Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Notes de lectura. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Notes de lectura. Mostrar tots els missatges

dilluns, 3 d’octubre del 2016

De Montaigne i l'honestedat en la vida pública





   Avui he començat una relectura de Quaranta nits amb Montaigne, d'Antoine Compagnon, i no em puc resistir a reproduir el fragment final del primer capítol, "El compromís". Digueu-me si aquesta reflexió no és -o hauria de ser- de rabiosa actualitat:

... Quan un home públic menteix una vegada, ja mai més no se'l creu ningú; ha escollit un expedient  en contra de la durada i, per tant, ha comès un error de càlcul.
Segons Montaigne, la sinceritat, la fidelitat a la pròpia paraula, és un comportament molt més profitós. Encara que no es tingui tirada a l'honestedat per convicció moral, si més no la raó pràctica hi hauria d'incitar

   Algú podrà dir-me que això és una ingenuïtat, que les coses no funcionen així. Potser aquest també cau en el mateix parany de només mirar el guany immediat, front a la llarga durada. Potser la deshonestedat acabe pagant-se amb un estrall irremeiable (a l'estil Bettino Craxi, Pasok...)


divendres, 8 de juliol del 2016

De nou, L'amant de Lady Chatterley





Fa uns dies, com faig cada començament d'estiu, vaig fer un passeig per les paradetes de llibre vell que hi ha al final del carrer Campos de Dénia. Entre els llibres que vaig trobar d'interés, i vaig comprar, hi ha L'amant de lady Chatterley, en una edició de 1979. Fa molts anys la vaig llegir en castellà i recordava que em va interessar prou però ara que he començat a rellegir-la estic sorprés de veure com m'agrada. Per fer-ne un tast, mireu com comença:

La nostra és una època essencialment tràgica, per això ens refusem a prendre'ns-la tràgicament. El cataclisme s'ha esdevingut, nosaltres som entre les ruïnes, comencem  a bastir nous i reduïts hàbitats, a fundar noves esperances. És una tasca més aviat àrdua; ara no hi ha cap via fàcil devers l'esdevenidor; però fem marrada, o bé saltem per sobre els obstacles. Cal continuar vivint, siguin pocs o molts els cels que s'hagin esfondrat.

o bé això altre:

... Connie havia adoptat les normes dels joves: el moment present ho era tot. I els moments se succeïen sense dependre necessàriament els uns dels altres.


Tot això va ser publicat per primera vegada en 1928... Ja veieu, no hi ha res nou davall el sol. Roda la mola...


dimecres, 20 d’abril del 2016

Vicent Erades, gormand de la paraula







 Ja fa més de dos anys que vaig penjar al blog una breu ressenya sobre un jove poeta de Pedreguer que m’havia sorprés per la seua qualitat, Vicent Erades i el seu poemari  Cireres de sal. Hi posava de relleu la seua sòlida formació, el seu sentit del ritme, la  gosadia de les seues imatges i la passió desfrenada pel llenguatge.
Fa només unes setmanes he pogut llegir Quadern de bitàcola, un nou poemari acabat d’enllestir, on he pogut refermar-me en aquella primera valoració alhora que em reconfortava la constatació que Vicent segueix sense desmai amb el procés de conformació d’un, ben sòlid, univers poètic.
A la primera part, “Flors de desert”, el poeta –“verbívor de records” -  inicia la recol·lecció de flors rarament fresques entre un erm de pell-desert jugant a l’equilibri, el trànsit alat entre l’exotisme i la quotidianitat, amb el rerafons de l’amor que apunta per davall el llençol del llenguatge, en un procés minat, subversiu.

ningú és innocent
tot adjectiu és subjectiu

Després, “Andante spianato per un peix espasa” també s’escriu sobre la pell, la seua és impaciència, l’altra l’oceà on el seu naufragi. I el camí transcorre entre el gel, l’aigua, la nit, el sotsobre..., que és el camí debanat del  coneixement és el del dir amagat, dislocat, poètic: una simfonia de sensacions, un cataclisme submergit que es manté magistralment en to menor.

