Un país de llibre: Columnes de paper

El meu poble i jo

De l'esclat poètic

A les àrees de què ens ocupem, la comprensió només es produeix en forma de llampecs. El text és el llarg tro que els segueix.

Walter Benjamin

Un país de llibre: lluny

Je me souviens... (De l'oncle Jaume i les estrenes de Nadal)

De la il·lusió de l'oncle Jaume

 esperant rere els vidres de la finestra,

 amb les estrenes preparades,

 quan anàvem a besar-li les mans 

el segon dia de Nadal.

Hissem les veles:

Del record

(imatge: Balthus)

... el que es recorda, malgrat que no sigui cert, és, en canvi, la veritat.

Joan Margarit

   

Moment dolç, a la Pallaresa

(Foto: Pilar)

Marina: La passió pel teatre

    Aquest cap de setmana anirem a Barcelona i veurem actuar la meva filla Marina a  El somriure del guanyador. 

Àlbum, 130: Calma a les Rotes

Codolades, 7: Volíem saber... Ara ja ho sabem!

De Carcaixent a Dénia, xim-pum, trailarà
de Carcaixent a Dénia, xim-pum, trailarà

 hi havia un tren, ja fa temps
i per Gandia, lerè, lerè; lerè lerèè...

un dia ens el tancaren xim-pum, trailarà
un dia ens el tancaren xim-pum, trailarà

la gent de Franco lerè; la gent de Franco lerè
la gent de Franco lerè, lerè; lerè, lerèè..

 ara es diuen els peperos, xim-pum, trailarà
 ara es diuen els peperos, xim-pum, trialarà

el mateix tango, lerè; el mateix tango, lerè
el mateix tango, lerè, lerè; lereè, lereè

"viva el asfalto", leré, lerè.

Veriueu-ho: Apocalipsi, 12. De Wert i el seu amic "humil" que parla amb Déu.

Pensaments, 48: Del futur

La catifa del futur és plena de petjades

Castelló per la llengua: Un poble contra una llei.

Afinitats electives: John Gutmann o la frescor de l'estranyament

   John Gutmann (1905-1998) va nàixer a Breslau (aleshores Alemanya). Va estudiar pintura a Berlín i es va integrar en el moviement expressionista,  però el seu origen jueu el va empènyer a emigrar als EEUU, el 1933, fugint de l'Alemanya Nazi. S'enduu amb ell una càmera Rolleiflex que acabava de comprar i un contracte de treball, com a fotoperiodista, per a l'agència Press Photo.

   En arribar al país americà el va fascinar la seva grandor i modernitat "un paisatge en el qual els edificis havien substituït les muntanyes, els automòbils havien substituït els arbres, i el neó i les mostres de pintura havien substituït les flors." El seu estil fotogràfic està determinat per una mirada estanyada, d'estranger, que persegueix l'espontaeïtat, la captació directa de la vida de carrer, amb el seu ritme animat i el seu caràcter multiracial, capturats  des d'angles esbiaixats que mostraven les escenes quotidianes d'un punt de vista original. 

   Gutmann s'interessa per fenomens tan diferents com el jazz o el circ, els cotxes, les senyals de trànsit o els cotxes,  els gratacels o les prederies de l'oest mitjà, els neons o els grafitis..., sense deixar de reflectir el món real que li va tocar viure: Les competicions esportives, l'animació de les majoretts, dels carnavals, però també el caos social de la depressió o les guerres successives...  Una creació fotogràfica que va combinar amb la plaça de professor de la Universitat estatal de San Francisco, entre 1930 i 1973  o el seguiment de la guerra del sudest asiàtic.

Túmul de terrissa

vida arrimada,

al túmul de terrissa

relluu encara

Però el far d'Andreu, no s'apaga

(Foto: editorial Afers, treta de la xarxa)

Temps d'acarar-te

a l'òliba que et mira,

fer-te miratge

i ens has deixat les mans,

plenitud algebràica!

Pensaments, 47: De l'enyor

L'enyor ens retorna sempre al clos de la naixença

Els valencians i TV3: Contra l'abús de poder

(Foto:  bloc Trepig, de Pep Castelló)

  

    

El problema és que aquests que, quan parlen d'un dret bàsic i reconegut internacionalment com l'exercici de l'autoderminació plantejat des de l'expressió inequívocament democràtica del poble, hi oposen com una realitat "essencial" - és a dir, intocable, inamovible i no interpretable - la legalitat vigent, no dubten a utilitzar una altra vara de mesurar, radicalment diferent, quan es tracta d'exercir el poder: Com que m'han votat, estic legitimat per fer el que vulgui.

