Les imatges de la fotògrafa argentina Adriana Lestido (Buenos Aires, 1955), van estar per a mi com un coup de foudre: La seva força expressiva i la seva manera de captar l'essencial de la vida, amb un acostament tan sensitiu, com precari i apassionat, que sap empatitzar amb l'altre (millor, l'altra ja que la dona n'és, pràcticament el monotema dels seu univers creatiu), implicant-se afectivament i a la vegada sent capaç d'esdevenir un element invisible, que no destorba per a res l'espontaneïtat de les persones que són en l'escena. ..
Fotos mogudes, amb gra, amb tots els matisos enteladors del gris...recursos que et presenten les imatges com adquirides des de la precarietat, documents vius, escletxes que ens permeten copsar moments de la relació tan sensitiva com emocional d'una mare amb una filla, de la vida de les dones preses, el dolor i la fermesa amb que es manifesten la mare i la filla d'un desaparegut durant la dictadura argentina..., o la imantació que sura en la desolació de determinats paisatges extrems.
D'alguna manera sóc filla de mi mateixa. Vaig construir així el meu camí i el meu treball perquè ningú no m'ha regalat res, més enllà que en va haver molts que em van ajudar. Però, per altra part, el meu origen (la nena més pobra d'una escola pobra de Mataderos, la infantesa en una peça amb una mare sensible però irada, pare pres), tot això em fa a vegades trontollar. Com si no me permetés ocupar el meu lloc: em costa creure els meus assoliments, sempre penso que es una equivocació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada