dimecres, 31 de març del 2010

Afinitats electives: Edward Weston, el toc de la sensualitat




     La meva coneixença de l'obra d'Edward Weston (1886 - 1958) s'inicia amb la visió d'un retrat de Tina Modotti, nua i estirada sobre el sòl de terra d'un terrat. Aquesta va ser, certament, una de les imatges fotogràfiques que més m'han impactat per l'extraordinària força i sensualitat que desprenen les formes tan turgents com harmòniques del cos de l'artista, modelat per la llum, impossible de contemplar sense que et semble acaronar-lo amb la mirada.
   Després ja hem vaig deixar seduir per moltes més fotografies igualment sensuals encara que canviés la superfície imantada dels nus per les panoràmiques de la fàbrica armco, combinant la verticalitat de les xemeneies amb la corbatura de les tuberies, la senzillesa tan subtil dels objectes d'artesania mexicana o les tasses de wàter de ceràmica, la pell tesa o ruada de fruites i verdures, la delicadesa mòrbida de les conquilles dels mol·luscs, l'atracció torbadora dels paisatges del desert de Mojave, les platges, roques o espadats del nord de Califòrnia... 

Sóc un aventurer en una expedició, obert a noves sensacions, anhelant d'ampliar l'horitzó, no amb l'esperit d'un conqueridor militar per a imposar-me a mi mateix o per a imposar les meves idees, sinó per identificar-me amb mi mateix i per a unir el que considero com a part significant de mi: el "jo" dels ritmes universals. 


diumenge, 28 de març del 2010

dimarts, 23 de març del 2010

Ara, fem-nos mereixedors del trosset de Pep que cadascú portem al cor


(L'amic Pep a l'inici de la seva darrera actuació amb la Romàntica del Saladar. Xàbia, febrer de 2010)


Aquest és el text que vaig llegir en l'acte del seu acomiadament:

Vull creure que parle per tots vosaltres, amigues i amics. I l’única manera que trobe de fer-ho és des del més endins de mi i, a la vegada, des del convenciment que les meues poques paraules seran ajudades per les que bateguen a dins de tots els que ens hem ajuntat aquí per Pep Bas.

Primer diré que trobem a faltar, rabiosament, la seua càlida companyia. Perquè amb Pep era fàcil trobar la força per acarar la vida, l’obertura per gojar-la, el conhort si et feia falta.

Pep era bondadós per damunt de tot, per això es mantenia ferm en els seus ideals i, a la vegada, era capaç d’adaptar-se als dels altres, de fer pinya, de respectar qualsevol altra posició, per diferent que fóra de la d’ell, si naixia de la sinceritat.

Pep podia ser bondadós perquè era una persona coratjosa, que feia front a la vida amb generositat, sense pors: obert a tots.

Pep ha viscut amb dignitat, conreant l’amor i el compromís amb el seu poble, amb el seu país, amb la seua llengua; solidari amb tots els que han sofert qualsevol tipus d’opressió, d’injustícia; fidel al record dels que, abans que ell, mantingueren els mateixos ideals.

Pep ha sabut buscar els amagatalls de la felicitat, fruir-la al mateix temps que la compartia, l’ha sabuda trobar en el seu treball d’educador, en la seua afecció i dedicació a la terra, a la música, als amics i, sobretot, a la seva família.

Pep ha estat un exemple per a molts, una guia que ens aconduïa sempre cap a la llibertat.

Cada nit la negror s’omple de petits estels magnànims, la major part d’ells apagats ja des de fa temps però que, tanmateix, semblen guardar-nos l’esperança en un nou dia. També Pep ha aconseguit deixar a dins del cor de cadascun dels que l’hem conegut i estimat una llum magnànima que ens acompanyarà per sempre.

Maria Jesús, Noa, Olímpia, germana i germans, familiars..., des del nostre dol, que és tan immens com esquifit al costat del vostre, volem acompanyar-vos en el sentiment

 
  Podeu deixar la vostra dedicatòria-homenatge a Pep a la pàgina especial que ha habilitat la Romàntica del Saladar

