dimecres, 30 juliol de 2014

De l'espiral del desig i la possessió


(Imatge: Balthus)


   Entre el desig no saciat i la possessió sense desig, l'esperit creat realitza aquesta síntesi paradoxal d'un desig que no fa més que créixer amb el goig...

Hans Urs von Balthasar


dimarts, 29 juliol de 2014

set de llum





la set de llum del riu,
silenci blanc
de les cinquetes

Afinitats electives: Paco Martí, perifèrics i perifèries




   Ara fa uns mesos, el meu amic Rafa Gomar em va embolicar perquè participés a l'acte de Contes al Palau d'enguany (una activitat  a dins de la setmana literària de Gandia, que es celebra al mes de novembre, al voltant del lliurament dels premis de la ciutat). Es tractava d'un projecte creatiu cooperatiu, en parella: escriure una o més narracions, coordinadament amb un conjunt d'imatges aportades per n fotògraf determinat. Tot això generarà un acte públic de lectura i debat, acompanyat d'una exposició del conjunt de les obres i un llibre d'art, a mena de catàleg..
   A mi em va tocar Paco Martí, un xicot de Castelló que no coneixia. A la primera trobada amb ell, a València, per prendre el contacte i planificar el treball, em vaig adonar de seguida que m'agrada com a persona, que ens avindríem bé. Després, quan vaig tenir les seves imatges, vaig constatar que es tractava d'un fotògraf particularment interessant, pel que fa al món de la seva creació: la seva temàtica primordial centrada en els àmbits suburbials, marginals, i en les persones que s'hi refugien, la seva mirada empàtica i la seva tècnica fotogràfica (enquadraments, retrats,  ús de la paleta de colors...)
   En definitiva, estic molt il·lusionat amb aquest treball i amb les possibilitats de continuïtat que genera, però sobretot amb l'oportunitat que m`ha donat d'iniciar una bona amistat amb Paco i també amb altres fotògraf entusiastes que es mouen al voltant del Fotoespai de Gandia, especialment l'apassionat Pep Aparisi. 

divendres, 25 juliol de 2014

Real i Misteri: (versions d'Anna de Noailles, 1)


(autoretrat) 


M'he interessat per l'obra i la vida d'Anna de Noailles a partir de la lectura d'un parell de versos seus que diuen
- S'élever au réel et pencher au mystère, 
Être le jour qui monte et l'ombre qui descend.

i que formen part de La vie profonde, el primer poema seu que he traduït i que podeu llegir en aquest article.
Anna de Noailles (Paris 1876 - 1933) és una escriptora francesa d'origen romanès (i també grec) provinent de l'alta noblesa (princesa Bibesco Bassaravia de Brancovan) que va créixer en un ambient d'extremat refinament artístic i cultural (a tall d'exemple, la seva família va mantenir una estreta relació d'amistat amb Marcel Proust). 
En 1897 es va casar amb el comte Mathieu de Noailles.. La seva educació exquisida, el seu gran talent creatiu i el seu extrordinari atractiu, l'abocaren  en una intensa vida social i  sentimental: va ser la musa i l'amant de l'escriptor Enri Frankperò també la causa del suïcidi de Charles Demone, que no va poder sobreviure al refús per part de la poeta del seu amor apassionat.
Anna de Noailles va jugar un paper important en el món artístic de primeríes del segle XX a Paris. El seu saló era freqüentat per escriptors tan rellevants com Paul Claudel, Colette, A. Gide, F. Mistral, P. Valery, J. Cocteau, Max Jacob,  F. Mauriac... 
El 1904, junt amb d'altres dones, va crear el premi "Vie Heurese", que esdevindria el prestigiós "Prix Fémina" a la millor obra francesa en poesia i prosa.
De la seva creació m'interessa la tensió dialèctica entre la component dionisíaca i la tràgica, que va construint una poètica original des de la simbiosi del classicisme, el romanticisme i la modernitat simbolista.


La vida profunda
La vie profonde



Ésser en la natura    talment un arbre humà,
Escampar els seus desigs     com un profund fullatge,
I sentir, per la nit   calma i per les gropades,
La saba universal   afluir-li a les mans!


Viure, haver-hi els raigs   del sol sobre la cara,
Beure la sal ardent    del ruixim i dels plors,
I tastar càlidament   la joia i el dolor
Qui fos un baf humà    dins l’esfera tan ampla!


Sentir, dins el cor viu,    el foc i la sang
Arrombollar així    com el vent per les landes.
- Enlairar-se al real   i al misteri abocar-se,
Ser el dia que puja    i l’ombra que s’ajau.


Com del capvespre púrpura  amb color de cirera,
Deixar del cor vermell    córrer la flama i l’aigua,
I com l’alba clara  al vessant recolzada
L’ànima que somina,   a l’ignot de la terra...