dissabte, 4 de juny de 2016

Dues roses




Venia a demanar-s’ho. Només Ella, l’hora d’au ran l’acull del silenci.  I fou com treure el primer brot de l’estiu de la nit. Ens arraulírem al clos d’ulls encesos i foscor de cera cremant. Els cossos eren dues roses que han crescut massa juntes, com si un empelt venturer ens hagués concedit un bes de pètals compartits. I Ella s’escoltava el palpit de riu forçat forçant les temples. I les meues mans llegien el desgel del Talmud en la seva estesa mel jueva.