dijous, 17 de març de 2016

Dia de la poesia catalana: Mentre llegia Carmelina Sànchez - Cutillas






Udola el llibre. Un gat mesquer fa tremolar la tramoia dels astres. Se sent el tast de carn sota la fullaraca, un calfred com d’algues perfumades.  Una sufocació novícia s’espenjolla, en crucifix, dels alts mugrons encara verds. La Torà és el ventre. Un ventre sempre és dona.

Puja com l’himne, l’efluvi del cascall. Un crit amb tall de gel ens convoca. El vell alquimista estanya amb versos les boques del desig. Llambreguen les fulles del cau, afamades d’huracà. Rere la darrera porta s’agita el cant somnàmbul de la levitació.

Rompre de llet, alçaprem que qualla el formatge a les aixelles del secret. Petjades de zel sobre l’arena. S’escola l'anhel a dins el calze androgin. El plor a dins l’esfera es repeteix. Poema segellat.

S’enderroca el temple, però roman el pes de la pedra. La ruda es banya de lluna, la murta s’embeu d’ombria. Una nuesa xopa d’alba esborra les llances erectes de la nit, escampa el fòsfor pel camí. La vida és un tresor rebel. Poesia fugitiva com el palp d’un rajolí.

La pols, l’amagatall, l’ídol que es desentela tocat pels dits del sol. Traces del poble enllà del mot, de la mort. L’aliança és un vaixell sense port, l’espill és ver si és enigmàtic.

Ritual del cos ja flor. S’olora l’estrall, el broll de l’ofrena. L’esca esperant l’espurna. El fem callat.  L’empelt lluent. El badall trèmul. L’ull encovant la feredat als abrics humits del paleolític.

La mort és l’ombra quan s’estimba. Però ara ja sabem que el salvament és lliscar. Aquella serp riu que engendra, perquè tot ho barreja.





1 comentari:

Caterina Albert ha dit...

http://quanarribalainspiracio.blogspot.com.es