Pensaments, 113: (del brollar)

Fa falta un trenc perquè esdevingui font

L'amiga puja

L’amiga puja

com un arbre    floreja

el meu convit

La revolució del cabàs

La Revolució del Cabàs from marblanc producciones on Vimeo.

Pensament, 112: (de nos i els altres)

Som mirall, si ens mira l'altre

Nu de navalla

Nu de navalla,

just al trenc del dejú

el clar glop d’aigua

D'abans de font

I l’aigua ens feia

secretes pessigolles

d’abans de font

el carmí del baladre

endiumenjava el riu

El fil obscur de la flama

Parlem d’aquella pesantor

dolça               de fruit

on el sender s’extravia

escampem el tel

novicial           sense llast

de la cendra

i el vent esborrona

arran                el solc

demesiat de bellesa

cada mot

absolt                reverteix

en la puresa de l’aigua

i un escorrim

de poesia           trasllueix

el fil obscur de la flama

L'escruiximent del poema

L’escruiximent del poema

com el pa sobreviu al foc

com s’embosca la sal

en la transparència de l’aigua

com el llarg trascolar

de la pluja en aiguaneix

una flor cremant a la mà

que persevera 

                       com un deute

o anhel de l’ànima

que cerca la carn

L'encís rau

L’encís rau

en un llamp de rodonors

llà,

on una coïssor

remou les frontisses del cos

frèvol llenç

de cosits maldestres

Transparència

(imatge presa de Nimfas, de Veru Iché)

Cap pes ni feix

enravenat de tremolors

esbotzaria

la lliscant ocultació de riu

que et revela

Pensaments, 111: (de l'enyor)

L'enyor és la conjugació d'un pretèrit inestable

Al celler del crepuscle

Al celler del crepuscle

la mà encrespada

            de l’oratge

alça a punt de neu

una abundor encara tèbia

de llet

un son ensordit d’abisme

rovella l’àncora,

un lent pesar de campana

aplana l’erm

lent pentinar de gata,

l’ai profund del barquer

Do sense hora

Gats venturers

hauríem d’habitar

sempre el terrat

la lluna és un estoig

de carn anfractuosa

Cor i flama a la tomba d'Apollinaire, seguit de l'esclat de la meravella

Mon Coeur pareil

a une flamme renversée

  P.S.: Després d'haver penjat aquesta imatge, presa per mi, del cal·ligrama que hi ha esculpit a la tomba d'Apollinaire, continue llegint  un dels llibres que vaig comprar el darrer pont a Paris, Poesie 1946-1967 de Philippe Jaccottet i de seguida em trobe aquests versos a la fi d'un curt poema:

Cette flamme, ou larme inversée:

une obole pour le passeur

   Qui diu que no hi ha cruïlles del temps on s'obre una escletxa i s'hi manifesta l'eixarm, la meravella?

Pensaments, 110: (de la insostenible lleugeresa del ver)

Si gratem l'impostat, s'encén l'ambigu

Pensaments, 109: (del son)

El son és el tacte imantant de l'encara no

Juli Capilla: presentació i primera lectura de "Viatjar descansa" a Gandia

   El proppassat dimecres 2 de novembre vam fer la presentació de "Viatjar descansa" a la llibreria Ambra de Gandia. Em va agradar molt la presentació que en va fer l'amic Juli Capilla:

Un acostament a Viatjar descansa

París era un festeig

   Aquest pont de Tots Sants, Pilar i jo hem fet una escapada a París. Ella em va regalar, en arribar, una llibreta - carnet, en diuen els francesos- com les que m'agraden i "porte sempre amb mi" per apuntar-hi sensacions, idees, esborranys de poemes... 

    Només arribar, amb els apunts que vaig anar espigolant aquells dies he fet un llarg poema amb el títol de Bienhereux. Ara i ací, us en vull avançar, a tall de tast, l'apartat central dels set que el composen:

Bienhereux

A Nusch i Paul Éluard

         ...

IV

Ella eix

              que flueix

vincle amb la sang

i fam que s’abeura

l’acord com un recer

 de vidre sonor

(l’afluixament dels límits)

        ...

París

(28 d’octubre - 1 de novembre de 2016)

Sant Miquel dels Reis: Ja era hora!

Empresonats a Sant Miquel dels Reis i afusellats arran dels seus murs,al barranc de Carraixet. Recordem i honorem els lluitadors i els màrtirs per la llibertat amb els versos d'Estellés:

Gran oratori pels morts valencians de la postguerra.

