Silenci

Hi ha un gran silenci a dins meu. I aquest silenci ha estat la font de les meves paraules. I del silenci ha vingut el que és més preciós que tot: el propi silenci.

Clarice Lispector

(pensant en Josep Manel)

Mingo, in memoriam

Va ser el passat juliol. De sobte se'm va venir al damunt la notícia de la mort del Mingo, com un malson, com una broma macabra, com una maçada que venia a fer malbé una amistat forjada des del treball i les reflexions compartides com a afiliats, i com a alliberats durant uns anys, a l'STEPV-Intersindical Valenciana.

El proppassat divendres, els amics deniers de Mingo van organitzar, a la plaça Marina Pineda, un acte de remembrança del company, que va resultar tremendament emotiu. Vaig sentir amb tota la força el pesar de palpar com era de present entre nosaltres i , tanmateix, la impotència davant l'abisme absurd de la mort que ens separava. Però sobretot em va commoure la imatge d'una família - dona i fills - abocada a l'horror d'haver de viure sense una persona tan estimada, imprescindible.

Un dels elements més emotius de l'acte fou l'actuació d'un grup de joves músics de l'OMA, al voltant de Cristina Martí com a solista a la dolçaina. En un moment determinat, vaig intentar fer una foto als músics i em vaig adonar que l'atzar havia fet que la màquina activés la funció de vídeo.vaig pensar que allò era, d'alguna manera, un fet prodigiós, així que vaig seguir enregistrant l'actuació fins al final. L'enregistrament no es de bona qualitat però crec que potser valgui la pena com a testimoni.

Primera classe

Com cada curs

he cercat als seus ulls

la bona senda.

Je me souviens... (de la poció contra la grip)

De quan les grips es curaven

covant al llit, confortats per un tassó

de llet ben tocada de conyac

i agombolats per les peripècies

d'un llibre acabat de comprar.

Cap de setmana a la Vall de Guadalest

La colla que vam formar a principis dels setanta en els anys d'estudiants a l'Escola Normal d'Alacant ha resultat un vincle d'amistat tan potent que no ha afluixat mai, fins ara. Enguany havíem de celebrar que feia 25 anys ininterromputs que ens reunim totes i tots, cada vegada en un poble diferents, per compartir el present i recordar el passat al voltant d'una bona taula o en el decurs de llargues passejades... Per això vam decidir de passar tots junts, parelles, fills (i fins i tot ja un nét!) un cap de setmana en un hotelet a Confrides el poble de capçalera de la Vall de Guadalest.

Ahir, dissabte, començàrem la trobada fent un bon dinar, seguit d'una bona sobretaula. Després vam fer una assossegada caminata d'anada i tornada des de Confrides fins a l'Abdet, l'altre poble del municipi. Un passeig ple de raconades precioses i de màgnifiques panoràmiques sobre la vall o sobre les serres que l'envolten.

Avui, diumenge pel matí, abans d'acomiadar-nos a migdia amb un dinar, hem pujat a la font i el mas de l'Arbre, l'alterós indret (vorejant els 1200 m d'altitud),on Enric Valor va situar la trobada amorosa d'Aleix i Pauleta. Ha estat molt emotiu posar la nostra petja en aquell paratge idil·ic que segueix comunicant la mateixa sensació de plenitud neta i serena, tot i l'abandonament dels conreus i la ruïna total del casalici, que ara sembla interessar només a les cabres que s'empinen pels arbusts o n'envaiexen les runes.

I ha tornat a ressonar en nosaltres la història dels dos amants o les aventures de Pinet, el bandoler, tan ben narrades per la veu del mestre.

...

En pocs dies el fred de la tardor s'havia accentuat i els primers gebres, o "rosades blanques" com deia Vicent, feren la seua aparició per les obagues. A l'alba, les penyes, els arbres, la fullaraca arremolinada pels vents, prenien un to indefinit, entre blanc i blavós. Aquell matí, tan tard i tot, a l'eixir cap a la font amb la manta al muscle per fer el repòs quotidià, Aleix encara va trobar-se gebrades les ombres.

Quan arribà a la font, estengué la flassada en el lloc de sempre i s'assegué a reposar, ben abrigat com anava. Uns minuts després tancà els ulls per veure si s'abeltia; però no tenia son ...

Despert i tot, va reposar durant una hora llarga acariciat per les notes cristal·lines de l'aigua en la piqueta.

...

Enric Valor: L'ambició d'Aleix.

Record de la pluja als palpells del gesmiler

Tota pulcra

la llum cala en l'esquitx,

enteixinada

grèvol eixam de rou

gràvid, picat dels astres.

L'escapada de l'estiu, 7: Bragança fugaç

De tornada des de Porto, vam fer una breu aturada a Bragança, l'enlairada capital de Tras-os-montes, a pocs quilòmetres de la frontera.
Va ser una estada molt ben aprofitada: Al Solar Bragançano vam dinar el nostre darrer plat de bacallà, que va resultar el més bo de tots els que ens havíem empassat a terres portugueses. Després vam fer una breu passejada per la petita i bella ciutat partint del seu melic, la praça da Sé, per anar fins al modern parc de la Casa da seda o fins a l'emblemàtica Cidadela.
Una caminada assossegada per carrers harmoniosos, amarats d'una llum neta, d'una elegància demòtica. I acabar amb la sorpresa de l'interessant Centro de Arte "Manuel de Brito" on vam poder veure exposada l'obra de dues magnífiques pintores lusitanes: Paula Rego i Graça Morais.
Difícilment hom podia abandonar Portugal amb més bon sabor de boca.

Passeig pel Mesa

jaç d'harmonia

i la saba del riu

que m'il·lumina

La mà que besem

... Una mà que ens agrada estrènyer i besar entre altres coses ens commou perquè ve de tan lluny i perquè, humilment, han cooperat a la forma i a la seducció d'aquells dits el big bang, el quaternari i les migracions dels huns des de les estepes de l'Àsia.

Claudio Magris