dimecres, 20 d’abril de 2016

Vicent Erades, gormand de la paraula







 Ja fa més de dos anys que vaig penjar al blog una breu ressenya sobre un jove poeta de Pedreguer que m’havia sorprés per la seua qualitat, Vicent Erades i el seu poemari  Cireres de sal. Hi posava de relleu la seua sòlida formació, el seu sentit del ritme, la  gosadia de les seues imatges i la passió desfrenada pel llenguatge.
Fa només unes setmanes he pogut llegir Quadern de bitàcola, un nou poemari acabat d’enllestir, on he pogut refermar-me en aquella primera valoració alhora que em reconfortava la constatació que Vicent segueix sense desmai amb el procés de conformació d’un, ben sòlid, univers poètic.
A la primera part, “Flors de desert”, el poeta –“verbívor de records” -  inicia la recol·lecció de flors rarament fresques entre un erm de pell-desert jugant a l’equilibri, el trànsit alat entre l’exotisme i la quotidianitat, amb el rerafons de l’amor que apunta per davall el llençol del llenguatge, en un procés minat, subversiu.

ningú és innocent
tot adjectiu és subjectiu

Després, “Andante spianato per un peix espasa” també s’escriu sobre la pell, la seua és impaciència, l’altra l’oceà on el seu naufragi. I el camí transcorre entre el gel, l’aigua, la nit, el sotsobre..., que és el camí debanat del  coneixement és el del dir amagat, dislocat, poètic: una simfonia de sensacions, un cataclisme submergit que es manté magistralment en to menor.

Les cordes de piano vibren per simpatia
però la barca llisca sobre l’aigua
perquè li té por

A “Curs de paraigudisme per a paraules inquietes a la punta de la llengua”  el poeta esfulla, finalment, la poesia. A glopades,tentinejant com un funàmbul en equilibri entre la intensitat i la lleugeresa, amb passes ritmades, apassionades, musicals...

et seduïa
el dolç tirantet
el tirantet del sostenidor
volies desabotonar-li el sostenidor
poc a poc volies traure-li la roba interior
al poema

però desconeixies el raval
i els versos de tacó alt.

Si, aquest nou lliurament, m’ha refermat en el convenciment que ens trobem davant d’una de les veus poètiques amb més recorregut, no només en l’àmbit de la nostra comarca sinó en el camp global, tan puixant i efervescent, de la poesia jove feta en català al País Valencià. Un estil ben personal, fresc i juganer, entreviat d’ironia i tendresa, propi d’un gormand de la paraula, que apel·la als sentits i a la musicalitat, capaç de  trenar ben hàbilment devessalls d’imatges i relacions sobre la base d’un toc surrealista, on la poesia sembla el rastre deixat per l’aflorament del plaer que produeix el deixament, a la vegada profund i volàtil,  a mans d'un arriscat envit estètic