Nausica

Mà sense arrel

2012-02-16T12:52:00.000+01:00

Mà sense arrel,

a frec del fosc badiu

treu fulles noves

l'avenç escorredís

de l'ona sobre l'ona

Veriueu-ho (10) Retalls en educació

2012-02-15T13:09:00.000+01:00

Identitats

2012-02-14T11:52:00.003+01:00

Jo#socMandinga
Ells#són"Mangantes"

Afinitats electives: Carla Van Puttelaar, exaltació i ofrena de la nuesa.

2012-02-13T20:14:00.001+01:00

Heus aquí una altra fotografia que em va commoure només veure-la, sense saber-ne l'autoria: la seva substància subtilment mòrbida, d'una carnalitat fràgil i potent a la vegada... Un temps després vaig descobrir que es tractava d'una fotografia feta per l'holandesa Carla Van de Puttelaar, i vaig saber de quina manera aquella impressió inicial era ja bona síntesi dels trets estilístics de la seva obra.

La seva mirada està influenciada en la base- com passa també amb altres compatriotes i contemporànies com Desirée Delron - per elements plàstics clàssics com l'escultura i la pintura -amb especial referència als mestres holandesos del segle d'or,com també s'hi pot trobar la influència de gèneres orientals com el okiyo-e. A partir d'aquí, en fa un acostament delicadíssim a la nuesa femenina, mostrada des de la intimitat però prenyada d'erotisme, cossos gairebé reclosos, entotsolats, i a la vegada fràgils i vulnerables. Amb l'ús d'una il·luminació subtil, que posa de relleu amb extraordinària nitidesa la carnalitat quasi bategant del cos, la blancor i la pal·lidesa de la pell, les marques ocultes, els rastres que pot haver-hi deixat la roba...

Una barreja d'exaltació i ofrena que ens acondueix en una mena de punt dolç, contemplatiu i anhelant a l'hora.

... Estic especialment interessada en la pell, les petites pigues, les sensacions amb que rreagles algú l'estat d'ànim. Les petites i delicades coses que constitueixen la veritable bellesa de la dona. També m'agraden les diferències en el cos de la dona que ens mostren la seva individualitat i les seves diferents formes de bellesa.

Whitney Houston

2012-02-12T22:49:00.000+01:00

Pepe Tono i la Romàntica del Saladar

2012-02-12T18:39:00.000+01:00

La gent de Burrera Comprimida ens ofereix aquest tast - extret d'una de les emissions del progama que durant un temps van realitzar a Canal 37, Marina Alta TV - cosa que ens permet, així mateix, seguir recordant l'amic Pep Bas.

Tot plegat una autèntica delícia.

Al País de l'olivera

2012-02-11T21:45:00.000+01:00

Veriueu-ho (9): El Cabanyal

2012-02-10T20:00:00.000+01:00

Àlbum, 73: La meva Marina en acció

2012-02-09T21:27:00.000+01:00

Pensament, 29: Jo i els Altres

2012-02-08T22:06:00.000+01:00

Jo(c) sóc l'ésser irreductible i refractari que vaig construint mirant (-me en) els altres.

Dol per Tàpies

2012-02-07T11:41:00.002+01:00

L'artista cerca sempre els esquemes fonamentals, últims, les justificacions més generals de les coses, els símbols que els donen valor universal i durador. (...)

Perquè l'artista, no ens cansarem mai de repetir-ho , també busca sempre més les afirmacions que les negacions. (...)

Si la missió dels artistes i dels poetes és promoure la reflexió, atraure l'atenció, fer conèixer, il·luminar la realitat, i, en suma, exaltar tot el que ens faci més lliures i més perfectes com a humans ¿haurem d'oblidar , o de menystenir, que la història de la formació del nostre país coincideix justament amb la història de la conquesta de la llibertat i amb el procés democràtic del món? (...)

O del fet que un especial instint de pansofia ens ensenyà a agermanar les ciències amb la mística, com s'esdevingué amb el pensament de Llull o de Vilanova, fórmula que, encara avui, tanta corda té en la més afinada saviesa.

(Antoni Tàpies: "L'art d'avantguarda i l'esperit català")

Fundació Tàpies

Un cant a l'esperança (del recital homenatge a Nadijà Anjoman)

2012-02-06T15:48:00.000+01:00

esgarrifança,
sota el vel de l'horror
la veu que s'alça

Mirall amb cigne

2012-02-05T14:01:00.000+01:00

sobre el profund

obscur de les estranyes

l'alat és blanc

Avui, com sempre, amb l'Ovidi i la seva samarreta

2012-02-04T19:54:00.000+01:00

Ser mestre... A Xàbia

2012-02-04T12:00:00.000+01:00

Instants szymborskals

2012-02-03T19:16:00.004+01:00

...

No existeix aquella vida

que, si més no per un instant,

no hagi arribat a ser immortal.

A aquest instant,

la mort hi arriba sempre tard.

Debades s'empara del pom

d'aquella porta invisible.

I, tant com hàgim aconseguit,

tot això que no ens prendrà.

( fragment de "Sobre la mort sense ultrança",

Wislawa Szimborska: Gent dalt del pont, 1986 )

Se'n riuen però no ens n'anem (Veriueu-ho perquè!)

2012-02-02T19:30:00.000+01:00

Demà: Conversa i recital poètic a Dénia

2012-02-01T21:52:00.001+01:00

Demà, a les vuit de la vesprada, a l'Àgència Municipal de Lectura de "Baix la Mar" de Dénia, farem una mena de tertúlia poètica per presentar els dos darrers lliuraments de la col·lecció "Razef", d'edicions 96: Blasfèmia, del croata Janko Polic Kamov - traduït per Pau Sif - i el meu poemari Nausica.

