divendres, 10 / juliol / 2009

Je me souviens...


D'aquelles eines de vinyater-emigrant, greixades
i curosament desades a les fundes d'espart
que penjaven de la paret de la cambra
des que l'avi Toni se'n va anar definitivament
a viure dins el nuvol bromós que presidia,
en forma de gran retrat, l'humil menjador de casa.

dimarts, 7 / juliol / 2009

Comuna presència (versions de René Char, 29)


Fidelitat

Als carrers de la ciutat hi ha el meu amor. Poc importa on va en el temps dividit. Ja no és el meu amor, tothom pot parlar-li. Ell ja no se’n recorda; qui certament el va amar?

Cerca el seu parell en el deler de les mirades. L’espai que recorre és la meva fidelitat. Dibuixa l’esperança i lleuger l’acomiada. Ell és preponderant sense que hi prengui part.

Jo visc al seu fons com una despulla feliç. sense adonar-se’n, la meva solitud és el seu tresor. Dins el gran meridià on s’inscriu el seu envol, la meva llibertat el creua.

Als carrers de la ciutat hi ha el meu amor. Poc importa on va en el temps dividit. Ja no és el meu amor, tothom pot parlar-li. Ell ja no se’n recorda; qui, certament, el va amar i l’il·lumina de lluny perquè no caigui?
(Fureur et Mystère)

diumenge, 5 / juliol / 2009

El cas de l'instal·lador de mosquiteres



Al meu temps estudiava ben poca gent. Pot ser perquè ja érem tan seleccionats de bestreta, la majoria dels meus companys i companyes d’aleshores – amb l’excepció d’alguns malaguanyats, morts abans de temps – van acabar els estudis superiors i exerceixen avui professions liberals, intel·lectuals...
Miquel n’és un cas a part. Tot i que era ben llest no va arribar a acabar el batxillerat i avui s’hi guanya molt bé la vida amb les mans. Ja feia un temps que no ens vèiem quan, com que s’acostava la calor de l’estiu, em vaig decidir a encarregar-li que instal·lés mosquiteres a les finestres del dormitori. Fou en acabar la feina, mentre trèiem comptes i ens fèiem una cervesa, que en va contar una aventura que em va semblar ben extraordinària, no només pel capteniment tan amesurat que l’havia caracteritzat fins aquell dia sinó també per la raresa mateixa del succeït.
“No sabria ben bé dir-te com va passar "– va començar, sense que vingués massa a tomb el seu relat. El cas és que Miquel estava convençut que no havia sentit cap atracció per aquella dona ni en veure-la, ni mentre recorrien la casa i li explicava detingudament la feina que volia encomanar-li , ni quan el va rebre per iniciar la feina..., però, quan ja amitjançada la tasca va tornar a acostar-se-li amb dues copes i una botella de vi acabat de destapar, aquella dona que l’invitava tan obsequiosament a fer un recés ja era radicalment una altra: la roba que duia posada només feia de reclam de la seva carn i la seva carn s’oferia com impregnada de l’aroma atordidor i del tast suculent d’aquell vi extraordinari.
“Quan vull explicar-ho – em va confessar Miquel – només se m’ocorre de dir em va arrossegar cap endins d’una embriaguesa que no havia conegut mai i que encara ara m’assalta i em trastoca sovint per les nits”. La commoció que deixava entreveure el relat del meu amic em va fer pensar que aquella dona hauria pogut fer d’ell el que hagués volgut però el fet fou que, sense deixar que a Miquel se li esbandís del tot el deixament que produeix l’erupció d’un plaer extrem, ja li va explicar, amb una dolcesa que convertia les seves paraules en incontestables, que ella cada nova botella havia de compartir-la amb un home nou.
Aleshores li va contar que, mentre havia estat casada, s’havia captingut sempre dins el que hom considera una esposa exemplar. Tanmateix, el darrers anys de vida conjugal s'hi va anar covant en el marit una estranya tendència depressiva que, amb el temps, va fer obligada la visita al psicòleg. Només veure’s al davant del metge, l’home es va despenjar amb una frase rotunda: "Jo el que tinc, en realitat, és que no puc suportar la meva dona". I només tornar a casa, va foragitar el marit d’una revolada.
Com que l’home havia estat un bon col·leccionador de vins, a casa hi va quedar un celler cafit d’esplèndides botelles, així que gairebé de seguida la dona es va afeccionar a col·leccionar mascles utilitzant-les d’ham; la qual cosa li servia també per prendre complida venjança de l’ex, ja que procurava desar les botelles buides i arrenglerades just a l’entrada perquè ell les veiés cada vegada que hi acudia a recollir la filla els dies que hi havien estipulat. No cal dir que el marit havia intentar de rescatar, durant els tràmits del divorci, una part tan gran com pogués d’aquell seu tresor enològic però el seu esforç no va servir de res perquè la dona tenia botelles de sobra per anar seduint jutges, notaris o advocats.
“Quan ja m’acomiadava – va reblar Miquel – encara em va xiuxiuejar dolçament a l’orella que la meva botella anava a desplaure especialment aquell bajanot..., perquè era la joia de la corona”.