Vicent Andrés Estellés

(Recitat per Pau Alabajos)

Vora el barranc del Carraixet
hi ha un taronger d’amargues branques:
penja una collita de màrtirs
d’una mort amarada i pobra.
Vora el barranc del Carraixet,
enterraments de caritat,
la funesta llum foradada
i les rebentades pupil•les.

Vora el barranc del Carraixet
alena un poble, persevera
i confia en la llibertat
dels dies i de les banderes.
Vora el barranc del Carraixet
s’aixeca una barricada
coronada de falçs invictes,
segellada amb la sang d’un poble.

Vora el barranc del Carraixet
vinclarem les postres banderes
en un silenci reverent
davant les tongades de morts;
davant tongades successives
d’assassinats, de morts inermes
afirmarem plor I paraula
vora el barranc del Carraixet

Vora el barranc del Carraixet
sempre hi ha una falç que ens espera,
una bandera, una energia,
unes mans que proclamen pau,
el sacrifici i l’esperança.
Per ells durem l’ànima plena,
vent endins, terra endavant,
vora el barranc del Carraixet

Vora el barranc del Carraixet
traïdors de casaca alterna
han emplenat les dolces tombes
de successius assassinats.
Botxins de foli i estampeta
han dictaminat bosques morts
amb les ungles negres de terra
vora el barranc del Carraixet

Vora el barranc del Carraixet
vora els difunts del nostre poble,
les flassades de pobra terra
i, de postres, el tir de gràcia,
direm per sempre el nostre amor
gran com la mar que ara clareja
sobre els murs dels afusellats
vora el barranc del Carraixet

Vora el barranc del Carraixet
dintre el matí d’oratge gris,
afirmen la nostra promesa,
la nostra esperança en el poble,
la seua sang que continua
i alimenta la nostra còlera,
i farem el nostre camí
Vora el barranc del Carraixet.

Vora el barranc del Carraixet
per una mort, una mort sola,
aixequem la nostra senyera
de combativa llibertat.
Per un mort, només, un de sol,
només per un pètal de sang,
la sang universal del poble,
vora el barranc del Carraixet.

Vora el barranc del Carraixet
els morts de fredes matinades,
els morts de les nits tenebroses,
els assassinats de la terra.
La llum puja com la bandera,
puja la bandera del sol,
puja com un puny, com una sang,
Vora el barranc del Carraixet

Retorn a Nusch i a Paul Éluard

Aquest cap de setmana, Pilar i jo, hem fet una escapada a París. Entre altres coses hem realitzat una passejada pel cementeri de Père Lachaise on, entre altres, vam visitar les tombes de Nusch de Paul Éluard, l'apassionada relació dels quals ja vaig portat, temps arrere, en aquest blog mitjançant la selecció i traducció d'una trentena de poemes del "poeta de l'amor" inspirats i dedicats a la seva amant. Podeu, si us plau, revisitar-los ara:

        

Un ésser mòbil

Tabarca: finis terrae

Un llamp antic

Com una pluja

que amara el llenç de calç

riu la femella

l’ungla s’avança al sol

i ensuma satisfeta

un llamp antic

enrampa l’arc del goig

renill que encega

Per a Josep Bertomeu Moll (serà un buit que durarà anys...)

(imatge treta de Lletra impresa)

El que s’amaga sota

l’estora mecànica de la vida

enllà dels llocs assolejats

les engrunes semblaran

encara tèbies

sentor de cloroform

a la mà freda que emboça

la boca de l’oracle

i el fruit que cau

després de tanta inèrcia.

(Fa unes quantes setmanes, en un d'aquests moments que la vida et posa davant "la fragilitat de la vida", vaig escriure de raig aquest poema. Avui vull dedicar-li'l a l'amic)

Pensaments, 108: (De la fecundació)

Tota fecundació és diluvi

La mateixa diferència

Per què

som així

els anglesos?

-Perquè

tot el món

és així

Inici de tardor

Inici de tardor,

un pom de figues entre pàmpols

l’oreig estrena

el trasbals de les falagueres

la nit arqueja

un llom suat, lluent d’escates

i el present

roman dins el guspireig de les lluernes

com la veu

que només viu si és en trànsit.

De Montaigne i l'honestedat en la vida pública

   Avui he començat una relectura de Quaranta nits amb Montaigne, d'Antoine Compagnon, i no em puc resistir a reproduir el fragment final del primer capítol, "El compromís". Digueu-me si aquesta reflexió no és -o hauria de ser- de rabiosa actualitat:

... Quan un home públic menteix una vegada, ja mai més no se'l creu ningú; ha escollit un expedient  en contra de la durada i, per tant, ha comès un error de càlcul.

