Heus aquí una altra fotografia que em va commoure només veure-la, sense saber-ne l'autoria: la seva substància subtilment mòrbida, d'una carnalitat fràgil i potent a la vegada... Un temps després vaig descobrir que es tractava d'una fotografia feta per l'holandesa
Carla Van de Puttelaar, i vaig saber de quina manera aquella impressió inicial era ja bona síntesi dels trets estilístics de la seva obra.
La seva mirada està influenciada en la base- com passa també amb altres compatriotes i contemporànies com Desirée Delron - per elements plàstics clàssics com l'escultura i la pintura -amb especial referència als mestres holandesos del segle d'or,com també s'hi pot trobar la influència de gèneres orientals com el okiyo-e. A partir d'aquí, en fa un acostament delicadíssim a la nuesa femenina, mostrada des de la intimitat però prenyada d'erotisme, cossos gairebé reclosos, entotsolats, i a la vegada fràgils i vulnerables. Amb l'ús d'una il·luminació subtil, que posa de relleu amb extraordinària nitidesa la carnalitat quasi bategant del cos, la blancor i la pal·lidesa de la pell, les marques ocultes, els rastres que pot haver-hi deixat la roba...
Una barreja d'exaltació i ofrena que ens acondueix en una mena de punt dolç, contemplatiu i anhelant a l'hora.
... Estic especialment interessada en la pell, les petites pigues, les sensacions amb que rreagles algú l'estat d'ànim. Les petites i delicades coses que constitueixen la veritable bellesa de la dona. També m'agraden les diferències en el cos de la dona que ens mostren la seva individualitat i les seves diferents formes de bellesa.