Ja s’atarda estremida, l’alfàbega
el plom ja assetja
el vol del jazz
hi ha verema sense
dolor?
l’estiu reblert
ara és regalim que
davalla
octubre llampegueja,
ja s’albira l’incert
d’arrels aquàtiques
- l’ombra precipitada al fondal
branda una feredat de bronze
ara que la font del
sol
ja raja fang, i si
mires
les mans tremolen
fuig el record?
quan mor, tanca les
ales?
canteret del consol,
el buit d’una mà
abocat al buit d’una
altra.
Però encara es beslluma
l’arc pur del dunar,
entre el blau de la boira
i sobre el groc ja trillat
un envit de carn completa
viva de set, l’esfera s’estim(b)a
dins l’erm fondal enfurit
i és un record encès d’argelagues
- la mort de la mort
en l'estrall de l'orgasme
tesa i untosa
es dreça la tardor,
i clivellada
la dona s’hi passeja
dejuna com un dàtil