Pau i jo estarem acompanyats per la poeta i directora de la col·lecció Maria Josep Escrivà. La vetllada esperem que sigui ben animada i profitosa. Hi esteu tots convidats. Per anar fent boqueta podeu mirar aquest vídeo:

La imaginació poètica

2012-01-31T14:56:00.001+01:00

La imaginació poètica no és invenció sinó descobriment de la presència.

Octavio Paz

Sabina Spielrein! Quantes dones em queden per descobrir?

2012-01-30T21:09:00.001+01:00

Ahir vàrem anar a la sessió de cineclub de Xàbia, varem veure la pel·licula Un mètode perillós, en versió original. Ha estat aquest film qui m'ha fet conèixer l'existència de Sabina Spielrein, el personatge que fa de film conductor per desenvolupar una interessant trama cinematogràfica que ens introdueix en les relacions entre dues figures claus de la psicoanàlisi: Freud i Jung.

Però tot i ser-ne, en certa mesura el ferment que mou tota la història, a la pel·lícula, la figura de Sabina se'ns mostra sobretot des de la vessant de la seva intensa relació eròtico-sentimental amb Jung, tot i que també apunta alguna informació respecte a la seva trajectòria com a psicoanalista. I tanmateix, només he cercat una mica, aquest tret se'm ha revelat d'un interès excepcional: així, la seva teoria ambivalent de sexualitat en tant que instint de destrucció i instint de transformació, que s'anticipa als desenvolupaments les teories teories posteriors dels dos "mestres", els seu treball amb Piaget o l'experiència pedagògica del desenvolupament de la Guarderia Blanca, juntament amb Vera Schmidt (una fita molt important en la pedagogia d'alliberament, desenvolupAixò ja m'ha passat amb moltes altres dones, que han jugat un paper fonamentalada en la Rússia soviètica, i finalment reprimida per l'estalinisme..., (per acabar afusellada pels nazis, juntament amb les seves filles).

No cal dir que això ja m'ha passat d'altres vegades, amb dones cièntífiques, artistes..., cosa que posa ben de manifest com n'estem de lluny, malgrat la idea dominant, d'una societat realment igualitària, capaç de valorar i aprofitar tot el capital que han aportat i aporten les dones al desenvolupament de la humanitat.

Àlbum, 72: Pilar i Colometa

2012-01-29T18:18:00.000+01:00

Homenatge a J.V. Foix, en el 25 aniversari de la seva mort (... i 102 del naixement)

2012-01-28T16:52:00.001+01:00

Vedat i invitació

I quan ma carn al teu desig s'avença

J.V. Foix

El vel de la núviaés l’arbre que vols esfullar abans no esdevingui música, el zum-zum que engulvers l’obscur de l’abella.

Hi sures si hidavalles. L’ona llisca dolça sobre el batec mineral que encrespa l’abim, amb el sigil que es capbussen les xarxes, comcoven dins l’aljup el peixos blaus dels astres. Davalles riu amunt, fins l’aiguabarreigde l’emergència. Escales pel mugró, amb la set de l’heura i amb la devoció quees munyeixen uns pits de castanya fins extreure’n l’oli.

El vel de la núvia ésl’horitzó del gaudi, com l’empelt efervescent de l’aigua amb l’argila.

27 de Gener: Diada Internacional de les víctimes de l'Holocaust

2012-01-27T23:15:00.003+01:00

El dia 27 de gener de 1945 era alliberat el camp d'extermini d'Auschwitz-Birkenau, l'esdeveniment que s'ha elegit per a commemorar les victimes del nazisme: jueus, gitanos i gent demòcrata i d'esquerres d'arreu d'Europa, on van tenir un especial relleu els exiliats republicans.

La fotografia que encapçala aquest post correpon a l'entrada de les tropes aliades al camp d'extemini de Mathausen-Gusen, on van morir

Josep Carrió Marsal, de Pedreguer

els tres de Pego:

Carles Sendra Sendra

Vicent Sendra Escrivà

Andreu Sendra Morales

Estaran sempre en la nostra memòria

La Gossa Sorda: Tres de Pego

Je me souviens...: (Del que creia el pare)

2012-01-26T14:42:00.001+01:00

que el meu pare

- com abans el seu -

creia fermament que

la paraula és l'home.

El meu vot: culPPables!

2012-01-25T19:54:00.003+01:00

Enclaustrament

2012-01-25T16:30:00.000+01:00

colla l'anell

mentre pica la pluja

al cobricel

35 anys dels assassinats d'Atocha...

2012-01-24T17:51:00.003+01:00

... i ho commemorem el mateix dia que veiem com fan seure un jutge a la banqueta dels acusats per intentar jutjar els crims dels franquisme!

Benvinguts a la profecia valenciana de Jaume Sisa

2012-01-23T21:11:00.004+01:00

Nausica: cinc anys de bloc

2012-01-23T12:00:00.000+01:00

Dia a dia, a petits impulsos...
Ara me n'adono que ja he acomplit cinc anys de bloc... I hi he penjat 1360 posts, des d'aquell 21 de gener de 2007 que el vaig encetar amb aquest

L'inici

N'estic satisfet de la feina feta i de les amistats trobades.

Narcís Comadira: celebració de la vida

2012-01-22T13:34:00.000+01:00

Només entrar a fer una ullada al bloc veig que alguns dels meus blocs favorits dediquen posts de celebració als setanta anys que avui acompleix Narcís Comadira. De seguida he decidit d'afegir-me en aquest homenatge espontani, ja que és un dels meus poetes estimats, com podeu veure en alguns posts anteriors:

Gràcies Pep, visca el Barça

A propòsit de L'Art de la fuga, de Narcís Comadira

Avui però, vull recomanr un llibre molt estimat a casa. És tracta de Fórmules magistrals, un reculls d'articles sobre cuina que, per usar les paraules de la meva Pilar, és "la síntesi perfecta de gastronomia i literatura, és a dir, de gust de viure.

