L'obra de la jove fotògrafa portuguesa
Catarina Botelho (1981) m'ha captivat per la seva frescor i per la seva lluminosa senzillesa. Des que es va graduar en pintura a la Universitat de Lisboa, Catarina ha fet de la fotografia l'eix central de la seva creació. Una fotografia, això si, que sembla mirar-se en la pintura, amb imatges a la manera de
natures mortes que ens presenten un univers domèstic i familiar, retratant moments de la vida intima (dormir, rentar-se..) i quotidiana (racons de cases o de ciutats, centrats en objectes, aïllats en un espai sense persones, dominat per la paret nua, per la pedra). Unes imatges senzilles que semblen reivindicar la vida simple i nua, joiosa per ella mateixa.
M'interessa molt la nostra relació amb els objectes, la matèria i l'espai que ens rodeja. En un moment i en un sistema econòmic en el qual se'ns jutja per la nostra productivitat laboral, l'èxit i els diners, a mi m'interessen els llocs i les situacions que no presenten una funció productiva per tal de concebre'ns, d'aquesta manera, a nosaltres mateixos com a éssers humans, i així tornar als orígens.