Les cordes de piano vibren per simpatia
però la barca llisca sobre l’aigua
perquè li té por

A “Curs de paraigudisme per a paraules inquietes a la punta de la llengua”  el poeta esfulla, finalment, la poesia. A glopades,tentinejant com un funàmbul en equilibri entre la intensitat i la lleugeresa, amb passes ritmades, apassionades, musicals...

et seduïa
el dolç tirantet
el tirantet del sostenidor
volies desabotonar-li el sostenidor
poc a poc volies traure-li la roba interior
al poema

però desconeixies el raval
i els versos de tacó alt.

Si, aquest nou lliurament, m’ha refermat en el convenciment que ens trobem davant d’una de les veus poètiques amb més recorregut, no només en l’àmbit de la nostra comarca sinó en el camp global, tan puixant i efervescent, de la poesia jove feta en català al País Valencià. Un estil ben personal, fresc i juganer, entreviat d’ironia i tendresa, propi d’un gormand de la paraula, que apel·la als sentits i a la musicalitat, capaç de  trenar ben hàbilment devessalls d’imatges i relacions sobre la base d’un toc surrealista, on la poesia sembla el rastre deixat per l’aflorament del plaer que produeix el deixament, a la vegada profund i volàtil,  a mans d'un arriscat envit estètic



dimarts, 12 de gener del 2016

L'Aiguadolç: Un acostament a la darrera poesia de Joan Navarro






   A finals de l'any passat es va publicar el número doble 43-44 de la revista de literatura L'Aiguadolç de l'Institut d'Estudis Comarcals de la Marina Alta on apareix la meua ressenya centrada en O: Llibre d'hores  de Joan Navarro. Podeu llegir-la, clicant:


divendres, 24 de juliol del 2015

Notes a "Curs de filosofia en sis hores i quart", de Witold Gombrowicz





-         Res és, perquè tot es mou? Res hi ha sense el moviment? No hi ha essència, sinó autenticitat?
-         La creació i el plaer  cavalquen ones magnètiques. Bateguem entre la llibertat i l’apropiació mútua, entre la singularitat i la interpretació, entre la consumació i la realimentació. La vida subsisteix mentre és dinàmica. Tot es mou perquè és finit
-         Subjecte vital significa xoc amb el món, que és indivís i sotmés. Tot és “viu” a la seva manera? Ser humà és una irritació de la natura, ésser un “luxe”?
-         És sempre l’”interès unipersonal”, singular, qui dona forma a les creences?
-         Només s’és plenament lliure si hi renuncies? I aleshores, la llibertat ja és del tot inútil? La “llibertat possible” només pot ser ”acte lliure”, la possibilitat de elegir entre opcions que encasellen?
-         L’ésser esdevé humà per la convulsió imperativa d’esdevenir conscient? La consciència és un ull-esberla, la llibertat es fa possible pel llindar-parèntesi que hi posa límits, neix de l’escissió amb el tot, acondueix a l’exili, a la parcialitat, el pecat de la rebel·lió vers la saviesa. Podem assumir la vida perquè acondueix a la mort?
-         La intuïció és el passatge entre el món individual/lògic i el col·lectiu/màgic. El flux humà és relligat pel sagrat?
-         L’existència és un batec vital que teixeix una xarxa. Els nusos que sostenen la xarxa son instants de consumació i renaixement, a l’ensems catarsi i meravella. La mancança possibilita la plenitud. La plenitud vital són ràfegues, només el temps de l’enjòlit.
-         La visió és una descripció mentre què la vivència és una èpica. L’ésser només pot ser una melodia puntejada? Instants de totalitat suspesa, alienació externa als límits?
-         No hi ha llei autèntica sense puresa, però la puresa no s’imposa, només transcorre i a l’ensems que es fa canvia de llera.
-         Els altres són pastats per nosaltres? En l’amor, l’individu es fon en l’espècie. Una victòria que aniquila. El glop d’aigua depèn tant de la set com de goig d’apaivagar-la. Gosar és gojar, inseminar en la fatalitat la llavor de la meravella.
-         Tot engany, realment, és autoengany perquè mai hi ha engany si hi ha autenticitat. L’autenticitat és tan omnipresent com esmunyedissa.
-         És perquè és ple que el no-res és insensible i inaprehensible.
-         I jo? Sóc (i/o/perquè) em construeixo? Perquè puc recórrer-me mentalment? O bé, si hi aprofundeixo, només arribaré al buit de la “inautenticitat”? És el personatge la carcassa primera, primària? L’espill interior és un engolidor fet de vertígen i angoixa? Por negra a la gravetat absoluta del no-res?

(Crec que el que “sóc” podria explicitar-se d’alguna manera si extraiés el fil constant de pensament que interconnecta, i fa “coherents”,  aquestes idees que m’ha fet aflorar, irreflexivament, la lectura d’aquests apunts gombrowiczants. Tot i que, segurament, aquest principi generador, germinal, no es podrà expressar “raonadament”. L’intueixo com un hàlit potencial que emana del conjunt del meu tempteig vital, de manera tan veritable com indefinible. Poesia?)

dilluns, 6 de juliol del 2015

Notes i tasts: A propòsit de "Cap nom del món", de Carles Camps Mundó





La irreductibilitat del subjecte. Jo en l'espill del riu de les paraules. 
Reflexió, introspecció, esllavissada. 
El fardell. L'amarga lucidesa. 
Carcassa muda. L'escorça de l'angoixa existencial. 
Unitarietat  i dissolució . Mixtura.
Paradoxa.





Tot tu com a lloc clos
...
Arbre tan sols. Místic o sant.
...
Enlloc enlloc. Tot és aquí i encara
Tot és sense esperança
...
¿Un tot immens, la infinitud?
¿O, quan hi penso, ho penso en unitat?
Però, ¿com?, si cap suma dóna Soledat
...
Tot tu sigut fins a no ser sinó el que no vas ser
...
i mentre duro sóc etern
...
Però, digue'm,¿com és que el cos ha de sofrir,
que el sofriment és redemptor i el plaer no?
...
La paraula sentida singular és el silenci
...
-d'un silenci infinit, de molt abans del so,
que fa que fins el Verb fet carn es senti desvalgut-.
Enmig de res, inexpressable Jo.
...
i ser en silenci en el silenci
...
confòs cada cop més pel titubeig del dubte
...
¡Quina fatiga en les majúscules!
...


dilluns, 15 de juny del 2015

El funàmbul, 6: W.G. Sebalt





   Així, doncs, la divisió del coneixement en múltiples disciplines complementa la idea, predominant avui dia, que considera que les ciències no són humanitats. Però és que deshumanitzar les ciències és una excusa per a supeditar-les a objectius que les empobreixen. A més, un cop d’ull a la llista d’autors literaris de formació científica no fa res més que confirmar la comunió entre allò que en diuen «els diversos camps del coneixement».

Però això és un simple editorial. Si voleu entendre realment què volem dir, llegiu W. G. Sebald.







dissabte, 28 de març del 2015

El funàmbul, pura literatura.





No fa massa temps que em vaig assabentar de l'existència de el funàmbul, vaig visitar la seva web i em vaig sentir interessant pel contingut d'aquesta revista de cultura. Com que hi havia la possibilitat de comprar-ne la versió digital, vaig adquirir la revista número 4, que girava al voltant del tema de la Xoah. Em va agradar moltíssim, fins al punt que vaig fer les gestions per subscriure'm a la versió en paper (que duu inclòs l'enviament, també, de cada número en pdf). Totes aquestes gestions em van permetre d'entrar en contacte amb el seu director, David Cuscó, que em va semblar una persona apassionada pel seu treball, ben amable i accessible.
Ara he rebut, ja en paper, el número 5, dedicat a la Weltliteratur, que m'estic llegint amb fruïció:  articles curts però essencials per fer-te'n una idea bàsica del naixement dels estudis de literatura "universal" o "comparada" (amb treballs de/sobre Goethe, Ekhermann, Mme. de Staël, Karl Heinz Trost, Itamar Even-Zhoar, Armando Gnisci o Yves Chevrel; a més d'una entrevista amb Antoni martí Monterde i un treball d'acostament a Ramon Esquerra, pioner d'aquest estudis en la nostra tradició literària).
Un nou lliurament que em confirma en aquella intuïció que vaig tenir de trobar-me davant d'una iniciativa d'estudi i divulgació literària ben ambiciosa, exigent, resolta d'una manera tan senzilla com exemplar. Imprescindible.

diumenge, 1 de març del 2015

Rere el mur, un gorg de gemmes




   Ahir vaig comprar Mur, de Gemma Gorga. Aquest matí l'he començat a llegir i m'he envescat. Festina lente. I en un moment que he aconseguit alçar els ulls del solc, he aprofitar per escriure això a la darrera pàgina, en blanc com una invitació:

l'he començat a llegir
i he començat a mirar de reüll
les planes que hi resten

com he escatimat sempre
els glops, els mossos, les cullerades,
de cada menja 
que m'enlluernava el tast

-Aquest poemari és boníssim.