Per acabar, vull adjuntar-hi també el bell vídeomuntatge que, per a l'ocasió, ha elaborat Josep Porcar a partir del poema "Ponentada gran".

«Ponentada gran», de Narcís Comadira from Veta Visual on Vimeo.

Manifestació per l'escola pública: la mar negra ha inundat València

2012-01-21T23:29:00.000+01:00

Hi érem, hem estat prop de dues hores sense poder moure'ns de Sant Agustí, mentre la manifestació omplia tot el seu llarg recorregut. Impressionant.
Ara, estàvem ben acompanyats i contents de no poder avançar ni un pam mentre a prop una jove alçava de tant en tant una cartolina groga on hi havia escrit "Alí Babà i el govern valencià" o, un metres més enllà, una colla animadíssima d'adolescents ESO s'esgarraven la veu cridant "Volem un avió per anar a Castelló"...

Afinitats electives: Jean Fouquet, o la modernitat que irromp del passat

2012-01-20T20:52:00.002+01:00

Incloure la Mare de Déu de la llet, figura principal del cèlebre Díptic de Melun de Jean Fouquet (Tours, 1420 -1481) en aquest recull d'elements plàstics que, per la seua rellevant influència en el meu imaginari he anomenat afinitats electives, constitueix un fet certament excepcional. És una elecció singular perquè es tracta d'un quadre enlloc d'una fotografia, i també per la seva pertinença al passat medieval enlloc de la contemporaneïtat.

La forta impressió que m'ha produït justifica plenament, crec, aquesta elecció: Només veure-la em van atrapar les formes tan potents i sensuals de la Madonna, així com el tractament de la llum que la revesteix d'una extraordinària sensualitat. Un cos d'una bellesa tan rotunda i moderna que arriba a evocar-me determinades heroïnes de còmic de ciència-ficció.

Àlbum, 71: Regust de bogamarins

2012-01-19T23:09:00.001+01:00

Envits de duna

2012-01-18T21:18:00.000+01:00

(Foto: Yan Mcline)

envits de duna

capalts i plens de febre

fitant la lluna

Veriueu-ho (6) L'aeroport de Castelló

2012-01-17T23:37:00.000+01:00

In memoriam: ...I "el carrer el va conquerir el poble"

2012-01-16T20:23:00.001+01:00

Campanades a morts
fan un crit per la guerra
dels tres fills que han perdut
les tres campanes negres.

Qui ha tallat tot l'alè
d'aquests cossos tan joves,
sense cap més tresor
que la raó dels que ploren?
Campanades a morts
per les tres boques closes,
ai d'aquell trobador
que oblidés les tres notes!

I el poble es recull
quan el lament s'acosta,
ja són tres penes més
que hem de dur a la memòria.
I
Assassins de raons, de vides,
que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies
i que en la mort us persegueixin les nostres memòries.

Campanades a morts
fan un crit per la guerra
dels tres fills que han perdut
les tres campanes negres.

II

Obriu-me el ventre
pel seu repòs,
dels meus jardins
porteu les millors flors.

Per aquests homes
caveu-me fons,
i en el meu cos
hi graveu el seu nom.

Que cap oratge
desvetllí el son
d'aquells que han mort
sense tenir el cap cot.

III

Disset anys només
i tu tan vell;
gelós de la llum dels seus ulls,
has volgut tancar ses parpelles,
però no podràs, que tots guardem aquesta llum
i els nostres ulls seran llampecs per als teus vespres.

Disset anys només
i tu tan vell;
envejós de tan jove bellesa,
has volgut esquinçar els seus membres,
però no podràs, que del seu cos tenim record
i cada nit aprendrem a estimar-lo.

Disset anys només
i tu tan vell;
impotent per l'amor que ell tenia,
li has donat la mort per companya,
però no podràs, que per allò que ell va estimar,
el nostres cos sempre estarà en primavera.

Disset anys només
i tu tan vell;
envejós de tan jove bellesa,
has volgut esquinçar els seus membres,
però no podràs, que tots guardem aquesta llum
i els nostres ulls seran llampecs per als teus vespres.

IV

La misèria esdevingué poeta
i escrigué en els camps
en forma de trinxeres,
i els homes anaren cap a elles.
Cadascú fou un mot
del victoriós poema.

Àlbum, 70: Maror d'hivern a les Rotes

2012-01-15T12:47:00.000+01:00

Je me souviens...: (dels tocs de la novena de Sant Antoni)

2012-01-14T17:41:00.000+01:00

de quan rodàvem la mançana

proclamant amb crits i campaneta

el primer

i el segon

... i el darrer toc

de la novena de Sant Antoni

El nu s'engata

2012-01-13T21:05:00.000+01:00

imant felí

davall l'allau de llum

el nu s'engata

Pensaments, 28: L'alquímia de l'art

2012-01-12T22:14:00.002+01:00

Cada vegada m'inclino més a pensar que el fet artístic s'acompleix per un procés subtil de decantament de l'efervescència del jo en l'alambí de la tradició.

Insaciables!

2012-01-11T23:13:00.003+01:00

mon pare deia

que es beurien la mar...

I encara més!