Segons Montaigne, la sinceritat, la fidelitat a la pròpia paraula, és un comportament molt més profitós. Encara que no es tingui tirada a l'honestedat per convicció moral, si més no la raó pràctica hi hauria d'incitar

   Algú podrà dir-me que això és una ingenuïtat, que les coses no funcionen així. Potser aquest també cau en el mateix parany de només mirar el guany immediat, front a la llarga durada. Potser la deshonestedat acabe pagant-se amb un estrall irremeiable (a l'estil Bettino Craxi, Pasok...)

Serà hora ja d'obrir els ullets?

   Acabe de venir de l'Espai Cultural de Pedreguer, on he vist el documental Quan les gotes es fan pluja, del nostre paisà José Gayà, que ha programat el cine-club Pessic. Encara estic impressionat pel bon treball. Tots hauríem de fer un esforç per difondre'l.

   Estic orgullós de la gent del nostre poble tan intel·lgent com compromesa amb la lluita per un món més just i solidari.

De la rosa eixorca

   Al juliol passat, escoltant d'arrapa i fuig les notícies d'hotel en hotel, mentre viatjàvem, vaig escriure aquest "poema":

La cendra embruta des de sempre

i la rosa ja fa temps

que és eixorca.

Mentrestant la gent fa la viu-viu

i arronsa l’esquena:

Sembla que en Rajoy

se n’eixirà amb la seva.

Franco Battiato - Centro di gravità permanente

El cos quan es dóna

(instal·lació d'Antoni Miró. Port de Xàbia)

El cos quan es dóna

enclou l’abim en l’alè

és d’ona

- arrissament plaent

sense banderes

i és dona

- ànsia d’esponja nutrícia

avenc i cabellera

tremolosa de música

Despullament

      ... 

 ¿d’on aquest doll que no diu,

emmotlla?

- El bes llum és un goig

reflectit en la febre,

si errant

és perquè canta

Et recorde amanda

Bon cop de falç

Descoberta

  

Per a Naia

La infantesa que tresca

esvalotada per la platja

i s’encara 

                 encara alada

al jou de la gravetat

al sondroll d’emmirallar-se

en el senyal del seu pes

descalç sobre l’arena

aquell batec de cor

vidre per estrenar

era un repic que repetia

ara

        ara

               ara.

Pensament, 107: (De perdonar)

 No ens enganyem: quan perdonem ho fem per nosaltres

Pensaments, 106: De la història críptica dels valencians

La victòria està condemnada, en el punt d'imposar-se s'aniquila. La derrota, en canvi, romandrà com un dol que es grata la cicatriu, com un fem, com un afany.

De nou, L'amant de Lady Chatterley

Fa uns dies, com faig cada començament d'estiu, vaig fer un passeig per les paradetes de llibre vell que hi ha al final del carrer Campos de Dénia. Entre els llibres que vaig trobar d'interés, i vaig comprar, hi ha L'amant de lady Chatterley, en una edició de 1979. Fa molts anys la vaig llegir en castellà i recordava que em va interessar prou però ara que he començat a rellegir-la estic sorprés de veure com m'agrada. Per fer-ne un tast, mireu com comença:

La nostra és una època essencialment tràgica, per això ens refusem a prendre'ns-la tràgicament. El cataclisme s'ha esdevingut, nosaltres som entre les ruïnes, comencem  a bastir nous i reduïts hàbitats, a fundar noves esperances. És una tasca més aviat àrdua; ara no hi ha cap via fàcil devers l'esdevenidor; però fem marrada, o bé saltem per sobre els obstacles. Cal continuar vivint, siguin pocs o molts els cels que s'hagin esfondrat.

o bé això altre:

... Connie havia adoptat les normes dels joves: el moment present ho era tot. I els moments se succeïen sense dependre necessàriament els uns dels altres.


Tot això va ser publicat per primera vegada en 1928... Ja veieu, no hi ha res nou davall el sol. Roda la mola...

Concordança

Si légèrement vetue

André Breton

       ...

com un Jo sense oblit,

l’avenç d’una mà d’aire

sota el vestit.

Pensaments, 105: Del son etern

No es va despertar mai, perquè el dinosaure encara hi era

Emergència

L'inici és de font

de desig,
la força

Pensaments, 104: De l'alè

No hi ha alè sense brasa

A galopar!!!!

Quinze dies per davant. Ànim.

Dues roses

Venia a demanar-s’ho. Només Ella, l’hora d’au ran l’acull del silenci.  I fou com treure el primer brot de l’estiu de la nit. Ens arraulírem al clos d’ulls encesos i foscor de cera cremant. Els cossos eren dues roses que han crescut massa juntes, com si un empelt venturer ens hagués concedit un bes de pètals compartits. I Ella s’escoltava el palpit de riu forçat forçant les temples. I les meues mans llegien el desgel del Talmud en la seva estesa mel jueva.