Més Gemma Gorga en aquest blog.


divendres, 24 d’octubre del 2014

Una carta del passat. L'eco de José Corredor-Matheos.



   Ara farà un mes vaig pensar de dedicar el meu post de la categoria  "gent que m'agrada" al poeta Li Bai. Vaig revisar el poemaris que posseïa del mestre xinés i vaig recordar que n'havia de tenir un que em va interessar molt en la meva època de joventut, que s'havia publicat amb la transcripció tradicional del seu nom, Li Po. 

   Vaig cercar-lo pels prestatges de poesia, que tinc ordenats alfabèticament per autors, però no hi vaig trobar res. Ahir, revisant el llibres de Narcís Comadira, es va fer veure, just al costat, el llum prim d'un recull poètic que duia el títol de Carta a Li Po. En tenir-lo a les mans, vaig tenir la certesa que es tractava del llibre que havia cercat infructuosament: tenia la portada inconfusible de la col·lecció OCNOS però - i, d'aquí que no l'hagués pogut localitzar - no era escrit pel poeta xinès, sinó adreçat a ell pel poeta manxec i català José Corredor-Matheos. De seguida vaig cercar a la xarxa, per saber-ne del poeta. Vaig comprovar, amb satisfacció, no només que encara vivia sió que encara participava activament en actes poètics, el realitzat el ralitzat a Sevilla a l'inici d'aquest mes i relatar a Laredvuelta.

   De sobte hem va venir, com una vella flaire de papers imantats de poesia, el record d'aquella col·lecció de llibres de poesia que comprava, encisat, a la llibreria (avui ja desapereguda) de Josep Bertomeu, amic i company de militància política: el quadre blau amb el cercle blanc enmig, aquell títol que l'editorial Barral havia donat a la col·lecció per homenatjar Luís Cernuda, aquell  espectacular consell de redacció format per: Jaime Gil de Biedma, Ángal González,  José Ángel Valiente, José Aguastín Goytisolo, Luís Izquierdo, Pedro Gimferrer, Manuel Vázquez Montalban  i Carlos Barral...

   He tornat a llegir, tan ràpidament com fervorosa el volum, heus-ne aquí un tast: 

Me estoy atormentando
por hacer un poema,
y el poema no sale.
Olvido lo que dicen
los antiguos maestros,
y encuentro así el castigo.
Ahora sólo deseo
que el sol esté más bajo
para ir a la terraza.
El dia es ya muy largo,
y hay tiempo para todo,
si no pretendes nada.



divendres, 10 d’octubre del 2014

Bé, perdoneu, però Rafa i Jo us hi esperem





   Quotidianitat, diversitat, cruesa i humanitat, llengua viva, ritme, fluència, frescor, subtilesa, discurs fragmentari, de biaix, personatges pròxims, tendres o destarifats, dolor profund, visió escèptica i caricaturesca, brots de compassió, proximitat, contar l'efímer, adherència a la immediatesa, complicitat...  En parlarem de tot i més. Ens veiem, si us abelleix, avui, a les vuit de la vesprada, a la Casa de Cultura de Pedreguer.