Carboncle encès

2012-01-10T15:34:00.003+01:00

s'estella el cim

com fa el gra del cascall

dins l'encenser

carboncle del delit
que el toc amb foc abeura

Àlbum, 69: Dona en moviment

2012-01-09T19:54:00.001+01:00

Fam de medusa

2012-01-08T17:44:00.001+01:00

fam de medusa

surant com un enigma

xucla que xucla

Estesa ombriva

2012-01-07T17:09:00.002+01:00

estesa ombriva,

remor d'esgarrifances

al tou del tèrbol

festeig de barca i ona

i un ronc golut de gata

Afinitats electives: Guy Bourdin, l'esguard inquietant

2012-01-06T20:10:00.000+01:00

La meva filla Laia m'ha dut de regal, per aquest nadal, un llibre sobre la vida i l'obra de Guy Bourdin. Ella coneix la meva afecció i les meves incursions fotogràfiques i hem va dir que creia que aquest fotògraf m'agradaria. Només veure'n la portada vaig pensar que ho encertava i a la primera i ràpida fullejada ja em vaig topar amb una imatge que m'havia interessat molt abans, només veure-la i sense saber-ne res de la seva autoria. És tracta de la foto que us adjunto al final del post, ara he pogut saber que es tracta d'una de les seves il·lustracions per al Pentax Calendar, 1980 i que la dona enigmàtica semi oculta davall d'un llit, com atrapada, sembla ser la seva model més emblemàtica, Nicole Meyer.

La biografia de Guy Bourdin (Paris, 1928 - 1991), nascut Louis Banarès, sembla prenyada de la mateixa pàtina enigmàtica que banya les seves fotografies: Només néixer fou abandonat per la seva mare i va ser adoptat per Maurice Boudin (possiblement el pare biològic) i la seva mare Marguerite Legay; les seves relacions a les dones semblen travessades per un fil turmentat, algunes de les dones amb les que va mantenir relacions sentimentals van acabar suïcidant-se; manté durant tota la vida la seva afecció pel dibuix i la pintura - l'art dels seus inicis i, segons alguns, la que realment li interessava més-; es manté allunyat de tota ambició de notorietat fins al punt que no va concedir mai cap entrevista..., tenia, en fi, una personalitat excèntrica i s'abocava al treball amb un nivell d'exigència notable.

La seva obra creativa es desenvolupa a dins el món de la moda -especialment com a fotògraf de la revista Vogue - i representa un punt fonamental de d'innovació al voltant dels anys 60 i 70, amb l'aportació de plantejaments de trencament amb la fotografia comercial anterior que quallen amb un estil ben singular que arrenca del seu interès pels surrealistes, i particularment per Man Ray, amb qui es va relacionar personalment en els seus inicis, i eixamplat amb influències diverses com Magritte, Luís Buñuel, Balthus o E. Weston. Un esguard fotogràfic capaç de plasmar instantànies intenses, turmentades que depassen la pàtina superficial del glamour i la moda per enxampar-nos-nos amb la seva càrrega fosca de narrativitat, d'un erotisme magnètic, críptic i intens, fins a vorejar territoris inquietants...

Regals de reis

2012-01-05T21:26:00.000+01:00

Avui, 5 de gener de 2012, dos regals ben estimats han vingut a rescabalar-me del disgust de veure fins a quin punt arriba la indecència del malgovern dels valencians: Dos escrits crítics sobre Quadern de sal que m'omplen d'agraïment i de satisfacció:

- El text de Xavier Ortolà que va servir de pòrtic a l'acte de presentació del poemari a la casa de cultura de Pedreguer.

- El post que ha publicat la bloguera mallorquina - i bona amiga - Caterina Cortés, al seu màgnific bloc No em diguis que és un somni...

El dit del vent

2012-01-03T20:30:00.000+01:00

El dit del vent
escriu sobre el guaret
el nom del fred

Àlbum, 68: ofrena

2012-01-03T12:00:00.000+01:00

vel del secret

2012-01-02T12:00:00.000+01:00

vel del secret

l'advent era finestra,

ja clivellava

Pensaments, 27: Viure

2012-01-01T19:18:00.003+01:00

Caldria viure com si fos de prova, tot i saber que no hi ha retorn.

Per al 2012

2012-01-01T00:00:00.000+01:00

Dona i literatura

2011-12-30T14:21:00.001+01:00

... les escriptores, ja no som l'objecte passiu que necessita el diable per a tenir veu de subjecte, ni tampoc dones que escrivim perquè necessitem, només, expressar la nostra condició sexual.

Montserrat Roig

Àlbum, 67: La tendresa viu a dalt

2011-12-29T11:45:00.002+01:00

Llambreig rebel

2011-12-28T21:26:00.000+01:00

llambreig rebel

com cinquetes de joia

pel llom del riu

rialles dislocades

d'un cos fet encenalls

Pensaments, 26: hivern (2)

2011-12-27T12:13:00.000+01:00

La llum s'ajaça exhausta i a l'horitzó s'ensuma la saviesa. Qui careneja sap que encara és viu, perquè encara aprèn.

Cançons valencianes de Nadal, per Urbàlia Rurana

2011-12-26T12:22:00.002+01:00

Allau de pau

2011-12-25T18:37:00.002+01:00

allau de pau

un silenci de barca

lliscant el blau

Nadala del lloc nou d'en Fenollet, per Pep Gimeno "Botifarra"

2011-12-24T15:05:00.003+01:00

... I, si us ve de gust, recuperem també aquest conte de Nadal, que vaig penjar ara fa quatre anys.

Afinitats electives: La ressurrection des mannequins, de Man Ray

2011-12-23T11:25:00.000+01:00

L'any 1938 Paul Éluard - el poeta del qual acabo de fer-ne un seguit de traducccions - i André Breton van organitzar a la Galerie des Beaux Arts de París L'exposition Internationale du Surréalisme. Hi van convidar quinze artistes plàstics: Salvador Dalí, Óscar Domínguez, Marcel Duchamp, Malet Leo, AndréMasson, Joan Miró, Wolfgang Paal, Kurt Seligmann, Yves Tanguy, Jean Marcel, MaxErnst, Espinoza, Henry Maurice, Sonia Mosse, i Man Ray, a cadascun dels quals hom va lliurar un maniquí per tal que el feren sevir com a base de la seva creació.

