Obert i vedat,
cada cos trena
el seu claustre
i el batec del vol
retorna al ventre
clos de crisàlide,
profund com el son
on el viscut deixa solatge
Si el sol es mou cap al comiat
i el cos mai no és prou a resguard
del gris horror que el desperfuma
¿cal escorça o calen ales
per desprendre’s
així
funàmbul
sobre l’aram que s’enfuig
brillant com el vi?