   

Es tracta d'un concepte tan reduccionista i empobrit de democràcia que no mereix aquest nom,  perquè ignora, precisament, que tot govern elegit democràticament - d'una banda -s'ha de plegar i ha de garantir el drets humans proclamats universalment, és a dir, la llibertat dels pobles al seu destí, la llibertat d'expressió, el respecte, protecció i foment de les cultures minoritzades..., i d'altra banda, ha de respectar, ell el primer, la legalitat vigent i les diferents esferes de competència que s'hi  comtemplen, així com atendre tota la diversitat de sensibilitats socials i polítiques i respectar les iniciatives que, nascudes del propi poble vagin en el sentit de l'eixamplament de la llibertats i del pluralisme ideològic i cultural, base indispensable - precisament -sobre la qual assentar una societat democràtica.

Tot això  darrer, com ja estem habituats, ha estat radicalment conculcat al Pais Valencià amb l'abús de poder per part de la Generalitat del PP que va prohibir, perseguir i tancar els repetidor de TV3 i va dur al límit de l'asfixia econòmica Acció Cultural del País Valencià.

 Tota aquesta repressió político-idoeològica era il·legal. 

   I ara què? 

  I el mal que ja està fet?

  

Àlbum, 129: Voyeur

Normes que no canvien

   Hi ha gent que es pensa que la norma Circuli per la dreta és de trànsit.

Perich

Àlbum, 128: Porto, festeig a l'estació de Sao Bento

Un país de llibre: La cançó en valencià

Pensaments, 46: Món de paraules

Hem bastit un món ben sòlid de paraules. Però..., i si tots mentíssem?

Veriueu-ho: Apocalipsi, 11. A la sala Muntaner de Barcelona

Codolades, 6: La dèria de Madrid

Els del govern de Madrid
miren cap a Catalunya
per trencar l'autogovern
i no deixar-ne ni engruna...

... I a sa mare l'he vista
enmig la Vall dels Caiguts
demanant fervorosa
que isca el Vell del taüt...

Que isca el Vell del taüt
que isca el Vell del taüt
i a sa mare l'he vista
enmig la Vall dels Caiguts.

Àlbum, 127: Caçadetalls

Raimon, 72 anys: Som del mateix silenci

El triangle de la vergonya

(imatge: El punt/Avui)

   Rajoy deixa sense la paga de l'IPC a més de vuit milions de pensionistes 

(...)

Mariano Rajoy ha soterrat l'última de les seves promeses socials: el manteniment del poder adquisitiu dels 8,3 milions de pensionistes...

El Pais 

 La combinació no pot ser més explosiva, sembla que estem a mans de gent que reuneix la triple condició de mentiders, lladres i incompetents.

Fem de tardor

fem de tardor
s'exhala  del profund
l'oblit del món

A fora ho tenen clar

(imatge presa de la xarxa)

Àlbum, 126: Caçador, caçat

Què parlen les dades

(Font: Vilaweb)

Una majoria per la sobirania

(Font: Vilaweb)

Voteu per mi

Voteu per mi:

IN DE PEN DÈN CI A !!!!

Del trànsit poètic

(Imatge: Balthus)

   La poesia és un camí d'anada però sense retorn, perquè els que en tornen, tornen d'un altre indret

Ángel Crespo

Afinitats electives: Sanne Sannes: seducció, fascinació

El fotògraf holandès Sanne Sannes (1937 - 1967) ens va deixar, malgrat la seva mort prematura en un accident de transit, una obra fotogràfica ben interessant desenvolupada al voltant d'una indagació de la imatge calidoscòpica de la dona, del seu cos captat sempre amb un bany d'erotisme, misteri, morbidesa... Per a la qual cosa utilitza un grapat d'elements tècnics com l'us del blanc i negre, la llum escassa, la presència significativa del gra o l'obertura prolongada per obtenir imatges mogudes, distorsionades, de vegades quasi fantasmagòriques, que aconsegueixen seduir-nos i fascinar-nos a la vegada.

Sannes Sanne Vintage Erotica Photography

Veriueu-ho: Apocalipsi, 10. Les càrregues policials

Escapada de Tots Sants, 4: World Press Photo 2012 a Vitoria-Gazteitz

   Durant les poques hores que vam passar a Vitoria-Gazteitz, varem poder gojar d'una exposicio d'obres seleccionades enguany a World Press Photo, el certamen de fotoperiodisme més important del món, entre les quals la que va resultar guanyadora, de Salvador Aranda, que encapçala aquest post: una imatge de la primavera àrab que mostra una mare iemenita amb el seu fill ferit en braços.

