevé humà per la convulsió imperativa d’esdevenir conscient? La consciència és un ull-esberla, la llibertat es fa possible pel llindar-parèntesi que hi posa límits, neix de l’escissió amb el tot, acondueix a l’exili, a la parcialitat, el pecat de la rebel·lió vers la saviesa. Podem assumir la vida perquè acondueix a la mort?
-         La intuïció és el passatge entre el món individual/lògic i el col·lectiu/màgic. El flux humà és relligat pel sagrat?
-         L’existència és un batec vital que teixeix una xarxa. Els nusos que sostenen la xarxa son instants de consumació i renaixement, a l’ensems catarsi i meravella. La mancança possibilita la plenitud. La plenitud vital són ràfegues, només el temps de l’enjòlit.
-         La visió és una descripció mentre què la vivència és una èpica. L’ésser només pot ser una melodia puntejada? Instants de totalitat suspesa, alienació externa als límits?
-         No hi ha llei autèntica sense puresa, però la puresa no s’imposa, només transcorre i a l’ensems que es fa canvia de llera.
-         Els altres són pastats per nosaltres? En l’amor, l’individu es fon en l’espècie. Una victòria que aniquila. El glop d’aigua depèn tant de la set com de goig d’apaivagar-la. Gosar és gojar, inseminar en la fatalitat la llavor de la meravella.
-         Tot engany, realment, és autoengany perquè mai hi ha engany si hi ha autenticitat. L’autenticitat és tan omnipresent com esmunyedissa.
-         És perquè és ple que el no-res és insensible i inaprehensible.
-         I jo? Sóc (i/o/perquè) em construeixo? Perquè puc recórrer-me mentalment? O bé, si hi aprofundeixo, només arribaré al buit de la “inautenticitat”? És el personatge la carcassa primera, primària? L’espill interior és un engolidor fet de vertígen i angoixa? Por negra a la gravetat absoluta del no-res?

(Crec que el que “sóc” podria explicitar-se d’alguna manera si extraiés el fil constant de pensament que interconnecta, i fa “coherents”,  aquestes idees que m’ha fet aflorar, irreflexivament, la lectura d’aquests apunts gombrowiczants. Tot i que, segurament, aquest principi generador, germinal, no es podrà expressar “raonadament”. L’intueixo com un hàlit potencial que emana del conjunt del meu tempteig vital, de manera tan veritable com indefinible. Poesia?)