dijous, 20 de febrer del 2014

L'ombra del doble





   Fa unes setmanes vaig veure La double vie de Veronique  al cine-club Pessic de Pedreguer. Es tracta d'una pel·licula franco-polonesa dirigida per Krysztof Kieslowski que narra la enigmàtica història de les vides paral·leles de dues joves idèntiques físicament, relacionades el món d ela música..., que malgrat no arribar mai a conéixer-se es troben lligades per un vincle profund. 
   Uns dies després em vaig trobar, escodrinyant els prestatges de poesia de la llibreria Públics de Dénia, un llibre de poemes que vaig realcionar de seguida amb el fim que acabava de veure. Es tractava de L'ombre du double / La sombra del doble de Bernard Noël -un poeta francés que encara no coneixia. Em va atraure el seu disseny senzill i elegant,  que l'edició fos a cura de José Ángel Valente i el fet que semblava haver estat rescatat d'algun magatzem on hagués passat més d'una desena d'anys sense que ningú hagués trencat el plàstic transparent que l'envolupava, marcat el preu encara en pessetes (un preu econòmicament molt temptador). 
   El vaig comprar sense saber, però, que la major sorpresa era a dins, escrita a la curta biografia de la solapa: Bernard Noël havia nascut un 19 de novembre, com jo - encara que 23 anys abans (i Noël vol dir Nadal: Naixement!).
   Vaig investigar una mica a la xarxa i em va sobtar que estigués també relacionat, d'alguna manera amb membres del moviment surrealista que m'interessa tant - Louis Aragon, Djuna Barnes...-, que utilitzés també un pseudònim de cognom occità: Urbain d'Orlhac, que bastís la seva poètica sobre elements també centrals per a mi com l'erotisme, la mística o el compromís cívic i social.
    Hauria trobat "l'ombra del meu doble"? De moment l'estic llegint i em sembla francament interessant. Heus aquí la meva versió del darrer poema:


23

en tu
jo estimo

l'obscur trabucament

dels ulls
vers el silenci

el no-conclús
del sexe descosit tostemps
per l'apetit

l'esme

el mai prou
acabament
en tota cosa
 morent   


en tu / j'aime  //  l'obscur renversement/des yeux/ vers les silence // le non-fini/du sexe décousu toujours/par l'appétit // l'élancement // le pas assez/de fin/en toute chose/finssant



dilluns, 16 de desembre del 2013

A propòsit de "llunes de carn", de Vicent Erades


(imatge presa de vicenterades.tumblr.com)



   
   Ja farà més d'un any que Vicent Erades, un jove del poble que jo a penes coneixia va posar-se en contacte amb mi per fer-me conèixer la seva creació literària. Vam tenir una conversa agradable i crec que també profitosa intel·lectualment, va dur-me el seu poemari Llunes de carn i jo el vaig obsequiar també amb alguns dels meus escrits. A partir d'aquella primera trobada, a més de mantenir un fil de contacte -i fins i tot col·laborar en alguna iniciativa puntual- l'he llegit amb interès i he pogut  comprovar l'amplitud i la intensitat de la seva tasca creativa.
   La lectura de Llunes de carn em va fer copsar, de seguida, la fèrtil combinació d'intel·ligència i sensibilitat d'aquest jove enginyer abocat al conreu artístic d'ampla banda: escriptor, però també creador audiovisual, músic, cinèfil... i em va arrossegar amb versos d'una cadència rebel, com l'impuls rialler i cantellut d'un torrent de terres altes, plens de referències fílmiques i musicals, però clarament sobredeterrminats per una permanent passió pel llenguatge.
   Un agosarat tresc que tensa, vessa i revessa els motlles lingüístics amb un llenguatge forçat fins la dislocació i amb una imatgeria fresca i agosarada, jugant amb el sentit i amb la musicalitat de les paraules, teixint un dens joc de contraris que va d'allò quotidià, casolà, a l'exòtic i llunyà, de ironia a la tendresa, del discurs automàtic o surreal  a la narrativitat...
   Caldrà seguir atents, a l'emergència d'aquest potent doll poètic.



reservoir dogs

passeja la poma verda sense boç
i que li regalime bromera màlica:
infecta'm d'accents i vers blanc
menja't el meu cor-préssec 
            orgia de canibalisme poètic
i escup el pinyol del vers que tampoc has escrit

P.S. Vicent em diu que finalment li ha canviat el títol. Definitivament el poemari s'anomena Cireres de sal, (i podeu llegir-lo seguint el link)

dimarts, 10 de desembre del 2013

A propòsit de "Sota el paraigua el crit", d'Antònia Vicens


(imatge presa de canalcover.cat)



   Fa només uns anys que Antònia Vicens va ampliar el seu camp creatiu que s'havia mantingut  dins l'àmbit de la narrativa: així, amb el lliurament de Lovely encetava - almenys pel que fa a la publicació - la seva obra poètica, una nova vessant literària que ara ha refermat amb un segon poemari Sota el paraigua el crit (Lleonard Montaner Editor, 2013).
  