Aniversari

De davallada,

tres-cents seixanta-cinc

per a seixanta

I aquí teniu el regal de la meua filla Marina, que em supera a l'hora de fer Je me souviens...

Antònia Vicens, apassionadament serena

   Dissabte passat, a Gandia, vam assistir a la trobada literària  Nit de contes al Palau, desenvolupada a partir de la lectura d'alguns contes - o relats breus - per part dels propis autors, que, induïts pel moderador, també anaven explicant la seva opinió sobre diverses vessants del món literari. Em va resultar una proposta interessant atès que, almenys per a mi, constituïa un esdeveniment inusual., encara que pogués estar inspirada en les trobades-recitals poètics -esdeveniments aquests més habituals i d'eficàcia comprovada. 

   La iniciativa estava coordinada per Rafa Gomar i, sota la conducció de Jovi Lozano-Seser, va comptar amb la participació  d'Elvira Cambrils, Manuel Baixauli, Jordi Llavina i Antònia Vicens. No cal dir que ja coneixia àmpliament la vàlua personal, i creativa de Rafa, Jovi i Elvira, amb els quals - els seguidors d'aquest bloc en tenen ja algunes mostres - m'uneix una relació ja llarga de coneixença i d'amistat; de Manuel Baixauli ja n'havia llegit i gaudit Espirals i L'home manuscrit, de Jordi Llavina en tenia un coneixement més feble tot i que tenia ben recent la lectura del poemari Diari d'un setembrista mentre que d'Antònia Vicens, tot i la seva llarga i important trajectòria literària, només en tenia una notícia ben superficial i el record ja molt vague de Gelat de maduixa, que vaig comprar i llegir el 1985.

   Potser aquesta quasi desconeixença sigui a la base de la profunda impressió que l'escriptora mallorquina em va produir només prendre la paraula per llegir-nos un relat  breu sobre Judes Iscariot, la força i la musicalitat de la veu, el tombant original que hi dona a la relació entre Judes i Jesús  -que em va dur a la memòria la fotografia que vaig fer, fa només dues setmanes, a un pas de setmana santa de Vitòria i que he volgut que encapçalés aquest post-, la proximitat  dramàtica dels diàlegs... em van absorbir en una espiral quasi hipnòtica.
     I aquesta primera impressió ja no em va abandonar en tota la nit, així com anava llegint altres relats, desgranant les seves opinions sobre el fet literari, manifestant la seva adhesió a la llengua i al país, desvetllant la seva categoria moral, insubornable. Aquella dona apassionadament serena em va semblar tocada d'una bellesa subtil i elegant, rara.

   Un rampell afuat de vent embiaixat arrossegant pols i fullaraca li ca alçar la falda al bell mig del carrer Major. Les seves mans petites blanques primes com de cera fosa mans de punt de ganxet xocolata cuita i merenga mans àgils per a esgobar el bec del lloro vell amb la papada lorito-mono Maria-Àngela-bleda omplint d'acudits apresos de memòria les enormes sales buides de la casa rectoral però mans insufiucients per fer obeir els tres o quatre metres de fona de tergal que talment un paraigua esquerdat se li aixecava  enlaire deixant-li al descobert unes cuixes primes i tremoloses.

Gaza: tornem-hi!

El dia 3 de febrer de 2009 vaig penjar aquest poema visual, encara s'aguantaran les lletres ara?

Rellegir o el gruix de la vida

   Ahir vam anar a València, ens vam endur llibres per llegir durant l'anada amb tren des de Xeraco. Pilar va agafar L'estrany de Camus en traducció de Joan Fuster - la primera edició, de 1967, a la mítica "col·lecció taronja". Feia molt que l'havia llegida en castellà i d'un temps ençà, no sap com, li havien vingut ganes de recuperar-la.
   En pujar al cotxe, de tornada, ja n'havia llegit un bon nombre de pàgines i n'estava entusiasmada. Em deia que la novel·la li semblava molt moderna, que hi havia escenes, especialment l'inici, el funeral de la mare, que li semblaven molt cinematogràfiques... Jo, que també feia molt de temps que l'havia llegida, anava recordant detalls d'aquella recepció al fil de les seues paraules. Pilar va concloure explicant-me la sensació que la lectura d'ara li estava resultant molt més complexa i molt més punyent. Que li semblava que hi havia obres - les realment essencials per a cadascú? -que les hauriem d'anar rellegint en diferents fases de la vida.
   Això darrer em va fer reflexionar sobre el dilema on ens posa la maduresa: d'una banda va fent-se il·lusori pensar que cal esperar encara moltes coses noves - de les lectures i de la vida - però, de l'altra, ja hem acumulat un pòsit tan gran d'experiències que esdevé impossible de poder-lo revisitar, rellegir... Potser el desllorigador sigui allò que ja he intuït altres vegades: Que el que cal és indagar en el gruix del present rellegint el passat que encara ens commou per moure el desig de l'avenir que ja ens tempta.


