Afinitats electives: Yuriko Takagi, un bany de sensualitat

  Yokio Tagaki és una fotògrafa japonesa que va estudiaa Disseny gràfic al seu país i Disseny de moda a Anglaterra. Aquesta dicotomia, perfectament harmolitzada, marca la seva evolució creativa, de manera que els seus treball de moda son "diferents" tant pel que a als llocs elegits (apïsos del tercer món), pels models (autòctons) i per la mirada, que s'acosta al punt de vista dels seus projectes creatius personals, cosa que fa que la puguem qualificar, globalment, més com a foto reportera que com a fotògrafa de moda. 

El tema central de la seva obra creativa és l'existència humana, la sensualitat, la diversitat ètnica... i el seu gènere preferit el retrat, en blanc i negre. Al llarg del seu treball ha realitzat diverses sèries d'extraordinari interès i rellevança internacional, com Nus intime (1986-1992), Confused gravitation (1991-200) i The bird of gravity (1995-2010).

M'he adonat que la sensualitat de la pròpia vida va més enllà de la sexualitat

   

Afinitats electives: Vivian Maier o els llampecs del carrer

"Era socialista, feminista, crítica d'art i planera. Va aprendre anglès anant al teatre perquè li encantava. Solia dur jaqueta d'home, sabates d'home i un capell gran. Prenia fotografies tot el temps i després no les mostrava a ningú". Això diu  John Maloof, el descobridor i divulgador de l'obra de Vivien Maier (1926-2009), això diu que li deien els que van conèixer aquesta fotògrafa enigmàtica,  nascuda a França de pares jueus (d'origen francès, la mare, i austríac, el pare). 

El 1930 el pare abandona la família i mare i filla viuen una temporada amb la fotògrafa surrealista Jeanne J. Bertrand, d'on potser la seva afició a la fotografia. 

El 1951 arriba a Nova York i  cinc anys després es desplaça a Chicago on viurà ja, pràcticament, durant tota la vida, llevat de l'any 1959 en què fa un viatge per gran part del món. 

Treballa de mainadera i en els temps lliures es dedica a omplir i omplir rodets fotogràfica amb imatges de carrer: escenes i personatges comuns, populars, captats espontàniament i, de tant en tant, la seva pròpia imatge reflectida en qualsevol espill, vidre, escaparata.... Unes imatges que restaven en la seva major part sense revelar per falta de diners. 

Aixì fins arribar a la vellesa limitada per una gran penúria econòmica només en part compensada per l'ajut dels germans  Ginsberg, de qui havia tingut cura de petits, que li compraran un apartament i tindran cura d'ella. 

Un dia John Maloof va troba i adquirir en una subhasta una capsa amb rodets i objectes personals diversos, comença a vendre algunes imatges que va revelant fins que Allan Sekula li fa veure la importància del material que té entre mans. Aleshores, comença un apassionant treball de recuperació  de més material i de valorització d'una obra immensa, encara no del tot coneguda, d'una prodigiosa frescor i originalitat.

Pàgina web de Vivian Maier

Col·lecció d'imatges de Vivian Maier

Afinitats electives: Shinzo Maeda, l'esguard que s'empelta en la natura

Shinzo maeda (1922 - 1998), és un fotògraf, i també cineasta, japonès que es va iniciar en la fotografia, de forma autodidacta, en 1936 especialitzant-se en la captació d'ocells. Després de la II Guerra Mundial, on havia participat com a soldat, es va retirar a les muntanyes, on va passar va passar dos anys en total comunicació amb la natura. En 1948 retorna a Tokio i es posa a treballar amb un fabricant de roba mentre segueix practicant la seua afició per la fotografia. El 1961 es troba, en una incursió per la muntanya, amb Kamishima Shiro, un altre fotògraf japonès del que es fa amic i amb qui s'associa. A partir de 1964 es professionalitza com a fotògraf i funda l'agència Tankei. El 1971 viatja de dalt a baix del Japó fent un reportatge fotogràfic i s'enamora del paisatge d'Hokkaido, que esdevé el lloc privilegiat de les seves imatges subtils i delicades.

Afinitats electives: Adriana Lestido, tendra i compromesa.

Les imatges de la fotògrafa argentina Adriana Lestido (Buenos Aires, 1955), van estar per a mi com un coup de foudre: La seva força expressiva i la seva manera de captar l'essencial de la vida, amb un acostament tan sensitiu, com precari i apassionat, que sap empatitzar amb l'altre (millor, l'altra ja que la dona n'és, pràcticament el monotema dels seu univers creatiu), implicant-se afectivament i a la vegada sent capaç d'esdevenir un element invisible, que no destorba per a res l'espontaneïtat de les persones que són en l'escena. ..
Fotos mogudes, amb gra, amb tots els matisos enteladors del gris...recursos que et presenten les imatges com adquirides des de la precarietat, documents vius, escletxes que ens permeten copsar moments de la relació tan sensitiva com emocional d'una mare amb una filla, de la vida de les dones preses, el dolor i la fermesa amb que es manifesten la mare i la filla d'un desaparegut durant la dictadura argentina..., o la imantació que sura en la desolació de determinats paisatges extrems.



D'alguna manera sóc filla de mi mateixa. Vaig construir així el meu camí i el meu treball perquè ningú no m'ha regalat res, més enllà que en va haver molts que em van ajudar. Però, per altra part, el meu origen (la nena més pobra d'una escola pobra de Mataderos, la infantesa en una peça amb una mare sensible però irada, pare pres), tot això em fa a vegades trontollar. Com si no me permetés ocupar el meu lloc: em costa creure els meus assoliments, sempre penso que es una equivocació.

Afinitats electives: Flor Garduño, la dona somni.

Vaig descobrir i em vaig interessar pel treball de la fotògrafa mexicana Flor Garduño (1957) gràcies a l'amic, i també fotògraf,  Paco Martí, amb qui he publicat  "Dormir", un treball cooperatiu de narració i imatges integrat dins el projecte  6000 estúpids i 10 més, que es va presentar a la III Nit de Contes i Fotorgrafies al Papau,  a la ciutat de Gandia. 

L'obra de Flor Garduño m'ha impressionat notablement per la força de suggestió que impregnen les seues imatges, revelades en escala de grisos i centrades en les natures mortes, els retrats i els nu.

El que més m'ha interessat de la seua mirada introspectiva ha estat la captació del món ritual, màgic de la població indígena, com també  la relació subtil que estableix entre dona i natura endins d'un àmbit oníric.

Afinitats electives: Eikoh Hosoë o l'expressivitat dramàtica.

Eikoh Hosoë és un dels fotògrafs i productors audiovisuals japonesos més importants del segle XX. Nascut el 1933 es va Afeccionar a la fotografia des de ben petit i va realitzar estudis a l'Escola de Fotografia de Tokio entre 1951 i 1554. El seu prestigi va anar en augment a partir d ela seua primera exposició, Una americana a Tokio (1956) El 1960 va crear, juntament amb d'altres, el Laboratori de Coinema Jazz i durant la dècada dels setanta ja era considerat el referent de la fotografia innovadora japonesa.
És autor de sèries fotogràfiques que han tingut una gran ressò com Bara-Kai (mort per les roses) amb imatges protagonitzades per l'escriptor i amic Yukio Mishima, Retorn a Hiroshima o L'univers de Gaudí.

Les seues imatges, en blanc i negre, tenen com a eixos temàtics principals la mort, l'erotisme i la irracionalitat, estan  centrades en primers plans de cares, cossos nus..., i posseeiexen una intensa expressivitat dramàtica.