dissabte, 4 / juliol / 2009

Temps d'infantesa




... Oh hores de la infantesa,
quan darrere les figures hi havia més
que només el passat, i davant nostre no el futur
R. M. Rilke



dijous, 2 / juliol / 2009

El que hi resta, tot plegat (Baltasar Porcel, in memoriam)


Jo tinc una cala petita
on l'alga s'hi torna jaç
L'indret on sempre m'espera
la petja del navegant.

dimarts, 30 / juny / 2009

Presagi de juliol


La ratlla blava
i el camí rialler
d'encesa calma

diumenge, 28 / juny / 2009

Oco!: Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries al Festacarrer de la Xara





Un any més, i ja en van tres, el poble de la Xara ha acollit el Festacarrer després que, el 2007, hagués d'abandonar Ondara -el poble on havia nascut el 1996- per la marginació soferta pel nou govern del PP.
Enguany també hem volgut participar-hi, així que vam acudir al concert que Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries vàren realitzar a l'antic cinema-terrassa d'estiu que fou durant la transició el recinte que anomenàvem l' Olympia de la Marina perquè va ser l'escenari d' un bon gruix de les actuacions del cantants i conjunts més emblemàtics de la nova cançó (Raimon, Ovidi, Quico, Llach...) amb recitals memorables que esdevenien actes massius d'afirmació i reivindicació democràtica i nacionalista de la comarca bressol dels maulets.
Els amics de les terres de l'Ebre vàren estar sensacionals i l'ambient, càlid i receptiu va embolcallar l'espectacle d'una màgia especial i d'una fraternitat ben patent.
...
Per voler-nos separar
ja poden ficar paret
que entre el Rosell i la Sénia
només passa un riu estret
...

dissabte, 27 / juny / 2009

Xiprer

Fitant l'esplet
es dreça l'esperit
al pic del dia.


divendres, 26 / juny / 2009

Córrer l'andola (el retorn dels llibres-oroneta)






Aquest matí he acompanyat Laia, la meva filla major, a Dénia. Han estat unes hores delicioses aprofitant que per un breu parèntesi es troba entre nosaltres.
Hem desdejunat en una de les tauletes de la terrassa que la pastisseria Tano té al final del carrer Campos i després, només començar a passejar vorera amunt, hem vist que ja estaven instal·lades les paradetes de llibre vell que cada any en anuncien l'inici de l'estiu, per a mi indestriable de l'inici de les vacances. El cor m'ha fet un trabucament d'alegria i ens hi hem adreçat de pacte.
Després de remenar i remenar, finalment he elegit els sis volums que més han despertat el meu desig bibliofílic:
En primer lloc m'ha fascinat Sa pratza de su diamante, la traducció sarda d'aquesta obra roderodiana que s'ha convertit en un objecte de col·leccionisme per a Pilar i per a mi.
De seguida he elegit tres llibres en francès que, a més coincidir plenament amb els meus interessos literaris, es trobaven extraordinàriament bé de preu: Les particules elementaires, de Michel Houllebecq, Journal inedit, del marquis de Sade i Qu'est-ce que la littérature?, de Jean-Paul Sartre.
Ha continuació m'he decantat per Alicia en el país de las maravillas, de la barcelonesa Ediciones 29. Aquesta vegada perquè, segurament, constituirà un bon obsequi per a una cosina de Pilar que es col·lecciona les diferents edicions de l'obra de Lewis Carroll.
I finalment, m'he trobat amb una vella edició de Los amantes de Teruel, de Juan Eugenio Hartzenbusch, editada per aquella editorial insígnia de les publicacions espanyoles de preguerra que fou la Compañia Ibero-americana de Publicaciones. Això ha estat particularment emotiu per la força simbòlica que aquesta petita ciutat aragonesa té per a Pilar i per a mi, i que podeu veure ben reflectida al quadern de poesia que ja vaig postejar en juny del 2007 i que reprodueix 3 poemes agrupats sota el títol de Fragments de Teruel

dimecres, 24 / juny / 2009

Córrer l'andola (Posta al port de Dénia)



Ja sabeu de la meva afecció a la fotografia. Ara Pilar m'ha regalat una nova càmera i estic molt il·lusionat d'anar aprofundint en el coneixement del seu funcionament i les seves prestacions. Avui hem passejat, al capvespre, per l'escullera nord eel port de Dénia i hem fet algunes fotos. Heus-ne aquí una que reflecteix prou bé la calmada posta roja que hi hem pogut contemplar.