Leonora Carrington (Lancashire, 6 d'abril de 1917 - Ciutat de Mèxic, 25 de maig de 2011), filla de rics industrials anglesos es decanta de ben jove per l'activitat artística. Als vint anys arriba a Paris, s'integra en moviment surrealista en la militància antifeixista, manté una apassionada relació sentimental amb el pintor alemany Max Ernst que l'anomenaria la núvia del vent (el títol, precisament, d'un dels seus quadres més celebrats i que reproduim aquí)
L'arribada dels nazis a París la obliga a fugir cap a Espanya amb una forta convulsió psíquica i és ingressada forçosament, a instàncies de la seva família, en un hospital psiquiàtric d'on escaparà el 1941, primer a Lisboa i després a Mèxic, ajudada per l'escriptor Renato Leduc amb que es casa i es divorcia dos anys després per tornar-se a casar amb el fotògraf hongarés Imre Weisz.
I és a Mèxic on l'artista establirà la seva residència definitiva i reprendrà les seves relacions amb el grup d'avantguardistes exiliats i del país i, especialment, amb la pintora Remedios Varo. A nit, finalment, ens va deixar la que hom ha anomenat "la darrera gran surrealista"
... Cal no oblidar que tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres. Finalment, pensem que "política" no és sinó l'art o la ciència de convèncer el nostre veí que deu ser conseqüent amb ell mateix i amb la seva dignitat d'home. Ara cedeixo la paraula - la reflexió - al lector.
Diane Nemerov (1923 - 1971) era una jove novaiorquesa d'origen jueu que es va casar als 18 anys amb Allan Arbus, el seu nuviet des de l'adolescència. Acabada la guerra mundial, amb el retorn del marit, la parella s'inicia en la fotografia.
Entre els anys 1955 a 1957, Diane assisteix a un curs impartit per Lisette Mobel, l'estil fotogràfic de la qual la impressionarà profundament; al mateix temps, la relació matrimonial es deteriora fins que esdevé el divorci. Això marca l'inici d'una fase catàrquica de la seva vida lliurada a una mena de frenesi existencial dedicat, d'una banda a la cacera d'imatges de persomantges singulars: marginalts, contrafets... captats amb una barreja torbadora de malson i tendresa que sembla voler il·lustrar la frase que "el grotesc és bell". I de l'altra una intimitat abocada a la promiscuïtat sexual, a la bisexualitat... Fins que, finalment, decideix posar fi a la seva vida el 27 de juliol de 1971.
I ens deixa una obra caracteritzada per un estil intrigant: un munt de fotografies que retraten el costat obscur, sòrdit i inquietant de la quotidianitat, que destilen una autenticitat adolorida i revoltada, directa, trencadora de motlles anteriors i eixampladora del camp visual de la fotografia: Un seguit de sers "monstruosos" que miren directament i es deixen revelar directament per la llum directa de la càmera. Un camí que, encara avui, molt altres proven de seguir explicant.
La fotografia és un secret que parla d'un secret. Quan més et diu, menys te n'assabentes
Avui a mig dia, amb l'actuació d'Alba Gutiérrez, acaba la desena edició del Xàbia Folk. Aquesta edició ha estat perticularment entranyable per a participants i assistents ja que era la primera sense Pep, i a ell l'han dedicada.
El divendres vam assistir a una preciosa actuació del grup piemontés Tendachënt i ahir, lamentablement, només varem poder gaudir d'unes quantes cançons de la Romàntica i d'Urbàlia Rurana ja que va començar a ploure i es va haver d'avançar la culminació de la interessant programació que hi havia prevista en record del mestre i amic, amb la interpretació de Picaina - una de les cançons preferides de Pep, que ahir vam cantar també de cor mentre queia l'aigua sobre els nostres caps - i l'actuació de la colla de Dimonis de Massalfassar.
A pesar d'això va resultar per a mi una vetllada molt bonica ja que va ser també l'oportunitat de tornar a reunir-nos la colla d'amics per recordar Pep i acompanyar la seua família.