   A Sota el paraigua el crit s'aplega un conjunt de poemes relativament curts i densos, com el resultat d'una llarga destil·lació d'emocions i de sentiments, un procés d'essencialització, amb un deix de misticisme, sacramental, que delata una proximitat amb determinades escletxes de la vida que aboquen a la pèrdua, a la mort, a la cerca, al misteri... Uns poemes de to memorialístic, que  arrenquen de la infantesa, de la més dura postguerra ("...hi havia hagut una guerra. El vi  / i la sang tenien el mateix gust"), que recorren el pas del temps, la innocència, el desig, la desesperança, la dona mare, l'acompliment ("Saps que serà fàcil: / just faràs el darrer / alè i el grall que / tens a dins volant et / sortirà per la boca)... 

   Tot això m'ha confirmat aquella intuïció que vaig tenir en fer-ne el primer acostament al nou recull: que en realitat aquesta faceta poètica era una variant plenament harmònica amb el món i l'estil literari que Antònia Vicens havia anat concretant al llarg de tota la seva creació literària. Així, la lectura atenta del poemari ha corroborat plenament "la meva impressió enlluernada per l'expressivitat tan punyent com emotiva d'aquesta col·leccionista de paraules". Hi he trobat novament aaquella força i musicalitat, aquella originalitat, aquella espiral quasi hipnòtica que atrapa el lector, se l'incorpora. Una veu que sembla l'aura del seu cos, la imantació d'una serena bellesa.

Acabes vinclant l'esquena davant la pàgina en blanc.
Si no escrius les paraules t'esclaten
dins la boca
                    t'inunden els pits
                                               les entranyes. Tu
que cada dia obres les finestres perquè
entri el desig. O com es digui matar
la set d'estar en gràcia.

dijous, 7 de novembre del 2013

En el centenari d'Albert Camus.





   Poc abans de morir havia dit: "Tot just començo". I, veritablement, la seva mort -als 47 anys- va ser ben prematura.
   Tot i això, el seu nom és avui un referent literari mundial de primer ordre. A tall d'exemple només, caldria ressenyar que la seva novel·la L'estrany figura en primer lloc dels 100 millors llibres del segle XX que van establir, mitjançant un sondeig fet el 1999, Le Monde i la Fnac.  La sort de tenir una traducció tan excel·lent com la que va fer Joan Fuster d'aquesta obra mestra hauria d'empènyer-nos encara més al seu gaudi.
   Veieu aquí El que ja vam dir a propòsit de L'Estrany
   D'altra banda, aquest lloc d'honor que avui ocupa l'obra d'Albert Camus em sembla merescut, atès que es tracta d'un dels escriptors contemporanis que per la seva radical humanitat, independència, rebel·lia i honestedat és manté plenament interessant, actual. I en el nostre cas, a més a més, la seva ascendència menorquina per part materna ens l'hauria de fer encara més proper.





dimecres, 28 d’agost del 2013

En l'aniversari de Goethe: El nostre Faust


(imatge presa de la xarxa)

   Un dels llibres més estimats de la meva biblioteca és un volum de la magnífica edició del Faust de Goethe, -en versió de  Josep Lleonart- que va publicar edicions Proa per commemorar el seu 10é aniversari. Sembla que l'esllestiment de l'obra va coincidir pràcticament amb l'esfondrament del front republicà, el ràpid avenç de les tropes franquistes i la seva ocupació de Barcelona així que el llibre no va arribar a distribuir-se i va ser engolit per la negror repressiva del franquisme. 
   I tanmateix, com també el nostre poble, va sobreviure i encara ara podem trobar-lo, i gaudir-ne. Al blog & Piscolabis Librorum he trobat aquesta entrada que explica molt bé les qualitats del llibre i els tràngols de la seva publicació.

   La traducció de Josep Lleonart acaba així


CHORUS MYSTICUS:
El transitori
és sols paràbola.
Ací és performa
el que ens mancava;
l'indescriptible
esdevé un acte aquí;
atrets som tots els homes
de l'Etern Femení



FINIS

dimecres, 24 de juliol del 2013

Tornar a Nicole Brossard (passant pel tigre)





