Mirant una fotografia

Era abans  del big bang de la llavor dins l’argila

i ja un vol d’espurnes com es malversa l’esperma,

a dins l’espectre vibrava la brasa

i la flama ensumava el contorn  del futur

pel fil de llet encara no inscrit al palmell,

l’enigma del demà

era el cant amb què es despulla la merla,

com el gruny d’un arrap d’arrop

olorós davall la roba

i l’avenç d’una harmonia d’arcs i trapezis,

amb l’emboscada malícia

d’un cos que en l’altre anella

ara el tresor del temps ha tret fulla nova

com l’èxtasi quiet amb que la  sargantana

absorbeix el bé del goig

i ella es torna au incorpòria, neguit, reclam extrem,

fosca llum sense mirall,

necessària com l’aire

  

ara que la veig mentre en l’ignot creixia

com la il·lusió amb que pugen els pals d’un circ

arborats sota la brusa

la set dels ulls s’emmiralla amb la sorpresa

i refà el món des de l’origen,

una postergada confluència.

Frueix el cec

frueix el cec

a dins l’escot,

palp sempre inacabat

sorpreses com coloms,

les neus incendiàries.

Pensaments, 144: (de les pors)

Si camines descalç sobre les pors, te n'adones que només són brases.

Capaimona

(Foto treta de Serra Amunt -Wikiloc)

La soledat,

                   als alts,

és un hivern que no encongeix,

un bell nu sense casa

la terra sense retorn,

només un enigma

picat en cercles i regalls

que acondueix a l’oblit

on la fidelitat

és d’amor sense fils,

una carrasca amatent

a l’abraçada

i l’aigua una promesa

sense llei per allerar-la,

només un glop de pau

on tot,

           encara i ja,

és superflu.