divendres, 30 de novembre del 2012

divendres, 23 de novembre del 2012

Del trànsit poètic


(Imatge: Balthus)


   La poesia és un camí d'anada però sense retorn, perquè els que en tornen, tornen d'un altre indret

Ángel Crespo

dijous, 22 de novembre del 2012

Afinitats electives: Sanne Sannes: seducció, fascinació




El fotògraf holandès Sanne Sannes (1937 - 1967) ens va deixar, malgrat la seva mort prematura en un accident de transit, una obra fotogràfica ben interessant desenvolupada al voltant d'una indagació de la imatge calidoscòpica de la dona, del seu cos captat sempre amb un bany d'erotisme, misteri, morbidesa... Per a la qual cosa utilitza un grapat d'elements tècnics com l'us del blanc i negre, la llum escassa, la presència significativa del gra o l'obertura prolongada per obtenir imatges mogudes, distorsionades, de vegades quasi fantasmagòriques, que aconsegueixen seduir-nos i fascinar-nos a la vegada.



dimarts, 20 de novembre del 2012

Escapada de Tots Sants, 4: World Press Photo 2012 a Vitoria-Gazteitz




   Durant les poques hores que vam passar a Vitoria-Gazteitz, varem poder gojar d'una exposicio d'obres seleccionades enguany a World Press Photo, el certamen de fotoperiodisme més important del món, entre les quals la que va resultar guanyadora, de Salvador Aranda, que encapçala aquest post: una imatge de la primavera àrab que mostra una mare iemenita amb el seu fill ferit en braços.







dilluns, 19 de novembre del 2012

Aniversari




De davallada,
tres-cents seixanta-cinc
per a seixanta


I aquí teniu el regal de la meua filla Marina, que em supera a l'hora de fer Je me souviens...



Antònia Vicens, apassionadament serena





   Dissabte passat, a Gandia, vam assistir a la trobada literària  Nit de contes al Palau, desenvolupada a partir de la lectura d'alguns contes - o relats breus - per part dels propis autors, que, induïts pel moderador, també anaven explicant la seva opinió sobre diverses vessants del món literari. Em va resultar una proposta interessant atès que, almenys per a mi, constituïa un esdeveniment inusual., encara que pogués estar inspirada en les trobades-recitals poètics -esdeveniments aquests més habituals i d'eficàcia comprovada. 
   La iniciativa estava coordinada per Rafa Gomar i, sota la conducció de Jovi Lozano-Seser, va comptar amb la participació  d'Elvira Cambrils, Manuel Baixauli, Jordi Llavina i Antònia Vicens. No cal dir que ja coneixia àmpliament la vàlua personal, i creativa de Rafa, Jovi i Elvira, amb els quals - els seguidors d'aquest bloc en tenen ja algunes mostres - m'uneix una relació ja llarga de coneixença i d'amistat; de Manuel Baixauli ja n'havia llegit i gaudit Espirals i L'home manuscrit, de Jordi Llavina en tenia un coneixement més feble tot i que tenia ben recent la lectura del poemari Diari d'un setembrista mentre que d'Antònia Vicens, tot i la seva llarga i important trajectòria literària, només en tenia una notícia ben superficial i el record ja molt vague de Gelat de maduixa, que vaig comprar i llegir el 1985.

   Potser aquesta quasi desconeixença sigui a la base de la profunda impressió que l'escriptora mallorquina em va produir només prendre la paraula per llegir-nos un relat  breu sobre Judes Iscariot, la força i la musicalitat de la veu, el tombant original que hi dona a la relació entre Judes i Jesús  -que em va dur a la memòria la fotografia que vaig fer, fa només dues setmanes, a un pas de setmana santa de Vitòria i que he volgut que encapçalés aquest post-, la proximitat  dramàtica dels diàlegs... em van absorbir en una espiral quasi hipnòtica.
     I aquesta primera impressió ja no em va abandonar en tota la nit, així com anava llegint altres relats, desgranant les seves opinions sobre el fet literari, manifestant la seva adhesió a la llengua i al país, desvetllant la seva categoria moral, insubornable. Aquella dona apassionadament serena em va semblar tocada d'una bellesa subtil i elegant, rara.



   Un rampell afuat de vent embiaixat arrossegant pols i fullaraca li ca alçar la falda al bell mig del carrer Major. Les seves mans petites blanques primes com de cera fosa mans de punt de ganxet xocolata cuita i merenga mans àgils per a esgobar el bec del lloro vell amb la papada lorito-mono Maria-Àngela-bleda omplint d'acudits apresos de memòria les enormes sales buides de la casa rectoral però mans insufiucients per fer obeir els tres o quatre metres de fona de tergal que talment un paraigua esquerdat se li aixecava  enlaire deixant-li al descobert unes cuixes primes i tremoloses.


diumenge, 18 de novembre del 2012

Gaza: tornem-hi!