       Fa quasibé tres mesos, amb motiu d'haver comprat el poemari Museu de l'os i l'aigua de Nicole Brossard, vaig penjar al bloc un article sobre la meva relació amb algunes poetes quebequeses i hi vaig publicar la traducció d'un breu poema de Veronique Cyr. Ara he trobat un nou llibre de Brossard, Ardor -en edició bilíngüe francès i castellà- i he tornat a submergir-me en la poeticitat gairebé hipnòtica d'aquesta poeta quebequesa. I, de nou, m'ha abellit oferir una traducció d'algun poema d'aquest recull. Finalment he elegit "on avait vu la vie monter" perquè en ell apareix un tigre i, amb això intento fer-li un regal i un homenatge a l'amic i poeta Joan Navarro que, entre altres moltes coses ens ha aportat - a dins la sèrie alfa- la prodigiosa col·lecció de poemes que duu per títol Llibre del tigre. 



hom havia vist la vida pujar
molt alt entre les instal·lacions
el color transformar-se
en tigre i origen
darrere la finestra
hom havia aprés
a desconjuntar la idea de veritat
en l'obscur i altrament







on avait vu la vie monter
très haut parmi les installations
la couleur se transformer
en tigre et origine
derrière la fenêtre
on avait appris
a déjouer l'idée de verité
dans l'obscur et autrement


diumenge, 23 de juny del 2013

El llibre vell al carrer Campo: Maria Ibars i la IV Taula de poesia




   Ahir, com cada any es van instal·lar les paradetes de llibre vell al carrer Campo de Dénia. Qui segueix  aquest blog ja sap com m'agrada anar-hi per mirar, remenar i, finalment, comprar alguna petita troballa. Aquest any el llibre elegit ha estat  IV Taula de Poesia. Mostrari, una petita antologia poètica, promoguda per Carles Salvador i editada a València en 1951, que recull una mostra de cadascuna de les 20 carpetes amb il·lustracions i poemes que es van exposar al Cercle de Belles Arts de València el 1951, reprenent una iniciativa que havia començat en 1927 de la mà de la emblemàtica revista literària Taula de lletres valencianes. 
   El llibre, tan senzill com bonic, reprodueix així mateix les il·lustracions que encapçalen totes les carpetes i, en la contraportada, una deliciosa vinyeta de'Enric Navarro i Borràs publicada inicialment a la Taula de lletres valencianes l'octubre de 1927. Més enllà de la seva bellesa formal, el llibre m'ha interessat especialment per la seva relació amb el meu interés per l'escriptora comarcal Maria Ibars i pel treball d'investigació d'investigació que, en conseqüència, em va ocupar durant uns quants anys a cavalls dels vuitanta i els noranta del segle passat i que; de retop, em va permetre establir una relació d'amistat amb Sofia, la filla del gran mestre valencià, Carles Salvador.
   Fou en un moment d'aquelles llargues converses amb Sofia Salvador, a la casa pairal del nostre poeta a Benassal, que em vaig assabentar de la participació de Maria Ibars, com també de Sofia, en aquella IV Taula de Poesia. Sofia n'estava segura que la carpeta, que duia el títol de Ram a l'amiga, no havia estat venuda i havia romàs en podes de Maria Ibars, però la seva recerca fou llarga i difícil, fins que finalment la vam poder trobar mercè a la col·laboració del gendre de l’escriptora, Enrique Pastor de Velasco. Aquest any, per atendre la demanda de col·laboració de la falla deniera de Baix la mar vaig escriure l'article "Maria Ibars i la mar" que se centra en aquest poemari directament relacionat amb l'afecció de Maria Ibars per la mar i que va ser publicat al  Llibret de falla  de Baix la mar, 2013.
   Dos anys abans d'aquesta publicació,  Carles Salvador posava de relleu en el "Pòrtic" al primer llibre ibarsià Poemes de Penyamar  aquest tret essencialment mariner de l'obra poètica de Maria Ibars i, paral·lelament el fet de tractar-se d'un poemari complet escrit per una dona, cosa que era encara un fenomen ben rar en el món literari valencià de l'època. El 1947, Sofia Salvador també havia publicat, a Benassal i de la mà del pari, un deliciós llibret, titulat Jardinet, que n'estic orgullor de guardat a casa, amb una amable dedicatòria de l'autora, A la "Salutació" amb que Carles Salvador enceta aquest Mostrari també deixa constància del seu interés per incorporar plenament la dona al fet literari amb aquestes paraules: 
   
... I als diferents estils, a les diferents tècniques literàries, s'ha unit la sensibilitat poètica femenina expressada per dones i no esporàdicament, no en versos de circumstàncies, sinó amb llibres i carpetes de poemes i com a obra poètica responsable i solvent, i continuada.