Man Ray, un dels fotògrafs més esmentats en aquestes afinitats electives, se'n va encarregar del comisariat tècnic de l'exposició i, vint anys després, va publicar el llibre La ressurrection des mannequins, una edició limitada de les fotografies de les obres presentades, juntament amb un text explicatiu.

Cal dir que els maniquins han estat sovint objecte de la meva curiositat fotogràfica, com podeu veure en alguns posts ja publicats (maniquins o maniquí incandescent entre altres). L'exemple paradismàtic d'això seria la nina que tenim adoptada a casa i que em va inspirar el relat objet trouvé

El Cant de la Sibil·la

2011-12-21T21:44:00.000+01:00

Demà per la vesprada podrem assistir, a Teulada, a la recuperació del Cant de la Sibil·la

Mant de l'hivern

2011-12-20T22:33:00.000+01:00

mant de l'hivern,

la mà de la figuera

cova la vinya

Per la llengua: Tots amb Laura i el País dels Valents

2011-12-20T00:00:00.000+01:00

pensaments, 25: hivern (1)

2011-12-19T19:15:00.001+01:00

El fred pot ser ben càlid, si l'intuïm a l'altre costat del vidre

Gràcies Pep. Visca el Barça

2011-12-18T19:43:00.000+01:00

Oda a Pep Guardiola

Salut, germà dels poltres
de peülla de tro!
Per tu,
la catifa de gespa arranada
es torna un univers de planetes que giren
al teu voltant.
Tu t’alces i renilles
i amb ulls punyents escrutes
l’horitzó bramador.
Sacseges la crinera
del teu dorsal, l’espinada
s’arqueja, mous les cames esveltes i fràgils
i amb braços oberts
debanes la madeixa invisible del joc.
Salut, germà dels poltres
de peülla de tro!

Salut, fill de la gràcia
i del vent!
Aranya cerebral
que controles els fils
elèctrics de la tarda.
Teixeixes les jugades,
del teixit en fas veles que s’inflen
i en sostens l’entramat.
La gespa es fa mar blava de somnis.
Llavors, mentre llisca la quilla,
tu vigiles de lluny i ets a prop.
Arbre central, pal major
i, alhora, el dofí ensabonat
que segueix el vaixell per les ones.
Salut, fill de la gràcia
i del vent!

Salut, constructor de camins,
geòmetra carnal, arquitecte
de torres de victòria!
Tu enderroques ruïnes antigues,
traces els fonaments de l’edifici nou.
Excaves amb els ulls
negres de voluntat
un feix de rases fèrtils
i, amb el compàs del braços,
amides, i estableixes el pilar poderós
d’on sorgiran els nervis de la màgia.
I si el llapis d’un dit diu: "aquí",
és aquí on la dansa comença,
sota la volta esplèndida
que has bastit paral·lela del cel.
Salut, constructor de camins,
geòmetra carnal, arquitecte!

Salut, oh pagès radical!
Llaurador impenitent, arada, espiga,
tany vigorós que t’has alçat i granes,
feliç, quadribarrat, a les tardes de glòria.
Tu que cobres la glòria
que has donat al company
amb un petó a la galta!
Dius: "aquí". I és aquí.
I entre els pèls de la cara
neix una rosa mascle.
I riuen entendrides les mares catalanes.
Salut, fill etern,
adolescent perpetu de carona barbada!

Salut, símbol del goig mental
de les ciències exactes!
Salut, cadell suat,
soldat enjogassat
i subtil estrateg de les batalles!
Tu, l’heroi del present,
per més que els segles passin,
no passaràs amb ells.
Romandràs, quan tu i jo siguem cendra,
vivent en la llegenda de la fama
i en aquesta corona modesta que ara treno,
amb vers balbucejant,
per no entorpir l’esclat meravellós
dels versos certs de les teves passades.
Salut, símbol del goig mental
de les ciències exactes!

Narcís Comadira

Je me souviens...: (dels segells d'Ifni)

2011-12-18T11:21:00.001+01:00

De la il·lusió amb què retallava els estranys

segells que portaven les cartes de Miguel,

el cosí gran que feia de soldat a Sidi-Ifni.

Foc de baladre

2011-12-17T18:57:00.002+01:00

(per a Elvira Cambrils)

foc de baladre

sobre l'erm de la llera

s'obre un bes d'aigua

Presentació de Quadern de sal a Pedreguer

2011-12-16T23:01:00.003+01:00

(Foto: Josep Castelló)

Una cinquantena de persones - companys de treball, amics i veïns del poble - van omplir ahir de gom a gom la sala de la casa de cultura de Pedreguer on presentàvem el poemari Quadern de sal.

N'estic molt agraït tant de la càlida predisposició de la gent com de la intessant presentació que en va fer Xavier Ortolà i del diàleg i recitat posterior que Maria Josep Escrivà va compartir amb mi. El resultat va ser una vetllada realment inoblidable on vaig poder fruir dels acostaments tan interessant a l'obra que feren Xavier i Maria Josep, així com de l'estima de tanta gent.

Vull agrair també les fotos de l'acte que m'ha fet arribar el bon amic Josep Castelló.

(Foto: Josep Castelló)

Gresol de mel

2011-12-14T21:26:00.005+01:00

gresolde mel,

de sol,de fang, de mar,

de venti dunes.

El lector capaç

2011-12-13T22:51:00.005+01:00

Sovint un lector capaç descobreix en alguns escrits perfeccions diferents d'aquelles que hi va trobar o hi va percebre l'autor, i li dóna sentits i imatges més rics.