Afinitats electives: Gertrude Käsebier, esperit de pionera

  Gertrude Käsabier (1852-1934), tot i iniciar-se tardanament en la fotografia, captant les imatges dels seus fills,  va esdevenir una de les figures importants del món fotogràfic nord-americà de començaments del segle XX.   En 1894 comença una estada a Alemanya i a França on estudia tècnica fotogràfica i pintura i, a la tornada, fa una exposició de la seva obra  al Boston Camera Club, en 1896, i finalment obre un estudi fotogràfic a Nova York, centrat en els retrats, el 1987. Durant un temps va formar part del grup Photo Secession, que va abandonar finalment. A partuir de 1929 va deixar la seva activitat fotogràfica.

  Hi ha molts ingredients de la seva obra que m'interessen, com la nitidesa i la poeticitat de les seves imatges, la seva dedicació a captar moments de la vida quotidiana (com per exemple el seguiment que fa de la població indígena dels sioux americans) i la seva actitud  dedicació a potenciar la incorporació de la dona en el món de la fotografia  

   He fet incessantment retrats de gent ... per fer quelcom semblant a una biografia, per obtenir a cada fotografia la personalitat essencial.

Gertrude Käsebier a Masters of Photography

Afinitats electives: Paco Martí, perifèrics i perifèries

   Ara fa uns mesos, el meu amic Rafa Gomar em va embolicar perquè participés a l'acte de Contes al Palau d'enguany (una activitat  a dins de la setmana literària de Gandia, que es celebra al mes de novembre, al voltant del lliurament dels premis de la ciutat). Es tractava d'un projecte creatiu cooperatiu, en parella: escriure una o més narracions, coordinadament amb un conjunt d'imatges aportades per n fotògraf determinat. Tot això generarà un acte públic de lectura i debat, acompanyat d'una exposició del conjunt de les obres i un llibre d'art, a mena de catàleg..

   A mi em va tocar Paco Martí, un xicot de Castelló que no coneixia. A la primera trobada amb ell, a València, per prendre el contacte i planificar el treball, em vaig adonar de seguida que m'agrada com a persona, que ens avindríem bé. Després, quan vaig tenir les seves imatges, vaig constatar que es tractava d'un fotògraf particularment interessant, pel que fa al món de la seva creació: la seva temàtica primordial centrada en els àmbits suburbials, marginals, i en les persones que s'hi refugien, la seva mirada empàtica i la seva tècnica fotogràfica (enquadraments, retrats,  ús de la paleta de colors...)

   En definitiva, estic molt il·lusionat amb aquest treball i amb les possibilitats de continuïtat que genera, però sobretot amb l'oportunitat que m`ha donat d'iniciar una bona amistat amb Paco i també amb altres fotògraf entusiastes que es mouen al voltant del Fotoespai de Gandia, especialment l'apassionat Pep Aparisi. 

Afinitats electives: Anna Malagrida, la frontera tèrbola o transparent

   Anna Malagrida (Barcelona, 1970) després de llicenciar-se en Ciències de la informació per la Universitat Autònoma de Barcelona va continuar la seva sòlida formació a l'École National Supériure de Photographie d'Arles. L'any 2000 es trasllada a Pris on ha establert la seva residència principal des del 2004, encara que -en tant que artista veritablement internacional- els seus treballs i les seues exposicions s'han desenvolupat arreu del món, tot i el lloc principal que hi ocupen París i Barcelona.

   Els seus treballs de fotografia i de vídeoinstal·lacions es basen en la la dialèctica interior/exterior: la mirada a través de la finestra, l'escaparata..., sovint rere vidres entelats; també vol reflectir el binomi de massificació /solitud dins la gran metròpoli o els testimonis de la vida anònima o soterrada, la pulsió social..., reflectits en  les runes o les petges dels murs: grafits o pintades sovint semiesborrats.

Afinitats electives: Matias Costa, l'estrany és l'espill

Matias Costa (Buenos Aires, 1973) és un fotògraf argentí que resideix a Espanya. Freelance i també col·laborador d'alguns dels mitjans de comunicació més prestigiosos a nivell mundial com The Nex York Times, Newsweek, La Repubblica..., desenvolupa una obra inspirada en desarrelament i la solitud, centrada en temes com la immigració, la identitat i la memòria que l'han dut a realitzar documentals que van del genocidi de Ruanda al món dels gitanos de Madrid, passant pel drama de l'èxode migratori.

Nuestra propia voz es la que nos debe guiar a la hora de elaborar un proyecto creativo. Las cosas se averiguan haciéndolas y el discurso se genera al tiempo que se va construyendo la obra, que es la que nos dice quiénes somos nosotros y no al revés. Esa búsqueda es la que verdaderamente importa, la que construye nuestra mirada y desvela nuestra propia voz. Es el proceso lo que hace madurar a un autor; la obra es el resultado de esa transformación. 

Afinitats electives: Graciela Iturbide, autèntica i intuïtiva

   Per seguir estirant del fil mexicà, m'abelleix avui comentar l'obra de Graciela Iturbide (Mèxic, 1942) una dona fotògraf que després de cursar estudis al Centro de Estudios Cinematógraficos va fer d'assistent del mestre Manuel Álvarez Bravo, fins que la mort de la seva filla petita la va abocar a convertir-se definitivament en  professional i, amb el pas del temps esdevenir un referent bàsic de la fotografia mexicana, fins al punt d'aconseguir, en 2008, el premi Hasselblad (autèntic Nobel de la imatge).

M'agrada la seva adhesió absoluta a la fotografia artesanal: analògica, en blanc i negre...I m 'interessa la seva manera d'acarar la creació a partir d'un documentalisme que parteix de la intuïció i persegueix dotar les seves imatges d'una dosi de poeticitat, així com la seva elecció temàtica centrada en el món femení i en el territori i la identitat cultural (natura, retrat, indigenisme, els rituals i la cultura popular)

Afinitats Electives: Joan Vilatobà, un fotògraf pioner

Un altre descobriment recent: Joan Vilatobà (1878 - 1954) un dels introductors del pictorialisme a la península ibèrica i el primer català que es va dedicar professionalment a la fotografia. 

En 1998, per evitar ser enviat de soldat a la guerra de Cuba, Joan Vilatobà  - republicà, d'idees pacifistes i avançades - fuig a Tolosa de Llenguadoc i a Paris . Allí connectarà amb el pictorialisme - el primer moviment d'intencionalitat immanentment artística en la història de la fotografia- i serà influït per l'impressionisme. 

De retorn a Sabadell, en 1901,  introduirà aquella primera modernitat en el panorama fotogràfic català,

iniciant un intens i variat treball fotogràfic que combinava el retrat i el documental amb el paisatgisme i el treball d'estudi (escenes i estats anímics) sobre la base  romàntica  i simbolista, fins que el 1931, sobrepassat per les avantguardes artístiques, deixarà la fotografia per dedicar-se  a impartir classes de dibuix, privadament i a l'Escola d'Arts i oficis de Sabadell. Tot i que hi podem trobar també moltes imatges tòpiques de l'academicisme, la seva obra creativa m'ha sorprès, i  fins i tot trasbalsat, amb moltes fotografies carregades de suggestió i força expressiva.    

Afinitats electives: Manuel Álvarez Bravo, Mèxic és el món

   Quan l'altre dia, a València, l'amic i fotògraf castellonenc Paco Martí em va parlar de Manuel Álvarez Bravo ni tan sols vaig poder  assignar aquell nom amb aquella  foto del pit lluminós entre el canyar que jo havia treballat amb l'alumnat de Valencià: Llengua i imatge. Ni tampoc  el vaig relacionar amb aquella colla prodigiosa de fotògrafs i artistes plàstics, avanguardistes i d'esquerres, que va sorgir a rebuf de la revolució mexicana: Tina Modotti, Diego Rivera, Frida Khalo, Pablo O'Higgins, Edward Weston... 
Després del llamp d'aquella conversa que em va posar el seu nom davant els ulls, n'he fet una petita recerca que m'ha deixat enlluernat davant la seva l'obra creativa. 
Tot i que una precoç vocació artística va dur Manuel Álvarez Bravo (Ciutat de Mèxic, 1902 - 2002), a estudiar música a l'Academia de San Carlos, l'interés que ja se li havia manifestat des de petit  el va dur, finalment,  a decantar-se'n  per la fotografia arran de fer coneixença amb el fotògraf alemany Hugo Brehme, en 1923.
 El 1925 es va casar amb Dora Martínez de Orla, que també es dedicaria a la fotografia - moltes vegades cooperativament amb l'espòs -optant pel nom artístic de Lola Álvarez Bravo. 