dimecres, 17 de març del 2010

A propòsit de "El cel és blau, la terra blanca", de Hiromi Kawakami




   El cel és blau, la terra blanca -titolat originàriament Sensei no Kaban (El maletí del mestre)- és la primera traducció al català d'Hiromi Kawakami, una escriptora, tanmateix, ben popular al Japó on ha estat guardonada amb els premis més prestigiosos i és considerada com una representant qualificada de la seva narrativa actual.
  La primera sensació que vaig tenir en endinsar-me per les les seves planes va ser l'aparent senzillesa amb què va desgranat-se el relat: El desenvolupament d'una relació d'amistat, que esdevé cada vegada més íntima fins trastocar-se en una història d'amor, entre la Tsukiko, una dona de trenta-vuit anys que treballa d'administrativa i  Haratsuna Matsumoto un seu antic professor de llengua i literatura que, ara ja retirat, voreja ja la setantena i  a qui ella anomena sempre mestre.
 Dues vides solitàries que coincideixen un dia a la barra d'una taverna i aniran ajustant-se progressivament en retrobaments successius aparentment no buscats,  com si es deixessin portar per un corrent que no han elegit ni coneixen on els porta, simplement absorbits per l'avinença que va creixent entre l'un i l'altra.
Un vincle sentimental que s'assenta en la seva necessitat mútua d'un "acompanyament en la solitud" i el descobriment de les seves afinitats en els menjars, en la beguda..., de la seva complementarietat - malgrat algunes divergències que serveixen com a revulsiu per fer-los conéixer la força de l'estima que creix entre ells. Fins que aquest equilibri inestable es trabuca cap en una atracció mútua difícilment expressable per a totsdós, que tensarà subtilment la relació establint-hi una dinàmica d'acostament - refús que sempre es resol amb un major apropament. 
 Però de seguida vaig intuir que aquella aparent senzillesa era ben deliberada, estava plenament acordada amb una elecció d'estil que prima la subtilesa i la voluntat de narrar a través de la lentitud amb què va descabdellant-se la història, demorant-se en la sensualitat dels menjars i les begudes compartides, seguint el ritme de les estacions (el temps de la collita dels bolets, cap d'any, el temps dels cireres florits, l'estació plujosa...), mostrant a través de diàlegs sovint escapçats i de silencis tremendament expressius,  submergits en la més completa quotidianeïtat i envolupats per l'atmosfera subtil de l'univers vital i cultural japonès, amb la seva celebració de la natura, els haikus tan elementals com llampants o enigmàtics, la delicadesa de la cal·ligrafia...
En definitiva, una novel·la que amaga la seva voluntat de perfecció narrativa i estètica sota un seu premeditat to menor.  Que embarca el lector en un  viatge apacible i el deixa, al final, amb la sensació d'haver-se empassat un dolç glop de plenitud.  

divendres, 12 de març del 2010

Comuna presència: (Versions de René Char, 35)



Report de la marea


¿Terra i cel han renunciat als seus eixarms estacionals, als seus parloteigs subtils? Ni aquest ni aquella tenen encara, sembla, projectes per a ells, benaurança per a nosaltres.

Una branca es desperta a les paraules daurades de la llanterna, una branca dins l’aigua fada, un branquilló sense avenir. L’esguard se n’abraona, viatja. Després, de nou, tot llangueix, pacient, es balanceja i sofreix. L’acant simula la mort. Però, aquesta vegada, no farem camí ensems.

Benamada, rere la meva porta?


(La parole en archipel)

dijous, 11 de març del 2010

Literatura i realitat



   La literatura no és una còpia de la realitat, sinó una versió de la realitat.

José Manuel Caballero Bonald

dissabte, 6 de març del 2010

Afinitats electives: Gerda Taro, la petita rossa.




   Gerda Taro va nàixer a Stuttgart de família jueva polonesa. El 1935 va haver d'emigrar a Paris, fugint de la policia nazi i serà allí on s'afecciona la fotografia i coneix André Friedman, un jove hongarés també d'origen polonés que ha esdevingut cèlebre en el camp de la cultura, i de la fotografia en general, rere el psedònim de Robert Capa.Curiosament,aquell pseudònim  fou un invent de totdos, de manera que Gerda publicarà una bona part dels seus treballs fotogràfics emmascarats sota el àlies que acabaria sent el nom artístic del seu company.
Ella, en canvi, moriria absurdament i prematura en un desgraciat accident provocat per un atac de l'aviació franquista a les tropes republicanes en retirada després de la batalla de Brunete. Tenia només 26 anys però els havia visgut d'una manera tan intensa com apassionada, primer entre el formiguer parisenc d'intel·lectuals i artistes d'esquerres i després com a repòrter a la guerra d'Espanya.
El seu soterrament, al cementiri Père-Lachaise, va constituir un esdeveniment multitudinari antifeixista i va comptar amb els parlaments de Pablo Neruda i Louis Aragon. Rafael Albertó ens deixaria aquest breu però emotiu recordatori de la parella a La arboleda perdida:

Mereceríais ahora, pequeña Gerda Taro y Robert Capa, un recuerdo visible en cualquier campo de batalla de entonces o en el tronco de cualquier pino de la sierra, para que sintiéramos ondear, aunque invisible, aquella pobre bandera tricolor que combatía por la paz mientras era atacada por los de la guerra.

Per tot això, de seguda vaig pensar amb ella quan cercava una dona fotògrafa per fer la meva aportació a la Diada Internacional de la Dona. Després he hagut de triar la foto més adequada. La veritat és que n'hi ha unes quantes tan atraients com la que he escollit finalment però m'ha suggestionat especialment la bellísima imatge d'aquesta miliciana catalana concentrada en el seu entrenament i a la vegada tan elegant amb les seves sabates de taló.  Em sembla una imatge emblemàtica de la decisió amb què tantes dones lliures és van comprometre amb la defensa de les llibertats.