Michel Montaigne

"Cita mensual": la desena Història Veïnal

2011-12-12T15:08:00.001+01:00

Ja podeu llegir Cita mensual, aquest relat cooperatiu que vaig tenir l'honor d'iniciar jo mateix.
I hem estat els primers!

De Sóc qui Sóc

2011-12-11T22:12:00.001+01:00

L'amiga Maria Josep m'ha enviat aquesta imatge per a anar fent boqueta de la presentació que farem el proper dijous a la Casa de Cultura de Pedreguer.

Àlbum, 66: Reverterit

2011-12-11T12:10:00.001+01:00

Retorn a l'ombra,

el mant d'un solc

que el temps erosiona

Redéu, Picaina!

2011-12-10T18:08:00.001+01:00

Juli Capilla i la seua literatura | escriptorsvalencians.tv

2011-12-09T21:11:00.000+01:00

Juli Capilla i la seua literatura | escriptorsvalencians.tv

En aquest bloc podeu veure també un post anterior, a propòsit del seu poemari Aimia.

Afinitats electives: Spyrus Meletzis, els ulls de la resistència antifeixista grega

2011-12-08T11:28:00.001+01:00

Es ben poc coneguda l'heroica lluita antifeixista dels grecs contra l'ocupació del seu país durant la segona guerra,segurament perquè les forces conservadores i monàrquiques, davant l'hegemonia que en aquella lluita havien portat les forces comunistes, es van negar efectuar a un referèndum sobre el règim democràtic a establir i, amb l'ajut decisiu de les forces aliades occidentals, que no estaven disposades a què aquest país acabés alineant-se amb el bloc socialista, van abocar Grècia en una autèntica guerra civil.

Pot ser per això, també és poc conegut Spyrus Meletzis (1906-2003), el fotògraf grec que va realitzar una extraordinaria tasca extraordinària de documentació gràfica de la resistència grega front a l'eix nazi-feixista.

Meletzis va començar els seus treballs fotogràfics a l'ombra a finals dels anys vint, primer a l'ombra de Alexandros Panagiotou i posteriorment al taller de Giorgios Boukas, però l'interés fonamental de la seva obra rau, com hem dit, en els successius reportatges sobre la resistència (1942 - 1944), que fou recollit al llibre Amb els rebels a les muntanyes. En les dècades posteriors es dedicaria al retrat i al reportatge centrat en les zones rurals gregues.

Al meu parer, aquest material, relativament amagat durant la guerra freda, té un valor del tot equiparable a l'efectuat per d'altres fotògrasf de renom, com Capa o Centelles sobre la nostra Guerra del 36-39, tant per la seva vàlua en la recuperació de la memòria històrica com per la seva càrrega èpica i sentimental.

Desvetllament

2011-12-07T18:50:00.001+01:00

temptant l'alè

d'alfàbrega al matí,

refent les ales

ja sento els esperons

del genet dels meus somnis

A propòsit de "El teu nom és un ésser viu", de Josep Manel Vidal

2011-12-06T16:00:00.000+01:00

Un seguit de petites contrarietats (el llibre va tardar una mica en ser servit a la meva llibreria, l'exemplar que vaig comprar va resultar mal paginat...) però a la fi he pogut llegir El teu nom és un ésser viu de Josep Manel Vidal. Sembla que valia la pena pagar aquell preu per poder fruir-ne, i ara poder parlar-ne.

La veritat és que l'amic Josep Manel ja em tenia acostumat a l'estil tan treballat com contingut, dels posts que penja regularment al seu bloc però, en llegir aquest recull, he tingut la impressió que el conjunt de proses poètiques que s'hi apleguen no suposen només una simple addició, sinó que hi ha subtil fil conductor que, en engalzar-les, les potencia i dota el llibre d'una qualitat unitària que les sobrepassa.
Aquest enfilall actua a la manera d'eix vertebrador bastit sobre un univers narratiu que orbita al voltant de l'experiència amorosa (una amalgama de desig, sensualitat, erotisme..), on predomina la recreació demorada i el despullament de sentiments i de sensacions que va dibuixant el perfil fràgil i sinuós d'una dona fugaç i esmunyedissa, tot i la paradoxa de la seva vívida carnalitat. Es tracta de l'"estimada de carn i somni" d'una identitat tan polièdrica que pot adoptar l'aparença confortant de l'abraçada conjugal, l'anorreador acoblament de l'amant secreta, l'atuïdora atracció de la visió d'una dona anònima, inassolible... Un vagarejar que oscil·la entre la brevetat intensa de la plenitud eròtica i el desig-enyor callat però punyent de l'absència, on la vivència erotitzada sembla erigir-se en l'agafador que permet resistir-se a l'erosió i el naufragi existencial.
Podria posar en relleu trets ben diversos, a l'hora de justificar la magnífica impressió que m'ha deixat la lectura d'aquest llibre, però sobretot vull expressar que la qualitat que potser ha captivat més plenament la meva afecció literària ha estat la manera com Josep Manel ha sabut envolupar els relats d'una atmosfera poètica carregada de potència evocadora, tot i el seu ancoratge en la quotidianitat. I crec que els recursos essencials per assolir això han estat l'elecció d'un lèxic tan ric com ajustat i, sobretot, la utilització tan eficaç del descripcionisme, que aconsegueix que els estats de la natura arribin a fusionar-se harmoniosament amb els sentiments i les sensacions del protagonista i en facin, fins i tot, d'hàbil caixa de ressonància, impregnant el conjunt del llibre d'un aire intimista i sensual on es barreja l'atracció amb la contemplació, la passió amb l'enyor, l'esclat amb el silenci.

Àlbum, 65: I ella avança

2011-12-04T19:55:00.001+01:00

Vel de desembre

2011-12-03T12:31:00.001+01:00

vel de desembre,

sobre el foc del desig

s'ajau el gebre

pensaments, 24: Elogi del recer

2011-11-30T17:36:00.001+01:00

La vida, com més autèntica és, més refusa l'espectacle.