Pensaments, 103: D'enlaire

envolar-se vol remor / brot broll d'au o aigua // l'enlaire és gest femella // cal humiliar-se / per merèixer la font

Pensament, 102: Del fingiment

També ets tu, quan fingeixes: si et fingeixes tu mateix, et descobreixes.

Riu sense coixí

L’aigua és tèrbola

mentre és vida

viure és set

de transparència

Pensaments, 101: De la poeticitat

La poeticitat és dur el dir al seu punt de meravella: desvetllar  l'únic del mot que s'ofrena, la singularitat que de tan entranyada l'iguala al tot.

Pensament, 100: De la invenció de Déu

La invenció de Déu és a la vegada desvetllament i bena.

Pensaments, 99: de la clau que enclou

La clau de l'ou és l'intens: Només amb més poesia s'enclou la poesia.

A la II Festa de la Poesia d'Alacant

Ahir vam passar a Alacant, sota els auspicis de la Universitat d'Alacant i de l'AELC, un interessant dia de convivència i intercanvi entre poetes. A la lectura col·lectiva de la vesprada, vaig llegir el poema "Mentre llegia Anne Sexton". Aquí en podeu llegir un fragment:

...

Anne feia udol, vent, cascall,

movia les anques de trau ferest,

brill de fil d’aram o flux de lliris,

i mussitava la feblesa anhelant de l’ou

mentre enterbolia el brou conjugal

amb un bon manoll d’espàrrecs 

...

25 d'Abril: L'arxiduc Carles a Dénia

De Dénia a Barcelona

Vicent Erades, gormand de la paraula

 Ja fa més de dos anys que vaig penjar al blog una breu ressenya sobre un jove poeta de Pedreguer que m’havia sorprés per la seua qualitat, Vicent Erades i el seu poemari  Cireres de sal. Hi posava de relleu la seua sòlida formació, el seu sentit del ritme, la  gosadia de les seues imatges i la passió desfrenada pel llenguatge.

Fa només unes setmanes he pogut llegir Quadern de bitàcola, un nou poemari acabat d’enllestir, on he pogut refermar-me en aquella primera valoració alhora que em reconfortava la constatació que Vicent segueix sense desmai amb el procés de conformació d’un, ben sòlid, univers poètic.

A la primera part, “Flors de desert”, el poeta –“verbívor de records” -  inicia la recol·lecció de flors rarament fresques entre un erm de pell-desert jugant a l’equilibri, el trànsit alat entre l’exotisme i la quotidianitat, amb el rerafons de l’amor que apunta per davall el llençol del llenguatge, en un procés minat, subversiu.

ningú és innocent

tot adjectiu és subjectiu

Després, “Andante spianato per un peix espasa” també s’escriu sobre la pell, la seua és impaciència, l’altra l’oceà on el seu naufragi. I el camí transcorre entre el gel, l’aigua, la nit, el sotsobre..., que és el camí debanat del  coneixement és el del dir amagat, dislocat, poètic: una simfonia de sensacions, un cataclisme submergit que es manté magistralment en to menor.

Les cordes de piano vibren per simpatia

però la barca llisca sobre l’aigua

perquè li té por

A “Curs de paraigudisme per a paraules inquietes a la punta de la llengua”  el poeta esfulla, finalment, la poesia. A glopades,tentinejant com un funàmbul en equilibri entre la intensitat i la lleugeresa, amb passes ritmades, apassionades, musicals...

et seduïa

el dolç tirantet

el tirantet del sostenidor

volies desabotonar-li el sostenidor

poc a poc volies traure-li la roba interior

al poema

però desconeixies el raval

i els versos de tacó alt.

Si, aquest nou lliurament, m’ha refermat en el convenciment que ens trobem davant d’una de les veus poètiques amb més recorregut, no només en l’àmbit de la nostra comarca sinó en el camp global, tan puixant i efervescent, de la poesia jove feta en català al País Valencià. Un estil ben personal, fresc i juganer, entreviat d’ironia i tendresa, propi d’un gormand de la paraula, que apel·la als sentits i a la musicalitat, capaç de  trenar ben hàbilment devessalls d’imatges i relacions sobre la base d’un toc surrealista, on la poesia sembla el rastre deixat per l’aflorament del plaer que produeix el deixament, a la vegada profund i volàtil,  a mans d'un arriscat envit estètic

Proclamació de la República a Gata, el meu poble

El poble davant la Sala.

Emoció, Respecte. Dignitat.

Per sempre seran amb nosaltres