El dia 3 de febrer de 2009 vaig penjar aquest poema visual, encara s'aguantaran les lletres ara?


divendres, 16 de novembre del 2012

Rellegir o el gruix de la vida







   Ahir vam anar a València, ens vam endur llibres per llegir durant l'anada amb tren des de Xeraco. Pilar va agafar L'estrany de Camus en traducció de Joan Fuster - la primera edició, de 1967, a la mítica "col·lecció taronja". Feia molt que l'havia llegida en castellà i d'un temps ençà, no sap com, li havien vingut ganes de recuperar-la.
   En pujar al cotxe, de tornada, ja n'havia llegit un bon nombre de pàgines i n'estava entusiasmada. Em deia que la novel·la li semblava molt moderna, que hi havia escenes, especialment l'inici, el funeral de la mare, que li semblaven molt cinematogràfiques... Jo, que també feia molt de temps que l'havia llegida, anava recordant detalls d'aquella recepció al fil de les seues paraules. Pilar va concloure explicant-me la sensació que la lectura d'ara li estava resultant molt més complexa i molt més punyent. Que li semblava que hi havia obres - les realment essencials per a cadascú? -que les hauriem d'anar rellegint en diferents fases de la vida.
   Això darrer em va fer reflexionar sobre el dilema on ens posa la maduresa: d'una banda va fent-se il·lusori pensar que cal esperar encara moltes coses noves - de les lectures i de la vida - però, de l'altra, ja hem acumulat un pòsit tan gran d'experiències que esdevé impossible de poder-lo revisitar, rellegir... Potser el desllorigador sigui allò que ja he intuït altres vegades: Que el que cal és indagar en el gruix del present rellegint el passat que encara ens commou per moure el desig de l'avenir que ja ens tempta.


   Avui ha mort la mamà. O potser ahir, no ho sé. He rebut un telegrama de l'asil: "Comuniquem defunció mare. Enterrament demà. Sincer condol". És clar que això no vol dir res. Potser era ahir.

...

   Perquè tot sigui consumat, perquè em senti menys sol, només em resta esperar que el dia de la meva execució hi hagi molts espectadors i que m'acullin amb crits d'odi.


Dels fragments




als fragments
resideix l'essència de la realitat


Kirmen Uribe

dijous, 15 de novembre del 2012

Veriueu-ho: Apocalipsi, 9:. De Rajoy, Bankia i els desnonaments





Algunes pinzellades sobre un dia de vaga



(amb l'amiga Pepa Guardiola, a la manifestació de Dénia)



   Estem a Dénia, és mitjan matí som en plena manifestació, amb la nostra gent. No és només un dia de lluita pels nostres drets, el que omple de llum les nostres cares és la satisfacció impagable de plantar cara per defensar la nostra dignitat.  
  A migdia, en tornar de la manifestació de Dénia, posem la ràdio per intentar saber com va la cosa.   Estan reproduint petites intervencions on la gent explica perquè fa la vaga quan, de sobte, passem a un bloc de  publicitat: Primerament El Corte Inglés ens vol animar a consumir - les seves ofertes són autèntics regals! - després l'ONCE ens vol mostrar el camí per sortir de la misèria, de seguida l'església Catòlica fa apologia de la seva funció, Loterias s'empenya a fer-nos somiar i, per reblar el clau, un producte farmacològic s'ofereix per traure'ns del decaïment... 
  No hi calen comentaris, ni sobre els condicionants mitjans de comunicació, ni sobre la perversió del sistema. El capitalisme ha travessat el llindar de la més absoluta pornografia. 
   Caldrà segar ben arran!

dimarts, 13 de novembre del 2012

Escapada de Tots Sants, 3: Quan ja ningú recorda




   El cementiri és molt gran, i en aquests dies està particularment net i guarnit de flors, passejant-hi es distingueixen de seguida les diferents etapes en què ha anat utilitzant-se, els rètols més antics indiques dates de primeries del segle passat. Després ja només petits cavallons refets i refets de terra i còdols i potser encara una estela gastada, anònima; una simple rajola que encara es manté plantada...



diumenge, 11 de novembre del 2012

Montserrat Roig, en el record





Perquè sempre hi haurà un altre ésser, escindit i perplex, que ens llegirà i, en llegir-nos, farà una obra més gran, quasi perfecta, una obra diferent. I aleshores comença el plaer del lector i acaba la nostra feina

( De Digues que m'estimes encara que sigui mentida)




Escapada de Tots Sants, 2: Vitoria-Gazteiz





   Potser perquè les meves expectatives no eren massa grans. La veritat és que Gasteitz em va sorprendre per la seva vitalitat i el seu ambient recollit-acollidor a la vegada,  per l'encant del nucli antic, per la presència de l'euskera...


dimarts, 6 de novembre del 2012

Escapada de Tots Sants (1): Dinar a Santo Domingo de la Calzada




   Ple de Migdia. Hem entrat a dinar en un mesó de Santo Domingo de la Calzada. Prenem taula a la vora d'un finestral que mira al carrer. 
  La cortina deixa veure l'exterior. La copa de vi acabada d'emplenar i a la llibreta d'anotacions acabo d'escriure: "Una parella jove asseguda al rodal de la font. Es somriuen. Van abrigats. Fa vent i fred".
   En el moment de fer la foto, ja se n'havien anat.

Veriueu-ho: Apocalipsi, 7. La gastroenteritis d'Aznar


dissabte, 3 de novembre del 2012