S'albira el desembre

2011-11-29T23:22:00.001+01:00

El tren s’esgola, silenciós i suau. S’albira el desembre.

A dins del vagó, assegut cómodamenti amb els ulls tancats, penso en aquells que passen tota la vida ancorats enun punt i s'acostumen al pas espaiat dels trens que els esguerra les nits.

S’albira el desembre. La tarda deixa anar elseu fruit, com una illa pansida.

Al matí he vist el riu reviu. Riallercom una esquella. Una remor d’aigua descalça que s’obre al pessigolleig de lapluja. L’ànsia d’un retorn que ja evoca el son dolç de les onades.

S’albira el desembre. A casa elgesmiler s’ufana camí de l’esporgada.

A dins el vagó, amb els ullstancats, m’endinso en un tel de llum. Potser, rere planures socarrades, amenaci laceguera. Però ara tot és un baf tebi que s’engolfa a l’aixella del somni, com l’ombraen el solc.

S’albira el desembre. I el darrer extremevocarà, segur, el glop calent del sexe.

Un ésser mòbil: (versions de Paul Éluard, i 30)

2011-11-28T08:00:00.000+01:00

Vint-i-vuit de novembre de mil nou-cents quaranta-sis

No envellirem ensems.

Heus aquí el dia

Sobrer: el temps desborda

El meu amor tan lleuger empoma el pes d'un suplici.

(Le Temps Deborde)

Àlbum, 64: El mateix món

2011-11-27T22:22:00.001+01:00

Modernitat

2011-11-26T08:00:00.000+01:00

L'època moderna és la de l'acceleració del temps històric ... Passen més coses i totes passen al mateix temps, no una rere l'altra, sinó simultàniament. Acceleració és fusió: tots els temps i tots els espais conflueixen en un aquí i un ara.

Octavio Paz

25-N: Contra la violència de gènere

2011-11-25T08:00:00.000+01:00

És cosa de totes i de tots.

Cal que acudim als actes organitzats arreu contra la violència de gènere.

A la nostra comarca podeu consultar-ne el llistat al bloc de la Xarxa de Dones de la Marina Alta.

Tacte d'ocell

2011-11-23T19:09:00.001+01:00

tacte d'ocell,

lotus d'obscura carn

que ondula l'alba

Àlbum, 63: Esguard felí

2011-11-22T13:29:00.001+01:00

Un ésser mòbil: (versions de Paul Éluard, 29)

2011-11-20T12:03:00.001+01:00

Envirtut de l’amor

He desnuat la cambraon dorm, on somnio,

Desnuat el camp i laciutat on m’estic de pas,

On somnio insomne, onel sol s’enlaira,

On,dins els meus ullsabsents, las llum s’aplega.

Món de la petitafelicitat, sense superfície i sense fons,

D’encants oblidatsnomés reconeguts,

La naixença i la mortbarregen el seu contagi

Als plec de la terrai del cel entrelligats.

No he separat resperò he doblat el meu cor.

D’amar, ho he creattot: real i imaginari.

He donat la seva raó,la seva forma, la seva calor,

I el seu paperimmortal a aquella que m’il·lumina.

27 de novembre 1946

(Le Temps Deborde)

L'art de la paraula

2011-11-17T22:02:00.001+01:00

Poesia és l'art de la paraula, entenent per Art la Bellesa passada a través de l'home, i per Bellesa la revelació de l'essència per la forma.

Joan Maragall

Àlbum, 62: Molinell

2011-11-16T14:17:00.001+01:00

Afinitats electives: Eva Rubinstein, la mirada humanitzada

2011-11-15T16:00:00.000+01:00

Eva Rubinstein és filla del famós músic Arthur Rubinstein. El viatge gairebé continu que comportava l'activitat dels progenitors va fer que nasqués a l'Argentina, estudiés dansa a París i s'iniciés com a dansarina a Nova York, després com a actriu de teatre... Aquella mateixa vida de petita, tan atrafegada i cosmopolita, és també a la base de la seva "experiència de solitud, de "xiqueta que mira" - ho tenia "tot" menys l'atenció directa dels pares.

I quan es va casar amb W. Sloane Coffin, prestigiós clergue presbiterià nordamericà i activista pels drets civils, després d'una primera etapa apassionant, de compromís i activitats conjuntes, el naixement de tres fills la van tornar a reduir a l'espai privat. De nou eclipsada i allunyada de l'home actiu i brillant.

Finalment, ja a mitjans del seixanta, amb el divorci, Eva troba el seu camí de realització personal a través de la fotografia auxiliada per Sean Kenan. Col·labora amb Lisette Model i Diane Arbus. Es tracta d'un abocament apassionat al món de la fotografia que la va aconduir amb una relativa ràpidesa a assolir un important reconeixement internacional.

Un èxit que es recolza en un estil intimista - sovint amb un toc d'una "desolació" que recorda els quadres d'un dels seus més admirats pintors, E. Hopper - basat en la captació de l'esser humà (nus, ésser anònims, desvalguts...) i espais o objectes íntims, quotidians, amb un interés rellevant pel tractament de la llum. Un punt de vista plenament humanitzat, d'empatia envers el que retrata.

Re(a)cords inventats

2011-11-14T17:12:00.001+01:00

Temps és de no-temps, quan els fills inventaven les seves mares.
Una llavor de goig al ventre. I en la mar prohibida agombolaven el nu dins d'un son d'abans del fred i les cobertures.
I el bany inaugural. Estrena del repic de la pluja en la pell, l'ordit fi del plaer

Je me souviens...: (De les pixarrades de la infantesa)

2011-11-13T13:00:00.000+01:00

De quan apostàvem a veure

qui pixava més alt, més lluny.

