Àlbum, 140: Comiat de febrer

Ovidi Montllor: La meva amiga com un vaixell blanc

Recordant Joan Pellicer

D'orient i d'occident

(imatge: Balthus)

Per a la ment occidental, el món és més objectual: el veu com una sèrie de realitats que existeixen concretades en els objectes. En canvi, per als orientals, el món és relacional, és a dir: una contínua interacció entre objectes i subjectes motius per a la relació. L'important per a nosaltres, els occidentals, són els objectes i els subjectes en ells; en canvi, per als orientals, l'important són les relacions que objectes i subjectes estableixen entre ells. Per això, les cultures occidentals han definit el que és diví tot personalitzant-lo en un Ésser Suprem, un subjecte còsmic. Les cultures orientals - des de l'islam més oriental fins a l'Extrem Orient - entenen "el sagrat" més com un moviment vinculant entre els éssers. Entenen "el sagrat" com un verb, una acció, no tant com un subjecte.

Vicente Haya

Avui, amb "For Sale o 50 veus de la terra", a Pedreguer

Recitarem, homenatjarem i reivindicarem. Voleu fer-ho amb nosaltres?

Un país de llibre: Llegeix-me

Afinitats electives: Franziska von Raventlow, amb ella arribà l'escàndol

  

Al seu temps la van batejar com la comtessa escàndol, seixanta anys després va ser reivindicada com "l'àvia del hippies" i, com ha passat amb mi, amb la seva  vida i la seva obra tan singulars,  Franziska von  Reventlow ( 1871 - 1918) aconseguirà sempre fascinar i/o interessar a qui en faci coneixença. La fotografia  que encapçala l'article m'ha semblat ben adequada per il·lustrar aquell interès i aquella fascinació. 

Aquesta dona que hi veiem nua i sola en una platja de Samos (1904): hedonista, orgullosa de la força del cos, quasi desafiant, és aquella filla de la més alta aristocràcia prusiana, l'anhel de llibertat i independència de la qual la va dur a la rebel·lió juvenil escolar i familiar, i a la fugida del clos familiar per immergir-se en el món de la bohèmia muniquesa, fer estudis d'art, casar-se i descasar-se, ser mare soltera,  mantenir un seguit de relacions amoroses amb homes i amb dones, malviure exercint els treballs més diversos, des del teatre i la traducció a la prostitució, viatjar..., i intentar una i altra vegada reeixir en el món de la pintura, mentre en realitat arribava a ser més reconeguda per la seva narrativa de tall autobiogràfic -vegeu, per exemple, el relat El llarg adéu d'Ellen Olestjerne (del qual hi ha traducció castellana a Ed. Periférica).

Dona tan heterodoxa com singular, irreductible, va refusar d'alinear-se amb els corrents majoritaris del feminisme de l'època, centrat en la reivindicació de drets per la igualtat entre homes i dones, per plantejar una mena de "feminisme de la diferència" avant la lettre,  fonamentat en l'amor lliure i gratuït i l'abolició del matrimoni. 

Pensaments, 52: De l'afany del desig

   L'afany del desig és el viatge: Vol el llamp d'apoderar-se'n sense el tro que l'acompleix. 

De la radicalitat

   LA PARAULA "RADICALITAT" prové del mot que significa "arrel", i jo, com més va, sento amb més força les meves arrels

Pere Casaldàliga

En aquest primer any de la #primaveravalenciana: En nom dels alumnes del Lluís Vives

Els nostres joves: l'esperança que ens queda

Presentació a Dénia de "Hi ha morts que pesen cent anys", de Tomàs Llopis

   Aquest migdia hem fet la presentació de Hi ha morts que pesen cent anys, la novel·la de l'amic Tomàs Llopis guanyadora del darrer premi Andròmina. L'acte, amb la extraordinària participació de més de cent persones, s'ha realitzat a dalt del vaixell Daniya amarrat al port de Dénia.

   En el desenvolupament de l'acte hem participat Laia Climent, en nom de l'editorial 3i4, que ha parlat dels avatars del premi i n'ha ressenyat sintèticament la qualitat de l'obra premiada, jo mateix, que n'he fet la presentació més detallada, l'autor que n'ha explicat el procés d'elaboració i Miquel Pérez que ha fet un curt però preciós concert de guitarra, del qual en voldria posar de relleu la seua versió de la cançó Des de Mallorca a l'Alguer, de Maria del Mar Bonet. 

Seguidament, Tomàs i Miquel ens han adelitat amb un breu recital poètico-musical on ha interpretat "Res com açò, recolzada cadira" del Llibre de Dénia de Vicent Andrés Estellés i el fragment de la trobada d'Ulisses i Nausica, de l'Odissea d'Homer en versió de Joan Francesc Mira (vegeu-ne un altre recitat de totsdós, que ja vaig penjar fa mesos).

    Per acabar el post us deixo amb un fragment de la meua intervenció:

   Es tracta, en definitiva, d’un discurs bastit plenament des de la modernitat narrativa, on, a la complexa base estructural i la multiplicitat de veus narratives que van dosificant magistralment els elements fonamentals de la trama s’hi afegeix un llenguatge ric i precís, adequat al model de llengua que el context històric de la novel·la històrica exigeix.

   Una novel·la, a la vegada, embeguda de “literaritat”, que ja des del títol – que em va recordar els Cien años de soledad, m’ha semblat empeltada d’una certa dosi de “realisme màgic” que, tot i no jugar el paper estilístic essencial que pren, per exemple a La mel i la fel de Carme Miquel – una novel·la amb la qual, d’altra banda, hi podríem establir múltiples similituds - Aquí la subjecció al rigor i la versemblança exigits a la novel·la històrica sobredetermina el procés global de l’escriptura que s’engalza perfectament amb l’ingredient “màgic” que veiem representat en Maria la Comare i en l’atmosfera sensitiva  que s’imposa al desenvolupament del relat, en una natura dotada de càrrega simbòlica – com podem veure especialment amb el tractament quasi panteista de la muntanya de Segària – o en el recurs reiterat a l’element oníric i a les premonicions.  La mateixa realitat històrica literaturitzada -el mantell social i ideològic desorbitat del barroc, que cobreix tot el segle XVII- resulta particularment adient i  incita a la recreació d’un món propens al desenvolupament de “fets prodigiosos”, on es barregen la realitat i la màgia, la bellesa i la monstruositat, l’amor i la violència; on el descordament de les passions i de les febleses humanes,  els lligams amb la terra i la força aclaparadora de la fatalitat s’imposen sobre uns personatges obscurs, prenyats de desigs i d’odis heretats. D’aquí la utilització, també, d’un llenguatge a la vegada descarnat i exuberant que m’ha recordat l’estil aspre i viril de la prosa de Baltasar Porcel.

   Hi ha morts que pesen cent anys, és així mateix una novel·la de la memòria, sotmesa al ritme ancestral del temps cíclic, on tot sembla condemnat a romandre dins el cercle de l’etern retorn, marcat per una successió de venjances, de calamitats naturals, d'alçaments i de guerres, de pestes i calamitats..

   És una novel·la tel·lúrica, que discorre com un magma calent, pastat amb sang i amb semen.

   És una novel·la social , de la vindicació secular dels pobres, de la confrontació entre la religiositat popular i les jerarquies...

   I és, també, la novel·la d’un escriptor que s’estima el seu país, que s’endinsa en les seues arrels, que treu comptes amb el seu passat, seguint la coneguda llei que només assumint - literaturitzant, en aquest cas - el local, hom pot esdevenir universal. I aquest esforç de mitificació del propi passat, abordat des del cabal d’experiència i expertesa que hem posat de relleu a l’inici és, al meu parer, el que fa que aquesta novel·la esdevinga un dels referents més arrodonits en la configuració de l’univers literari de la Marina Alta i, alhora, una de les mostres més ambicioses i reeixides de la narrativa valenciana contemporània. 

Un país de llibre: De Llorente a Marx

Set poemes de "La parole en archipel", de René Char

   Fa algunes setmanes s'ha posat en circulació el número 40 de la revista de literatura L'Aiguadolç, dedicada a l'obra de Josep Palàcios. A l'apartat "Antologia", destinat a traduccions, he publicat "Set poemes de La parole en archipel, de René Char" - en edició bilingüe i amb una nota introductòria.

   El meu interés pel poeta francés ve de molt més enrere i, de fet, aquestes traduccions parteixen d'una primera versió apareguda ja en aquest mateix bloc. La seva publicació justament quan d'aquí uns dies, el 19 de febrer, celebrarem els vint-i-cinc anys de la seva mort, em sembla particularment encertada.

   Si així us plau, podeu llegir aquí l'article complet.

Pensaments, 51: De la solitud

També ens cal la solitud, perquè només en la solitud estem acompanyats de nosaltres mateixos.

Afinitats electives: Masahisa Fukase, l'entelament japonés.

  L'obra de  Masahisa Fukase (1934 - 2012) representa molt bé aquella mena de biaix entelat, introspectiu, evocatiu i suggerent - que és per a mi un constituent essencial de la "mirada estètica" japonesa.  

   Fukase pertany a la "generació perduda" d'artistes japonesos nascuts abans de la guerra segona mundial i que arriben a la maduresa en els difícils anys de la postguerra. Nascut dins una família vinculada a món fotogràfic - els pares ja tenien un estudi i s'havien especialitzat en el retrat - estudiarà fotografia a la Universitat de Niho, a Tokio i,  a partir de 1968, esdevé fotògraf independent. 

   Després dels seus primers treballs, centrat en un realisme cru, com la sèrie Matar porcs (1961), Fukase coneix la seva primera època d'èxit, que gira principalment al voltant de les fotografies exultants que tenen la seva esposa Yoko com a protagonista. Però, amb el seu divorci, esdevingut en 1977, s'hi produeix un tombant radical: Fukase retorna a la seva illa d'Hokkaido i inicia una nova etapa que girarà al voltant dels eixos de la solitud, la introspecció, la malenconia.

   Ja en el mateix viatge de tornada, el fotògraf havia restat fascinat per les bandades de corbs que s'arremolinen en les estacions, aquestes aus esdevindran l'element central  del seu treball creatiu: el simbol principal d'una mena de pèrdua i dolor, de pregona desesperació que es concretara sobretot en la sèrie Karasu (Corbs) publicada per primera vegada en 1986 considerada com una de les obres mestres tant de la fotografia japonesa com universal de finals del segle XX i que podem interpretar com un reflex de la seva desgarrada situació anímica, però també com una crítica al·legòrica de la societat industrial moderna.
   El 1992, sofreix una caiguda que li va produir una lesió cerebral traumàtica que el va manteir en coma fins la seva mort.
   Les imatges de Fukase m'atrauen especialment per la seva tècnica de l'entelament - que em recorda Daido Moriyama, amb qui col·labora Fukase, l'obra del qual ja hem comentat en aquest bloc. Una tècnica desenvolupada a partir de múltiples procediments, com l'engrandiment de fragments escollits, fins dur-los al límit de la legibilitat o la utilització privilegiada de les taques negres i les composicions excèntriques que tenyeixen les imatges d'un inquietant "estranyament".

Homenatge a Al Tall: Pep Botifarra i Miquel Gil

Sanitat valenciana: Parla la nostra gent

Un país de llibre: el sant del dia

Àlbum, 139: Les grues tornen a Gallocanta

En solidaritat amb el Casal Popular Tio Cuc d'Alacant

Casal Popular Tio Cuc d'Alacant

Je me souviens...: (De Meló, el foraner)

   De Meló, el foraner, 

amb el seu posat

barallós i tavernari,

sempre com un gos

begut, sorrut,

mogut i solitari.

Teresa Pasqual

En el centenari de Marià Villangómez

Un país de llibre: a peu de foto

Afinitats electives: Imogen,Twinka i els ulls de Judy Dater

    Aquesta foto - que tot i ser molt coneguda, jo acabo tot just de descobrir -  fou presa per Judy Dater (Hollywood, 1941), fotògrafa i feminista que ha centrat una bona part del seu treball en mostrar-nos el nu femeni des d'un punt de vista que defugia els tòpics: desinhibit, alliberat...       

 Aquesta imatge, sense dubte la més representativa de la seua obra, fou el primer nu frontal d'adult que va publicar la revista Life, en 1976, amb motiu d'un número especial dedicat a dones cèlebres americanes i ens mostra la pionera fotògrafa nord-americana Imogen Cunningham (1883 - 1976) contemplant el cos nu i jove de la model Twinka Thiebauld (1945) amb la mirada tan sàvia com esbaltida - i , potser, encara entremaliada - dels seus 91 anys, com si juguessin al joc de conillets a amagar entre la frondositat del bosc de Yosemite.

Tendra i atrevida, innocent i luxuriosa... aquesta fotografia traça un triangle de mirades còmplices que xucla també, irremeiablement, la nostra. 

De la corrupció

   La corrupció és un simptoma, la malaltia és la falta de democràcia.

Mònica Oltra

Àlbum, 138: Llacuna de Gallocanta, a poqueta nit