Integrat en la colla avantguardista mexicana, Álvarez Bravo esdevindrà el fotògraf fonamental de la modernitat mexicana i desenvoluparà una llarga i intensa obra creativa centrada en la cultura, la identitat i la problemàtica social mexicana: Compartiria una exposició amb Henry Cartier-Bresson, en 1932, i fa amistat amb André Breton fins al punt que una imatge seva esdevindria la portada del catàleg de l'Exposició Surrealista Universal de 1936. També va fer incursions importants en el món del cinema, on col·labora amb directors emblemàtics, com Eisenstein o Buñuel i va fundar el primer museu mexicà de fotografia.

Afinitats electives: Veru Iché, en l'entrellum

   Veru Iché es una fotògrafa d'origen argentí i resident a Mallorca. El seu interès per la fotografia parteix de la infantes, ja als vuit anys s'aplicava a obtenir les seves primeres imatges mitjançant una càmera Polaroid. Després, tot i estudiar en un principi ballet clàssic, ja mai va abandonar el seu interès per la imatge que va resultar finalment determinant en la seva vida.

   La seva creació esta tenyida d'un to oníric, fantasmagòric, nostàlgic i fins i tot morbós que arrenca del seu interès per les primeres imatges (decimonòniques) de l'art fotogràfic; recorrent-hi al subsconscient i incorporant-hi de vegades fotos antigues o altres ingredients matèrics per assolir un resultat on l'antic i el contemporani resulten, a la fi, indestriables.

 Unes imatges que Veru Iché planteja com si fossin cristal·litzacions de records,que es mouen en l'entrellum per apuntar sempre quelcom d'amagat, que ultrapassa la realitat entrevista, i que persegueix activar el factor emocional per damunt del purament estètic.

Afinitats electives: Camille Lepage, in memoriam

« Je ne peux pas accepter que des tragédies soient gardées sous silence simplement parce qu’elles ne sont pas rentables. J’ai décidé de les couvrir moi-même et de les mettre en lumière, quoi qu’il arrive »

                     Web de Camille Lepage

Afinitats electives: Solarixx (Sol Lattuca) o la immersió en el vedat

   Sol Lattuca és una fotògrafa argentina, que signa amb el pseudònim de Solarixx, de l'obra de la qual n'he tingut coneixement fa ben poc. Va accedir al món de la inatges influïda per un amic fotògraf, Matias Kritz.

   Les seves fotografies, centrades en el retrat i l'autoretrat,  participen d'aquesta pàtina esborradissa i moguda, que  m'és tan suggerent. Ara bé, per davall d'aquesta aparença espontània, en les seves fotografies hi ha un intens i minuciós treball d'edició, i una intencionalitat profunda de mostrar la cara fosca i oculta de la personalitat: immersió en allò reprimi:t, serreal, una pràctica exorcista, d'autoconeixement i catarsi que la doten d'una força singular, una mena d'imantació que carrega les seves fotografies d'una atracció empeltada d'inquietud,  pertorbadora.

Podeu fer-ne una visita a la seva creació anant a la seva pàgina web i al seu compte de flickr.

   ... generalment treballo des del meu costat fosc. Potser sigui la part reprimida que vol sortir a la llum. És una mena d'exorcisme, de purificació.

Afinitats electives: Eva Besnyö, fotografia i compromís

   No fa massa que he tingut coneixement de l'existència de la fotògrafa hogareso-alemanya d'origen jueu Eva Besnyö (1919 - 2002), la vida i l'obra de la qual m'han resultat ben interessants. 

   De ben jove, a Budapest, fa amistat amb el després seria famós fotògraf Robert Capa, segeuix el mestratge de Jozsef Pecsi i participa del moviment Nieuwe Fotografie. El 1930 arriba a Berlín on es dedicarà en un principi a la publicitat i després alfotoreportatge, tot i imntewgranty-se en un important grup de fotògrafs entre els quals cal destacar Moholi-Nagi, Robert Capa, György Kepes o Otto Umbehr. Fugint de l'antisemitisme es trasllada Amsterdam on coneix i acvaba casant-se amb el cineasta John Fernhout, filll d ela pintora Craley Toorp, que la intrudirà en el món artístic neerlandès. el 1940 s'integra en la resistència antinazi, hi col·laborarà, com a fotògraf en la producció de documentació falsa per a activistes i fugitius. Acabada la guerra es divorcia de John per casar-se després amb Wim Brosse, amb qui tindrà un fill i una filla i també acabarà divorciant-se'n en 1968. Els anys sixanta i setanta s'integra en el moviment feminista Dolle Mina i en fa el seguiment fotogràfic de les seves activitats.

   De les seves fotografies m'agrada el tractament del blanc i negre amb una força que recorda les tècniques expressionistes. 

Afinitats electives: Anna Wiraszka, rastrejar l'ésser humà

   Anna Wiraszka va nàxer a Polònia. Entre 1993 i 1998 va estudiar a l'Acadèmia de Belles Arts de Cracòvia estudis que va culminar amb el màster en Disseny i Arts Gràfiques. Tot i que també s'ha dedicat a la il·lustració de llibres, aviat es va decantar pel conreu de la fotografia. Actualment viu a Edinburg (Regne Unit).

   En la seva obra fotogràfica podem distingir dues línies bàsiques de treball: El retrat i els llocs, amb una important rellevància al bosc, però sempre sobre l'eix de la presència humana, predominantment femenina.         Un treball que cerca d'aprofundir en el coneixement de l'ésser humà a través de l'expressió corporal.

Afinitats electives: Sophia Wallace, cos, gènere, identitat

Sophia Wallace és una artista conceptual i fotògrafa nord-americana  que treballa la imatge el vídeo i tècniques mixtes. Ha realitzat diverses sèries de fotografia artística ( retrats, imatges de carrer...) però el seu interés prioritari ha estat la exploració de l'"alteritat", la sexualització del cos, els rols, la identitat i l'ambigüitat de gènere. En aquest sentit cal remarcar el projecte Cliteracy que aborda el tabú del clítoris a traves d'imatges, objectes artístics i art de carrer, cartelleria, instal·lacions...

 Hom té la tendència a tenir representacions molt marcades dels gèneres, de la sexualitat, cal tornar a una identitat individual.

Som abans de res, éssers humans

Sophia Wallace on ARTE

Afinitats electives: Ansel Adams, fotògraf de la natura

   Amb aquest article arribem als 100 posts de la secció d'afinitats electives, i ho he volgut celebrar parlant d'un dels fotògrafs que valoro molt tant pel que fa al seu estil com a la seva trajectòria: Ansel Adams (San francisco, 1902 - Monterey, 1984).

   En la seva llarga trajectòria, Ansel Adams ha destacat per la seva capacitat d'experimentació i per la seva voluntat didàctica, de divulgació.  Fou membre fundador (juntament amb Weston, Van Dyke i Imogen Cunningham) del grup f64. El 1936, va col·laborar en l'organització de la primera secció fotogràfica del MoMa de Nova york.   El seu treball, tot i que divers, es va centrar en el blanc i negre i el paisatge. Juntament amb Fred R. Archer va desenvolupar el sistema d ezones per a determinar l'exposició correcta, cosa que li va permetre d'assolir un gran avanç en la claredat i en la profunditat de les imatges.