Mingo, in memoriam

Va ser el passat juliol. De sobte se'm va venir al damunt la notícia de la mort del Mingo, com un malson, com una broma macabra, com una maçada que venia a fer malbé una amistat forjada des del treball i les reflexions compartides com a afiliats, i com a alliberats durant uns anys, a l'STEPV-Intersindical Valenciana.

El proppassat divendres, els amics deniers de Mingo van organitzar, a la plaça Marina Pineda, un acte de remembrança del company, que va resultar tremendament emotiu. Vaig sentir amb tota la força el pesar de palpar com era de present entre nosaltres i , tanmateix, la impotència davant l'abisme absurd de la mort que ens separava. Però sobretot em va commoure la imatge d'una família - dona i fills - abocada a l'horror d'haver de viure sense una persona tan estimada, imprescindible.

Un dels elements més emotius de l'acte fou l'actuació d'un grup de joves músics de l'OMA, al voltant de Cristina Martí com a solista a la dolçaina. En un moment determinat, vaig intentar fer una foto als músics i em vaig adonar que l'atzar havia fet que la màquina activés la funció de vídeo.vaig pensar que allò era, d'alguna manera, un fet prodigiós, així que vaig seguir enregistrant l'actuació fins al final. L'enregistrament no es de bona qualitat però crec que potser valgui la pena com a testimoni.