   Avui ha mort la mamà. O potser ahir, no ho sé. He rebut un telegrama de l'asil: "Comuniquem defunció mare. Enterrament demà. Sincer condol". És clar que això no vol dir res. Potser era ahir.

...

   Perquè tot sigui consumat, perquè em senti menys sol, només em resta esperar que el dia de la meva execució hi hagi molts espectadors i que m'acullin amb crits d'odi.

Dels fragments

als fragments

resideix l'essència de la realitat

Kirmen Uribe

Veriueu-ho: Apocalipsi, 9:. De Rajoy, Bankia i els desnonaments

Algunes pinzellades sobre un dia de vaga

(amb l'amiga Pepa Guardiola, a la manifestació de Dénia)

   Estem a Dénia, és mitjan matí som en plena manifestació, amb la nostra gent. No és només un dia de lluita pels nostres drets, el que omple de llum les nostres cares és la satisfacció impagable de plantar cara per defensar la nostra dignitat.  

  A migdia, en tornar de la manifestació de Dénia, posem la ràdio per intentar saber com va la cosa.   Estan reproduint petites intervencions on la gent explica perquè fa la vaga quan, de sobte, passem a un bloc de  publicitat: Primerament El Corte Inglés ens vol animar a consumir - les seves ofertes són autèntics regals! - després l'ONCE ens vol mostrar el camí per sortir de la misèria, de seguida l'església Catòlica fa apologia de la seva funció, Loterias s'empenya a fer-nos somiar i, per reblar el clau, un producte farmacològic s'ofereix per traure'ns del decaïment... 

  No hi calen comentaris, ni sobre els condicionants mitjans de comunicació, ni sobre la perversió del sistema. El capitalisme ha travessat el llindar de la més absoluta pornografia. 

   Caldrà segar ben arran!

Estem en vaga

La gossa sorda: El dia que tot rebente

Escapada de Tots Sants, 3: Quan ja ningú recorda

   El cementiri és molt gran, i en aquests dies està particularment net i guarnit de flors, passejant-hi es distingueixen de seguida les diferents etapes en què ha anat utilitzant-se, els rètols més antics indiques dates de primeries del segle passat. Després ja només petits cavallons refets i refets de terra i còdols i potser encara una estela gastada, anònima; una simple rajola que encara es manté plantada...

Montserrat Roig, en el record

Perquè sempre hi haurà un altre ésser, escindit i perplex, que ens llegirà i, en llegir-nos, farà una obra més gran, quasi perfecta, una obra diferent. I aleshores comença el plaer del lector i acaba la nostra feina

( De Digues que m'estimes encara que sigui mentida)

Escapada de Tots Sants, 2: Vitoria-Gazteiz

   Potser perquè les meves expectatives no eren massa grans. La veritat és que Gasteitz em va sorprendre per la seva vitalitat i el seu ambient recollit-acollidor a la vegada,  per l'encant del nucli antic, per la presència de l'euskera...

Del perdurable

(Imatge: Balthus)

El que perdura, ho funden els poetes.

Friedrich Hölderlin

Veriueu-ho: Apocalipsi, 8. Els premis Jaume I, la protesta

Escapada de Tots Sants (1): Dinar a Santo Domingo de la Calzada

   Ple de Migdia. Hem entrat a dinar en un mesó de Santo Domingo de la Calzada. Prenem taula a la vora d'un finestral que mira al carrer. 

  La cortina deixa veure l'exterior. La copa de vi acabada d'emplenar i a la llibreta d'anotacions acabo d'escriure: "Una parella jove asseguda al rodal de la font. Es somriuen. Van abrigats. Fa vent i fred".

   En el moment de fer la foto, ja se n'havien anat.

Veriueu-ho: Apocalipsi, 7. La gastroenteritis d'Aznar

De la traducció

Traduir és sempre la millor manera de llegir.

Narcís Comadira