-
Res és, perquè tot es mou? Res hi
ha sense el moviment? No hi ha essència, sinó autenticitat?
- La creació i el plaer cavalquen ones magnètiques. Bateguem entre la llibertat i l’apropiació mútua, entre la singularitat i la interpretació, entre la consumació i la realimentació. La vida subsisteix mentre és dinàmica. Tot es mou perquè és finit
-
Subjecte vital significa xoc amb
el món, que és indivís i sotmés. Tot és “viu” a la seva manera? Ser humà és una
irritació de la natura, ésser un “luxe”?
-
És sempre l’”interès unipersonal”,
singular, qui dona forma a les creences?
-
Només s’és plenament lliure si hi
renuncies? I aleshores, la llibertat ja és del tot inútil? La “llibertat
possible” només pot ser ”acte lliure”, la possibilitat de elegir entre opcions
que encasellen?
-
L’ésser esdevé humà per la
convulsió imperativa d’esdevenir conscient? La consciència és un ull-esberla,
la llibertat es fa possible pel llindar-parèntesi que hi posa límits, neix de
l’escissió amb el tot, acondueix a l’exili, a la parcialitat, el pecat de la
rebel·lió vers la saviesa. Podem assumir la vida perquè acondueix a la mort?
-
La intuïció és el passatge entre
el món individual/lògic i el col·lectiu/màgic. El flux humà és relligat pel
sagrat?
-
L’existència és un batec vital que
teixeix una xarxa. Els nusos que sostenen la xarxa son instants de consumació
i renaixement, a l’ensems catarsi i meravella. La mancança possibilita la
plenitud. La plenitud vital són ràfegues, només el temps de l’enjòlit.
-
La visió és una descripció mentre
què la vivència és una èpica. L’ésser només pot ser una melodia puntejada? Instants de totalitat suspesa, alienació externa als límits?
-
No hi ha llei autèntica sense
puresa, però la puresa no s’imposa, només transcorre i a l’ensems que es fa
canvia de llera.
-
Els altres són pastats per
nosaltres? En l’amor, l’individu es fon en l’espècie. Una victòria que aniquila.
El glop d’aigua depèn tant de la set com de goig d’apaivagar-la. Gosar és gojar, inseminar en la fatalitat la llavor de la meravella.
-
Tot engany, realment, és
autoengany perquè mai hi ha engany si hi ha autenticitat. L’autenticitat és tan
omnipresent com esmunyedissa.
-
És perquè és ple que el no-res és
insensible i inaprehensible.
-
I jo? Sóc (i/o/perquè) em construeixo?
Perquè puc recórrer-me mentalment? O bé, si hi aprofundeixo, només arribaré al
buit de la “inautenticitat”? És el personatge la carcassa primera, primària?
L’espill interior és un engolidor fet de vertígen i angoixa? Por negra a la
gravetat absoluta del no-res?
(Crec
que el que “sóc” podria explicitar-se d’alguna manera si extraiés el fil
constant de pensament que interconnecta, i fa “coherents”, aquestes idees que m’ha fet aflorar,
irreflexivament, la lectura d’aquests apunts gombrowiczants. Tot i que,
segurament, aquest principi generador, germinal, no es podrà expressar
“raonadament”. L’intueixo com un hàlit potencial que emana del conjunt del meu
tempteig vital, de manera tan veritable com indefinible. Poesia?)
