Al celler del
crepuscle
la mà encrespada
de l’oratge
alça a punt de neu
una abundor encara tèbia
de llet
un son ensordit
d’abisme
rovella l’àncora,
un lent pesar de
campana
aplana l’erm
lent pentinar de
gata,
l’ai profund del
barquer
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada