A l'estiu sempre hi ha uns dies, almenys a mi em passa, que aprofitant les vacances ens ve la dèria d'intentar ordenar calaixos i caixons replets d'un munt de material guardat un dia i pot ser oblidat. Ahir va ser un dia d'aquests, així que vaig començar a classificar tot el que tenia amuntonat al damunt la taula de la cotxera reconvertida en arxiu-magatzem i després, encara, em vaig fixar ebn una bossa on hi havia centenars de fotografies barrejades, de diferents formats i èpoques. Hi vaig trobar un sobre vell i, a dins, un grapat de fotos en blanc i negre i format petit,entelades pel pas d'uns quaranta-cinc d'anys.
Sabia que existien però feia temps que les tenia semioblidades i ja no sabia on eren. Es tractava de les primeres fotos que vaig fer, quan apenes tindria uns tretze anys: Era a mitjan dels seixanta i el meu pare acabava de comprar una càmera welisa (algun dia caldrà parlar del meu pare i del seu tarannà modern malgrat la condició tan humil de la meva família). Em sembla recordar que ben aviat em vaig apoderar de la "màquina de retratar" i em vaig dedicar a fer fotos als amics, als carrers, edificis o indrets emblemàtics del poble o del terme. Ara les tenia a les mans i m'emocionava de veure els canvis soferts, i aquella "intenció fotogràfica" que, mai no ho havia pensat fins ara, ja bategava a dins meu.
La veritat és que totes i cadascuna m'agraden més o menys per alguna cosa però, finalment, he elegit per il·lustrar aquest apunt una on es pot veure la colla més estreta d'amics (Costeta, Oliver "el tramusser", el meu germà Toni i el meu cosí José Vicente) jugant en un sequer a tocar del poble, en una positura tan espontània com "cinematogràfica", i una altra feta des de l'enforcadura que formen els Serrillars i el Tossal Gros, on es pot veure bona part del perfil del meu poble, Gata, allà davall i la sil·lueta esfumada del Montgó cloent l'horitzó. Recorde perfectament l'empinada i agoserada excursió muntanya amunt per dins la garriga o per l'agrest torrentera del barranc, duent la preciada càmera (que, de ben segur, havia tret de casa d'amagat, o sense dir on anava) per fixar sobre el paper aquelles imatges muntanyenques que suposaven - per a aquell xiquet que accedia a l'adolescència - un dels paisatges més potents del seu poble.
