Jo tenia deu anys. La Sorgue m'engalzava. El sol cantava les hores damunt el quadrant serè de les aigües. La descurança i el dolor havien fermat el gallet damunt la teulada de les cases i ensems se suportaven. Però quina roda dins el cor de l’infant a l’aguait voltava més fort, voltava més de pressa que la del molí en el seu incendi blanc?
dimecres, 27 de febrer del 2008
Comuna presència (versions de René Char, 1)
Jo tenia deu anys. La Sorgue m'engalzava. El sol cantava les hores damunt el quadrant serè de les aigües. La descurança i el dolor havien fermat el gallet damunt la teulada de les cases i ensems se suportaven. Però quina roda dins el cor de l’infant a l’aguait voltava més fort, voltava més de pressa que la del molí en el seu incendi blanc?
dimarts, 26 de febrer del 2008
Retir
dilluns, 25 de febrer del 2008
Aturem la violència de gènere
diumenge, 24 de febrer del 2008
Je me souviens... ( del meu valor ascètic)
dijous, 21 de febrer del 2008
Córrer l'andola (la por a l'erotisme)
Fa uns dies, els responsables del Metro de Londres han decidit prohibir-hi la publicitat de l'exposió de Lucas Cranach (1472 -1553) organitzada per la Royal Academy of Arts, que té com a motiu central la imatge d'una Venus "molt bella i suggeridora" - per dir-ho amb les paraules dels organitzadors de la mostra pictòrica. El motiu que s'hi ha al·legat és que "milions de persones van cada dia amb metro i no tenen més remei que veure la publicitat que s'hi col·loca. Hem de tenir en compte tots els viatgers i procurar no ofendre ningú".
La primera que et ve al cap és considerar que per davall d'aquesta disposició s'amaga un plantejament prenyat de puritanisme: resulta extremadament evident que la "vara de medir" aplicada a d'altres qüestions amb un contingut ètic i social equivalent, com podrien ser les actituds de dominació, els comportaments agressius - i fins i tot la glorificació de la violència -, el masclisme, la competitivitat més salvatge, el consum de begudes o tabac, la crida al consumisme exacerbat, l'ostentació més impúdica del luxe i de la riquesa..., que omplen les tanques publicitàries desplegades a tot arreu dels espais publics de la ciutat - i també a les andanes del metro - és ben diferent de la usada, en aquest cas, a l'hora de determinar la capacitat de perturbar, i fins i tot d'ofendre la consciència de la gent, que pot tenir la nuesa, la sensualitat, l'erotisme.
Aquesta pretensió dels censors de "no ofendre ningú" - que se'ns presenta formalment com a impecable, "políticament correcta" - té encara una càrrega més profunda, perquè aquest objectiu suposa posar la frontera d'allò permés en el mínim comú denominador dels diversos posicionaments etico-morals que coexisteixen en una societat i això ens aboca indefectiblement al més extrem fonamentalisme: Sepre hi haurà algú que se senta ofès, escandalitzat per molt que s'estrenyi la repressió - una cara descoberta i uns cabells sensuals, la blancor d'un bescoll o la finor d' un turmell entrevist poden ser, ja se sap, incitacions intolerables al pecat.
Però, qui ens podria fer creure que l'ocultació de la nuesa - com a element bàsic de la pretensió de bastir un cordó sanitari que salve la gent dels embats del desig- pot impedir situacions que certament cal combatre socialment en una societat democràtica, en tant que suposen agressions a la llibertat dels individus, com la violència de gènere, les violacions, la tracta de blanques, els abusos sexuals d'infants, els atacs a les persones d'orientacions sexuals minoritzades...?
O no és més bé al contrari?, de manera que aquestes restriccions només persegueixen criminalitzar la lliure expressió del desig eròtic, i per això han acompanyat sempre els comportaments sexuals més prepotents, dominants. Contrariament, la defensa d'una societat diversa i democràtica ha d'educar la gent per a la llibertat, i això només és pot fer des de la llibertat.
dilluns, 18 de febrer del 2008
diumenge, 17 de febrer del 2008
Je me souviens...: (de les carícies del riu)
dissabte, 16 de febrer del 2008
A propòsit d'El poema és sobrer, de Maite Insa.
Acabo de publicar, a la revista Caràcters (gener, 2008), una ressenya sobre El poema és sobrer (Bromera, 2007. Premi de poesia “Rois de Corella” de l’any 2006) de Maite Insa. Tot i tractar-se de la primer poemari publicat per l'autora, ens trobem davant la irrupció d'una veu creativa ben madura, que fa una aportació substantiva al panorama actual de la literatura catalana, com podeu comprovar si accediu al seu bloc
Si voleu, per obrir boca, podeu llegir aquest resum de l'article:
A la inclinació i als coneixements artisticomusicals i lingüístics de Maite Insa, derivats de la seva tasca de professora de música i de valencià a l’ensenyament secundari cal afegir una àmplia trajectòria en el camp de la divulgació i la crítica literària, amb les seves col·laboracions en diverses publicacions periòdiques.
dijous, 14 de febrer del 2008
Brocal d'amant
Ars Amandi
dimecres, 13 de febrer del 2008
diumenge, 10 de febrer del 2008
Córrer l'andola ( Recordant Berlin, febrer de 2004)
L'any 2004 vam decidir de fer-hi una escapada a Berlín. Fou una experiència inesborrable. El temps era gris, rúfol, i això ens espitjava més l'un en l'altre, com també ho feia l'amplada extraordinària d'aquella ciutat, estesa al voltant del melic descomunal del Tiergarten, desdoblada a una banda i altra dels més de quaranta quilòmetres de recorregut serpentejant de l'Spree, i amb el rostre encara ben marcat per la ferida recosida del mur.
De seguida vam sentir que Berlin tenia alguna cosa diferent a totes les grans capitals que havíem conegut fins aquell moment, quelcom que intentàvem definir amb mots que potser no volen dir res de tan genèrics com vital, o autèntica..., però que, intuitivament, ens semblaven encertades: Segurament la seva història recent, aquelles dècades d' aïllament i esquarterament l'havien dotada d'una batec especial. Una personalitat bifront - proletària a l'est, jove i alternativa a l'oest - que encara temptejaven la manera de retrobar-se i sintetitzar-se. En aquells moment, tot i que s'hi veia una activitat reconstructora que podríem qualificar fins i tot de febril (ambaixades, seus del poder econòmic i polític...), el seu retrat robot més representatiu era el formiguer de joves prims i elegants -fos quin fos el seu sexe- pul·lulant pels carrers, a peu i en bicicleta, o abarrotant els nombrosos bars, cafès, ateneus culturals alternatius...
Però també s'hi palpava un magnetisme especial, que no deixava mai de recordar-nos que ens trobàvem en un dels melics del món: un seguit de fites monumentals com el memorial de l'Holocaust - un gran laberint d'immensos blocs grisos just ran de la porta de Brandenburg, el Reichstag i la futurista Postdamerplatz - o l'Under den Linden, o l'illa dels museus, o el Kulturforum, o l'Alexanderplatz...
Al capvespre del segon dia d'estada, en sortir de la Neue Nationalgalerie ens va sorprendre un alè corprenedor de silenci i calma: havia començat a nevar. Nosaltres havíem decidit concloure les darreres hores berlineses anant a sopar en un recomanat restaurant de menjars alemanys que hi havia en una placeta del Prenzlauer Berg. Per arribar-hi calia fer un llarg recorregut, i l'havíem de fer combinant els trams amb autobús i amb tramvia amb d'altres a peu. L'anarem descabdellant quasibé a cegues, sempre sota un mant de neu que ens semblava benefactor.
En passar ran de la Berliner Fernshturm - la torre de comunicacions que fou l'emblema del Berlín est, i encara és l'edifici més alt de la ciutat - la visió fou realment inenarrable. La nit ja era ben tancada i la il·luminació que envolta i acompanya l'esbelt cilindre cel amunt es fonia amb l'espesa blanquina que hi descendia lentament conformant una claredat decididament onírica, irreal, que mantenia el món sencer en suspens. I al seu ventre, com gronxats en un líquid amniòtic, suràvem nosaltres. Érem al punt àlgid d'un permanent estat de gràcia que no oblidaré mai.
(panorama des de la cípula del Reichstag)
P.S.: Escrivint aquest article he recordat que ja ja molt de temps, amb motiu de la unitat Alemanya, vaig escriure un article a El Poble de la Marina sobre el paper d'Alemanya en la construcció europea. Podeu llegir-lo , si us abelleix.
dissabte, 9 de febrer del 2008
Je me souviens...
dimecres, 6 de febrer del 2008
L'estesa calma
Les ferides que no tanquen
A la fi no recordarem les paraules dels nostres enemics, sinó el silenci dels nostres amics.
Martin Luther King
dimarts, 5 de febrer del 2008
Premi Arte y Pico
M'ha agradat molt rebre aquest premi de part de Dèries: http://deries.blogspot.com/
Aquest premi ha estat creat per Eseya http://arteypico.blogspot.com/Les regles del premi són les següents:
- Cal triar cinc blocs que es consideri que són mereixedors d'aquest premi per la seva creativitat, disseny, material interessant i aportació a la comunitat bloguera, sense tenir en compte el seu idioma el seu idioma.
- Cada premi atorgat ha de tenir el nom del seu autor/a i l'enllaç al seu bloc per tal que tots el puguin visitar.- Cada premiat ha d'exhibir el premi i col·locar el nom i enllaç al bloc de la persona que li ha atorgat el premi.
- Premiat i premiador han d'exhibir l'enllaç d'Arte y pico per tal que tots sàpiguen l'origen d'aquest premi.- Exhibir aquestes regles.
Atès que el desenvolupament anterior d'aquesta cadena i, sense anar més lluny les preferències de qui m'ha atorgat el premi, ha fet que alguns blocs molt estimats per mi ja l'hagin rebut, i deixant clar també que em podia haver decantat per altres igualment valuosos, els cinc blocaires als quals atorgo el premi són els següents:
Filant prim: http://cat.bloctum.com/josepmanel
eLiteratura: http://eliteratura.balearweb.net/
Entrellum: http://entrellum.blogspot.com/
Tens un racó dalt del món: http://jmtibau.blogspot.com/
Històries veïnals: http://historiesveinals.blogspot.com/
dilluns, 4 de febrer del 2008
Ombra i espelma
la lluna t’embeu, t’enllustra d’ambre
- quin joc furtiu, d’ombra i espelma!