Pensaments, 23: El temps d'una vida, 2

2011-11-12T17:05:00.001+01:00

... Perquè el temps de cadascú tampoc no es crea ni es destrueix: ara es dissol, ara es coagula, mentre flueix ....

Jo, que no he valgut els budells d'un gos...

2011-11-11T21:11:00.001+01:00

Aquesta vesprada he assistit a Xàbia a un esdeveniment cultural, complex i a la vegada subtil, sofisticat i a la vegada emotiu, que m'ha deixat una magnífca impressió. És tracta de l'acte inaugural de l'exposició Cant a l'esperança 3, de Pepa Espasa.

A l'inici hi ha la trobada de Pepa amb un poema traduït a l'italià de l'escriptora afganesa Nadià Anjoman que l'acondueix a demanar la col·laboració de Maria Josep Escrivà per tal de traduir-lo. La poetessa va provocar un profund impacte en totes dues: Maria Josep va buscar l'ajut de Josep Vicent Cabrera perquè anés traduint més poemes de Nadià, principalment a partir de la versió anglesa, mentre que aquelles traduccions servien de mortiu d'inspiració perquè Pepa anés desenvolupant un projecte artístic relacionat en l'opressió i la violència de gènere. Justament aquest Cant a l'esperança.

Ara, per tal de fer conéixer tot aquest treball al públic, han cercat la col·laboració de la pianista xabiera Marta Espinós i han confeccionat un espectacle de recitat i música - acompanyat d'un senzill i delicat llibret de Nadià Anjoman, Jo, que no he valgut els budells d'un gos, editat per Ed. 96. Un acte integrat en la programació que la regidoria d'igualtat de l'Ajuntament de Xàbia desenvoluparà al voltat del dia contra la violència de gènere que m`ha sorprés per la seva rara bellesa i harmonia, com també ha captivat plenament la gentada que omplia de gom a gom l'Espai Lambert.

UN POEMA

Cap desig d'obrir la boca.

De què hauria de cantar jo...?

Jo, que sóc odiada per la vida.

Cap diferència entre cantar o no cantar.

Perquè hauria de parlar de la dolçor,

quan sent amargor?

Ai, el puny de l'opressor

colpeja la meua boca.

No tinc cap company a la vida

per qui puc ser dolça jo?

Cap diferència entre parlar, riure,

morir, ser.

Jo i la meua solitud cansada

amb aflicció i tristesa.

He nascut per al no-res.

Que hauria de fer amb una ala travada,

que no em deixa volar?

He estat en silenci molt de temps,

però no oblide mai la melodia,

perquè cada moment xiuxiuege

les cançons del meu cor,

que em recorden

el dia en què rebentaré aquesta gàbia

i volaré d'aquesta solitud i

cantaré com una malenconiosa.

No sóc pas pollancre feble

per a ser sacsat per qualsevol vent.

Sóc una dona afganesa,

cosa que només significa lamentar-se.

... i una mostra de la mestria musical de Marta:

Montserrat Roig: Una pàtria feta de llengua i d'infantesa

2011-11-10T14:59:00.000+01:00

Vull dir-ho: en aquells anys vuitanta, que foren tan importants per a la meva maduració literària, l'obra de Montserrat Roig hi va jugar un paper molt destacat. Per dir-ho ras i curt, les seves històries m'arrossegaven i la seva manera de contar em fascinava. També l'admirava per la seva finor intel·lectual i pel seu compromís cívic i polític. És tracta d'una figura tan important com malaguanyada per a la nostra literatura,; tant, que crec que fins i tots seria un bon programa proposar-se d'escriure tot allò "que ella hauria escrit de seguir viva". Ara, per tal de participar a l'homenatge blocaire amb motiu del 20é aniversari d ela seva mort, m'acontentaré només amb una breu citació extreta del seu llibre Digues que m'estimes encara que sigui mentida:

Ha estat dit moltes vegades que dins de tot infant hi ha un poeta i que l'escriptor busca la infantesa per retrobar-se, sabent que no tornarà mai. La pàtria no és només la infantesa, però tampoc és la llengua. La pàtria és totes dues coses alhora. Si no podem recordar l'una i usar l'altra ens falta l'alè. Una antropòloga nordamericana cita la frase d'una dona apatxe dels nostres dies: "Si perdem la nostra llengua, perdrem el nostre alè, i aleshores morirem i serem arrossegats com les fulles del vent".

Nit amb ungles

2011-11-09T13:36:00.001+01:00

la nit treu ungles

i escriu pecat

al son blanc d'una verge

Allà (un poema per a les desenes històries veïnals)

2011-11-07T22:52:00.002+01:00

El veí de dalt - "anima mater" de l'apassionant aventura d'escriure relats cooperatius que porta el nom d'Històries veïnals - em va demanar un poema inèdit perquè serveixi -juntament amb les aportacions d'altres deu "veterans"- d'ingredient en l'elaboració de les narracions de la desena edició que ara comença.

Jo, tan content com disciplinat, vaig escriure aquest enigmàtic (o no tant?) poema:

Allà

On neix un riu

Allà on el tèrbol, sota el tou de l’herba

- un parrup d’esgarrifances

El mot-toc ungleja al llindar de l’ofrena

On bat l’esglai del ossos

Allà on el silenci és festeig, barca i ona,

- un tremolor de tudó femella

Els dits-enginy palpegen abans de l’alba

On (en)vesteix la flama

Allà on cova el llamp i s’encén la bo(t)ja

- una claror de senda novella

La serp-sigil miralleja al replanell de l’escàndol

Pensaments, 22: Del Jo i l'Altre

2011-11-06T21:55:00.000+01:00

Només si arribéssim a despendre´ns del Jo, podríem parlar per a U Mateix