diumenge, 27 de desembre del 2015

dimecres, 16 de desembre del 2015

Sense arrim, Celan









Parla –
Però no departeixis el No del Si.
Dóna al teu dir sentit:
Dóna-li ombra.

Paul Celan





Cèrcol
d’en
        dins

Petja
que s’avença
Al llast de l’ànsia

Llum
brins de sol  
del negre fum


Celan
és un refús
que fussa al moll
son de la memòria



i així
l’arena puja als ulls:
sort d’ocells
o gra de blat

(prec
destinat
al reclam
                badat)



dijous, 10 de desembre del 2015

...I Desembre






De lluny alenen les fotos,
és una lenta podridura,
ara, entre els dits embriacs
l’escandall d’aquell aroma,
- la natura és un vestit
ja fet a mida
de tan usat

colors davall la pols,
l’alçaprem del fred
duu aquell primer rampell
eixancat al llom
d’una egua jove,
i també  la unció
d’uns genolls pagant
ja de bestreta

aquell ofec de llet en pols
que s’enganxava al paladar
                    dels vençuts,
i els tinters de tinta trista
que tacava com les móres,
i les comunes de l’estació
                       llodriguera
amb sentor del pixum

capvespres de febre
i nits d’insomni, s’encabien
en el misteri  tou i esbullat
de les dones
                       i l’esgarip
congelat de l’esmolador
colgat i fermentat
sota el feix de tants muts
- aquell engonal pudent,
                             potent,
la pau, a la fi, defecada.

Però el goig saltava marges
amb pantalons curts
i cuixes innocents,
lliscava obscè el regalim
de la pluja vidre avall
fins al deixant del riu,
primers gargots  del temps
que l’aigua esbandia
i el sol eixugava
com una camisa de serp
- la coïssor ja abrasia el brocal
de la carn ascendent.


Desembre d’olor de cafè
i color de rostoll
encés en calç d’ànsia,
amb aquest vernís torrat
que engalipa
 el baf de l’hivern,
 - pels ulls encara
enlleganyats de les cases
 s’endevina la sentor
blaürada de sexe

un frec de serp ben alletada,
aquell acull turgència
tèbia
          fumejant,
i el tacte fa obscur el cos
com s’afina el plor d’un saxo
- neix l’aiguaneix
mentre s’esbrava el nard


i el cos es torna d’un cel cru
pruna
               pinyol de porpra
balanceig com d’alguer
festejat per l’onatge
- inaprehensible
esbós
de la falzia,

i torna el repic de la pluja
sobre el teulat del silenci
tecleja la tendror en cada cicatriu

palpada a cegues, 
bell en l’ocult, s’agitarà el xiprer
mentre amb ulls de cotxe
ens endinsem
cap a l’opac
de la nit

l’amor s’adorm al trenc submís
de les parpelles,
esmerçar el solatge d’una vida
per engrunar el bo de l’amarg


Sí:
quan més lluny
més a l’ini
ci.)