Cap persona podrà substituir a Pep en totes les seues facetes al si de la Romàntica i nosaltres no pretenem fer-ho. Altres músics tocaran el clarinet o el saxo, altres membres del grup presentaran les cançons, però un home com ell - de bondadós, responsable, implicat i franc - és irrepetible.
Una multa contra tots: en solidaritat amb Acció Cultural
El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.
Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.
Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.
Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col•laborar a fer front col•lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.
Alberto Garcia-Alix (León, 1956) és un dels fotògrafs espanyols actuals de major projecció internacional. La vinculació amb la movida madrileña va marcar els seus inicis artístics i el toc de rebel·lió, provocació, frescor i descarament no ha deixat d'estar mai present en la seva obra, centrada en temes lligats a la marginalitat (tatuatges, porno...), a la marxa (música, motos, vida nocturna...) i on el retrat (també l'autoretrat), el nu i el blanc i negre juguen un paper protagonista.
El que més m'agrada d'aquest fotògraf és la força expressiva i el dinamisme de les seves imatges que deriva del seu atreviment "políticament incorrecte" i la seva proximitat, implicació, amb els personatges protagonistes dels seus reportatges. Una "autenticitat" que sembla sobreposar-se a la tècnica i a l'esteticisme
He llegit Octubre, de Miquel Pairolí. Fins fa ben poc no en sabia res, ni de l'autor ni de la seva obra, però una sèrie d'escrits i ressenyes al voltant de l'escriptura memorialista, dels dietaris, amb l'afegit d'alguna conversa amb amics a qui també agraden els gèneres literàris "menors", "híbrids, "perifèrics"..., em van aconduir a interessar-me per la seva lectura.
El llibre s'adequa a un dels propòsits essencials de l'assagisme literari: recordar-descriure un puntejat de vivències personals acompanyades de la reflexió existencialista-civilitzatòria que se'n deriva. I el resultat és un conjunt plenament reeixit: una obra de maduresa que arrodoneix la trilogia formada amb els anteriors dietaris - encara desconeguts per mi - Paisatge amb flames (1990) i L'enigma (1999)
Bastit sobre el canemàs dels cicles estacionals que conformen l'any, la contemplació i la interacció amb la natura comporten una minuciositat descripcionista (una simfonia sensitiva d'olors, colors, sons, sabors...) , carregada de sensualitat, de vegades amb incursions gairebé "panteistes". I d'altra banda, el seu desenvolupament a partir d'un punt de vista "classicista" - predominantment dionísiac, epicuri, tot i amb lúcids tocs d'estoicisme - hi aporta un enfocament equilibrat a la vegada que vitalista, sobredeterminat pel gaudi del moment, un ús-de-fruit de la vida que encerta a transmetre'ns la sensació estimulant del plaer, de gojar amb la música, amb la pintura, amb la gastronomia, amb els viatges...
Finalment, la maduresa hi aporta el pòsit vivencial i cultural que fa possible la mirada crítica o empàtica, la ponderació i la matisació de les opinionss, el llenguatge capaç de vehicular un discurs fluïd i dens a la vegada.
Justament el dia que acabava la seva lectura em vaig assabentar que Octubre havia estat guardonat amb el premi "Serra d'Or" en la secció de biografies i memòries, es tractava d'un premi ben merescut.
D'un home res no perdura, però hi ha una llengua, una música, a la qual ell va dedicar tot el talent que posseïa que d'altres continuaran, amb altres poemes, amb noves simfonies. El cos de l'artista es consumeix en el buit immens, inabasteble. Pols de la pols: l'extinció no fa excepcions. Però hi ha un art que vol ser creat - ... - i que buscarà altres vides, altres talents, igualment efímers, que el suscitin, que l'imaginin, que l'anotin sobre la pauta i el paper. Aquesta relació de tres elements, aquesta triple confluència entre una deu subterrània, que recorre els segles, unes vides fugaces que encerten a pouar-ne l'aigua clara, i la comunitat humana que va engendrant-les i en recull el fruit delimita els termes del misteri.
