dilluns, 27 de desembre del 2010

Afinitats electives: André Kertész, l'home que escrivia amb la llum.


   
André Kertész (Budapest, 1894 - Nova york, 1985), és considerat avui un dels grans referents de la història de la fotografia, tant per la seva creació com per la seva reflexió assagística.  La seva trajectòria fotogràfica - que pot ser representativa de tants artístes i intel·lectuals arrossegats pels esdeveniments culturals, polítics i socials que sacsejaren el segle XX - es desenvolupa en tres períodes fonamentals: Els inicis a Hongria, l'assoliment de la plenitud a París, formant part d'aquell conjunt avantguardista que, com he dit altres vegades, m'estime particularment, per acabar emigrant als Estats Units, en 1936, arran de l'amenaça creixent  del nazisme i d'una consegüent conflagració bèl·lica al continent europeu.
    Fou un fotògraf inconformista i antiortodox, autodidacta però profundament interessat en l'anàlisi del fet fotogràfic i empenyat permanentment en el desenvolupament d'un estil personal centrat en la composició i la llum com a elements bàsics de l'expressió fotogràfica, cosa que em sembla primordial a l'hora d'entendre la seva dedicació gairebé exclusiva a la fotografia en blanc i negre. 
   La seva obra se centra en mostrar la vida quotidiana, de la ciutat, dels individus anònims, de vegades solitaris..., expressada des d'una experimentació tècnica que busca l'elementarietat i l'essencialitat, fins a l'extrem de fregar de vegades un cert minimalisme, i sempre banyada d'una pàtina de poeticitat que fa que algunes de seves fotografies em commoguen especialment i se'm presenten com l'embrió suggeridor d'un text literari. És per això que em sembla ben definitòria  aquella frase seva que diu: Jo escric amb la llum.
                                               

                                                    


dimarts, 21 de desembre del 2010

Avui, vint-i-u de desembre. Recordant Maria-Mercè Marçal



Avui, vint-i-u de desembre,
he sortit al balcó:
sota la pluja que ja amainava
he vist els testos, les olles, els pots
de conserva plantats d'atzavares,
de cintes, begònies, geranis i cactus,
de cabellera de la reina
i d'alegria de la casa.
I el gessamí, que si se'm mor, no se'm mor.

Feia molts dies que no sortia al balcó
corrent darrere d'amors i d'altres coses...

(Bruixa de dol)

diumenge, 19 de desembre del 2010

Un ésser mòbil. (Versions de Paul Éluard, 5)





La Facilitat en persona

La teva dolçor les teves desfetes el teu orgull de vellut
La geografia llegendària dels teus esguards de les teves carícies
L’orgue dels contagis
De les barreges de l’ull i de les mans
De la primavera i de les herbes
Dels moviments secrets de la mar sota la pluja
De la neu i de les herbes
Del silenci i de la teva candor magnética
Del vent que pren el gest de la jovenesa
I de les besades fetes de lluny

Del vent que et dóna la mà per davall la teva roba.

dimarts, 14 de desembre del 2010

Afinitats electives: Daido Moriyama, fermar el que fuig, perfilar-se en l' esquinç, l'ombra




   Daido Moriyama (Osaka, 1938) fou deixeble de Takeji Iwamiya i d'Erkoh Hosoe dos fotògrafs ben representatius de la fotografia japonesa d'avantguarda. La seva obra ens presenta l'esfondrament dels valors tradicionals japonesos durant la postguerra.
   La seva mirada se centra en la cara tenebrosa, marginal de la ciutat. Imatges que mostren l'anonimat, la riuada informe de la quotidianeitat urbana, des d'un punt de vista violentament desenfocat. Un efecte de despullament i de desarrelament accentuat per la utilització del blanc i negre, el contrast alt, l'evidència del gra i l'enquadrament distorsionat, amb angles estranys, desenfocaments, imatges escapçades...   
   Com moltes vegades em passa en aquesta sèrie d'afinitats electives no m'ha resultat gens fàcil elegir les fotos per  aquest post. A la fi, tot i que m'agraden molt les fotografies crues i tenbroses que semblen mostrar-nos  els budells nocturns de la urbs, o els cossos violentament distorsionats, que transpuen tanta solitud com sexe... m'he decidit per aquestes escenes  tocades de tendresa i misteri -ingredients fonamentals, també, de l'obra de Moriyama - perquè m'han semblat amarades de la sensibilitat japonesa que tant m'interessa.
.
  
 La fotografia és una acció de fixar el temps i no d'expressar el món. La càmera és una ferramenta inadequada per extraure la visió del món o de la bellesa. Si un fotògraf intenta incorporar-se feliçment al món usant la perspectiva tradicional amb la càmera, acabarà caient en el clot de la idea que ha excavat ell mateix. La fotografia és un mitjà que només existeixfixant momentàniament el decobriment i la  cognició que es troben a l'imparable món exterior.

dissabte, 11 de desembre del 2010

"El bes de l'aigua", a Pedreguer



   Ahir per la vesprada vam fer la presentació del llibre d'Elvira Cambrils a la Casa de Cultura de Pedreguer. La cosa es va iniciar amb un seguit de neguits i alçaprems. D'una banda perquè alguns teníem por que hi hagués una assistència escassa i, d'altra banda,  perquè semblava que les noves tecnologies s'havien conjuminat en contra nostra: una avaria en la connexió de telefònica ens impedia accedir a la xarxa, de manera que ens era impossible de mostrar la guia de lectura que estem elaborant per tal de subministrar als lectors un aplec de recursos que serveixin per ampliar el coneixement de l'autora i de l'obra i fer-ne un apropiament més interactiu. A més a més, tampoc no aconseguíem, misteriosament, que es projectés el video que acompanya habitualment  les presentacions de la novel.la.
 Ara, passat l'esdeveniment, em sembla fins i tot millor que no poguéssim fer ús de tot aquell material complementari, ja que això va convertir l'acte en una vetllada més essencialment literària, amb un públic - prou nombrós, finalment,  com perquè l'acte tingués la calidesa necessària - i un desenvolupament galvanitzat per les paraules de l'autora i de la presentadora. Així, la intervenció de Pilar va combinar perfectament la finesa intel·lectual i analítica amb el punt just de proximitat envers l'autora i l'obra, de manera que va dibuixar nitidament els encontorns de la novel·la, va esbossar línies de lectura ben suggerents i va aconseguir comunicar-nos el vigor d'aquell món de lluitadors republicans que foren cruelment reprimits o aniquilats. L'autora va aconseguir empeltar-nos del rent de tendresa i de compromís amb que havia gestat l'obra i, a la vegada, ens va captivar amb reflexions i confessions al voltant de la seva vivència del procés de creació literària.  I encara vam tenir la sort que la instal·lació de megafonia preparada per a l'actuació de La Sonora del Maurà funcionés, de manera que hi vam poder comptar amb un molt adequat acompanyament musical.
   La densitat, i fins i tot la bellesa, de totes dues intervencions resulta dificil de transvasar a dins el marc esquifit d'aquesta nota, però em sembla que, tot i trobar-se encara en procés inicial de construcció, si visiteu el  quadern de navegació d'El bes de l'aigua  hi trobareu material suficient per  fer-vos-en una idea cabal de la vàlua de la novel·la i de la seva contribució a l'esforç per reivindicar, honorar i fer jústicia a aquelles dones i homes de la República que ho perderen tot en una lluita desigual per la llibertat i per  l'alliberament de les classes oprimides. 


... La gent jove diu que això és aigua passada però no ho és. Malauradament, la història de la humanitat està plena d'injustícies i si el temps les perdona, no tenim salvació. Les injustícies s'han de condemnar per molts anys que hagen passat; si no, estem legitimant la barbàrie. La dona m'ha mirat i m'ha dit: Escriu-ho, que ho puga saber qui vulga escoltar.

dijous, 9 de desembre del 2010

dilluns, 6 de desembre del 2010

Je me souviens... (dels carrers a l'hivern)



Dels carrers de l'hivern
abrigallats dins el veïnatge
fragant de tots els fums
de totes les xemeneies

diumenge, 5 de desembre del 2010

Entre runes



No pot la llum
amb la nit que l'acova,
però s'hi enroca

com la vida amb la mort
sempre acaben fent taules

dimecres, 1 de desembre del 2010

Afinitats electives: Ruth Bernhard, dones imantades de llum



Ruth Bernhard (1905 - 2006) va nàixer i es va formar a Berlin fins que, el 1927 es va traslladar a viure a Nova York. La seva trobada, el 1935, amb Edward Weston va resultar determinant en la seva dedicació a la fotografia.
El blanc i negre, modelats per la llum, i el cos de la dona, amarat de sensualitat, constitueixen els dos eixos fonamentals de la seva creativitat, com podem veure en una de les fotografies que més m'han impactat, dues formes: dues amants, l'una blanca i l'altra negra, tan diverses i tan indestriables en la seva abraçada nua, total.

   La meva recerca, a través de la màgia de la llum i l'ombra, és aïllar, simplificar i donar èmfasi a la forma amb la major claredat. Indicar la proporció ideal, revelar la massa escultòrica i l'esperit dominant és la meva meta. 

dilluns, 29 de novembre del 2010

Poesia: banc de proves



   Llegeixo moltíssima poesia, perquè és una font d'inspiració, de suggerència. La poesia és com un laboratori de la literatura, on es proven coses noves, coses diferents, allò arriscat.

Cesar Aira

dissabte, 27 de novembre del 2010

Un ésser mòbil. (Versions de Paul Éluard, 4)




El bes

Un gall a la porta de l’alba
Un gall batall de campana
Trenca el temps nocturn sobre còdols de promptitud

Un llançament de rams
Entre dues transparències desiguals
Hom no aixecarà tan ràpid el cap
Cap a la llum que s’hi assembla
Però l’abaixarà
Damunt una boca més voraç que una morena
Damunt una boca que s’oculta davall les parpalles
I que aviat s’ocultarà rere els ulls
Portadora de somnis novells
La més dolça arada
Inútil indispensable
Ella sap el lloc de cada cosa
Dins el silenci
Corall romput de mots rebels
Una altra boca per jaç
Companya de les herbes febrils
Enemiga dels paranys
Salvatge i serventa feta per a tothom
I per a ningú
Boca oblidadissa del llenguatge
Boca il·luminada pels miratges de la nit

El primer pas sobre aquesta ruta franca
Monòtona com un infant
Mil orquídies a l’infinit
fulgent, roent, pont vivent
imatge eco reflex d’una naixença perpètua

És guanyar un instant
Per mai més no dubtar de perdurar

(La rose publique)

divendres, 26 de novembre del 2010

L'amic Amadeu i la "barca de bou"


(Foto: bloc Barca de bou)

    Aquesta vesprada hem anat al port de Xàbia per arreplegar una mica de peix que li havíem encomanat a l'amic Amadeu. Hem pujat al Cap Prim segon amb ell, els seus dos companys mariners i el Julià de Gata, que també estava de visita.
   L'Amadeu ens ha rebut recordant-me que el tinc d'amic al bloc i m'ha fet saber que, ell mateix, n'ha encetat un: Barca de bou. Ara mateix acabo de fer-li la primera visita per subscriure'm i m'ha sorprés ben gratament l'interés dels articles i les fotografies que ha començat ja a penjar, tant com m'ha complagut per l'habilitat amb que, com sempre, sap deplegar la seva saviesa marinera amb un llenguatge tan senzill i amable; de la mateixa manera com aquesta vesprada ens ha obsequiat amb un munt d'explicacions sobre el funcionament de la barca, els aparells de pesca o les característiques de la diversitat de peixos que anava mostrant-nos.
   He recordat també la seva passió tan encomanadissa per la mar i les barques tradicionals, fins i tot he enyorat aquell temps (vora un any) que va arribar a seduir una colla d'amics, perquè recuperéssim un bellíssim llaüt de vela llatina i dels seus esforços, després, perquè no tiréssim tan ràpidament la tovallola davant els problemes per fer-ne ús i mantenir-lo. Una tasca exemplar, la d'Amadeu! Per sort, més ben recompensada per part de molta gent de com ho vam saber fer nosaltres!

dilluns, 22 de novembre del 2010

La fotografia i jo: a propòsit de "Sobre la fotografía", de Susan Sontag


   L'impacte de l'exposició A photographer's life, 1990-2005  d'Annie Leibovitz, ja ha estat dit aquí, m'ha dut a la lectura de Sobre la fotografía, de Susan Sontag. El llibre parteix d'un enfilall d'articles publicats inicialment a The New York Review of Books,  el títol sembla voler homenatjar el llibre homònim de Walter  Benjamin (que tinc en llista d'espera) i ha suposat, per a mi, un dels acostaments més aguts i més complexos al fet fotogràfic que he llegit fins ara. Tot i això, encara que semble paradoxal, tinc la sensació que el llibre m'ha ajudat tant a conéixer l'autora (la seva destresa i la seva honestedat intel·lectual) com a aprofundir en la significació social i artística de la fotografia.
   Es tracta d'un text dens i estimulant, desenvolupat des d'un raonament brillant i incissiu que va abordant diferents punts nodals de l'assaig crític al voltant de la fotografia com pot ser la dicotomia entre art o tècnica i la seva projecció sobre un conjunt de relacions dialèctiques: pintura vs. fotografia, esteticisme vs. realisme, document (objectivitat) vs. talismà (misteri)... 
   El discurs radicalment lúcid  de Sontag ens fa avançar, fent subtils giragonses per un camp minat   de possibles tombants "reaccionaris" o "assimilistes" respecte del model social capitalista (visió enyoradissa i idealitzadora del passat, control, consumisme...), fins arribar a l'esbòs  una caracterització de la fotografia com a pedra de toc de la sensibilitat artística contemporània per tal com ha contribuït, d'una manera inèdita fins ara, a "democratitzar la bellesa", és a dir, eixamplar la noció d'objecte estètic amb l'obertura del focal des del súblim fins al marginal, atenent al fragment, a les deixalles, reciclant l'habitual per a presentar-lo des d'un caire nou i  també la seva capacitat transfigurar l'art en meta-art i per situar el mitjà, la màquina, com a mitjancer essencial, i de vegades inquietantment protagonista, de la creació artística: "En la mesura que la fotografia versa (o hauria de versar) sobre el món, el fotògraf hi compta poc, però en la mesura que és l'instrument d'una subjectivitat intrèpida i exploratòria, el fotògraf ho és tot".
   En llegir aquesta mena de dicotomia des del punt de vista de la meva pràctica hi vaig entreveure una possible complementarietat. Em va semblar que jo fotografio cercant de captar aquella vessant del moment-realitat que m'ha capturat perquè m'ha semblat "singularment expressiu", i això vol dir que intento retenir un instant real però que, en tant que m'ha interessat especialment, també expressa la "meva singularitat". En definitiva, crec que la fotografia m'ajuda tant a comprendre el món on m'ubico com a conéixer-me a mi mateix.
   
P.S.: Després d'acabat el llibre, una feliç coincidència m'ha portat a llegir el diàleg-entrevista "Vasos comunicantes", entre Susan Sontag i J.L. Borges, que la revista Quimera va publicar en setembre de 1985 on hi trobo l'interés de totsdós pels gèners curts, pel fragmentari i, com a exemple paradigmàtic d'aquesta afecció a atrapar l'instant, la passíó compartida pel haiku. Quina relació més estreta amb la fotografia i quina relació més estreta amb mi mateix! 
  

divendres, 19 de novembre del 2010

57é Aniversari. El bloc que jo sóc.


(Foto: Pilar)

   Un dia vaig escriure al meu perfil del Facebook: No sé si acabaré coneixent-me, però m'hi esmerço. Avui que faig 57 anys m'ha vingut la frase al cap perquè crec que, efectivament, resulta ben difícil anar esbrinant com ets realment: perquè d'una banda, és dificilíssim desembarassar-se de la màscara amb què volem que ens veien els altres i, d'altra banda, no podem conéixer-nos (plenament) si no és a través d'ells.
   Sigui com sigui, l'altre dia la meva companya Pilar em va dir: El teu bloc és el teu millor retrat. Si algú vol saber qui ets, ha de llegir-lo. Com més hi penso més em convenç. Efectivament, repassant els centenars de posts que he anat penjant des de gener del 2007 (primer a la Nausica antiga i després a la Nausica nova), s'hi poden trobar, des d'un intent insubornable d'autenticitat, els meus sentiments, les meves passions, les meves creences..., expressades unes vegades vegades des del compromís o el testimoni, com un procés d'anàlisi o d'introspecció; d'altres vegades des d'allò que per a Pere Gimferrer defineix l'especifitat poètica de l'escriptor: "una passió sostinguda pel llenguatge".
   Certament, i en això també vam coincidir els dos, només hi falta la meva dedicació a l'escola, el treball educatiu que des de ben jove ha estat un dels vectors bàsics de la meva vida. Segurament això és perquè des de fa ja cinc o sis anys he incorporat les noves tecnologies de la informació i la comunicació a la meva tasca pedagògica amb l'elaboració, en paral·lel amb aquest bloc personal, de diferents llocs web i blocs referits a les matèries i treball que imparteixo. Potser perquè també cal tenir-les en compte a l'hora de fer-ne inventari d'una vida ja llarga, m'abelleix avui posar a l'abast de les meues amigues i dels meus amics internautes alguna mostra de les eines didàctiques que estic desenvolupant aquest curs: Llengua i Literatura, 1r de Batxillerat, Llengua i Imatge o Àmbit lingüístic i Social del PDC

dimarts, 16 de novembre del 2010

A propòsit de "Triomf", de Laia Noguera i Clofent



   És una cosa que procuro fer sempre que viatjo a un lloc: m'agrada visitar-hi les llibreries i, si pot ser,  comprar alguns llibres representatius dels seus trets culturals, descriptius dels seus costums, del territori..., o d'algun escriptor que hi hagi nascut o viscut.
   Fa unes setmanes vaig passar un cap de setmana a Calella i, seguint aquest costum, vaig cercar si hi havia alguna bona llibreria. Em vaig endur la sorpresa de trobar-ne dues (una petita i ben selecta, l'altra gran moderna i ben dotada) magnífiques i ben properes, cosa que denota el fet que, per davall de la primera impressió de ciutat abocada al turisme, segur que hi batega una interessant vida cultural. De seguida em vaig topar amb els llibres de Laia Noguera i Clofent, una ben jove poeta nascuda al mateix poble i em vaig decidir per fer un tast de la seva obra aqmb l'adquisició de Triomf  (Premi "Miquel de Palol, 2009.)
   És tracta d'un recull que sobta de bell principi per la seva acurada arquitectura migpatida en dos: "Triomfs" i "Estralls". Al primer apartat s'hi agrupen tres llargs i complexos poemes inspirats en sengles obres musicals: El "primer triomf"  s'emmiralla del Trio opus 50 de Txaikovski,   el "segom triomf" ens remet a la Sonata núm. 21 opus 53 de Beethoven i, finalment, el "tercer triomf" es desenvolupa com un eco de les diferents parts del Requiem de Mozart. Al segon apartat hi trobem trenta-tres poemes més curts i variats on també hi trobarem aquell empelt musical (així, "Viure és una orquestra simfònica" afirma la poeta, i al poema V sembla descriure aquesta vida inserida en la música), al costat d'un pulsió permanent per recuperar l'absent, el que un dia fou i ara sembla inassolible, d'assolir la fusió del jo amb el tu, o més encara la pèrdua del jo en el tu que sembla amarar molts poemes d'un alè de misticisme ("He obert el nus. / Amic que ets el viatge. Quanta alegria en la nit de dintre, alliberada"), i també el dolor (i ara "viure és una capsa buida"), o el trobament de vorejar la mort.
   I, així com vas endinsant-hi vas enxarxant-te en el seu dir que va de l'exultant al desolat, entretallat, quasi mistèric. Un estil de frases juxtaposades i ritme sincopat, de dislocacions, que mostra a través del silencis i t'obliga a projectar-t'hi a dins, a cooperar en l'acompliment del poema. 
   En definitiva, un poemari que m'ha produït una ben grata impressió, a la vegada de present ben assolit i de futur ben prometedor.

P.S.: Mentre elaborava aquest escrit he llegit la breu i sucosa ressenya que Josep Lluís Roig, al seu bloc, ha fet d'un poema de la mateixa autora, pertanyent a L'u, potser el seu darrer poemari. M'ha fet ganes de llegir-lo.

dilluns, 15 de novembre del 2010

Escriure




... tot el que jo publico, per imperfecte que sembli, pressuposa deu o quinze esborranys anteriors. Jo no puc escriure sense esborranys i, a la darrera versió, hi afegeixo un descuit evident perquè tot sembli espontani.

                                                               J. L. Borges

diumenge, 7 de novembre del 2010

Benissa: Homenatge als brigadistes internacionals morts.



   Aquest matí estàvem a Gata, fent-nos un cafè, quan ens hem trobat l'amic Julià que ens ha recordat l'homenatge dels brigadistes internacionals que anava a celebrar-se al cementiri de Benissa.
  Encara hem pogut assistir a l'acte complet que ha girat al voltat de breus parlaments, carregats de serenitat i sentiment, que han recordat els 10 brigadistes que hi ha soterrats, els supervivents que han mort enguany arreu del món i la necessitat de seguir honorant la seva lluita.
    La senzilla cerimònia ha estat aconduïda per un grup de joves, cosa que m'ha agradat especialment perquè donaven a la reivindicació un aire gens nostàlgic, tot i que molt emotiu, de futur i esperança i ha comptat també amb l'actuació de la Colla de xirimiters "Pere Bigot" que ha tocar diverses peces, iniciades amb l'Himne de la II República i tancades per la Muixaranga.
   Hem tornat a casa reconfortats de veure que, tot i la dificultat dels temps que corren i de tant de temps d'intentar esborrar per a sempre la memòria de tots aquells defensors de la democràcia i la igualtat, encara hi ha voluntat i energia per continuar la seua reivindicació i el seu exemple de la lluita exemplar i solidària.
   Visca la República!

dissabte, 6 de novembre del 2010

Afinitats electives: Takeyoshi Tanuma, expressivitat i contrastos.



   L'obra de Takeyoshi Tanuma (1929) era totalment desconeguda per a mi. La seva descuberta, relativament recent, ha estat un efecte col·lateral del meu creixent interés per la cultura  japonesa. 
   Les fotos de Tanuma que he pogut veure m'han semblat un testimoni especialment adient per intentar endinsar-se en la singularitat del seu poble. M'ha colpit la seva capacitat per mostrar  un món tan caòtic com fèrtil de gent anònima, d'artistes populars, d'edificacions bigarrades, sovint pròximes a l'aigua... Escenes i escenaris carregats d'expressivitat i de contrastos, qualitats expressades magistralment a través del blan i negre. I tanmateix, la foto que potser més m'ha impactat és aquesta que encapçala l'article on, lluny d'aquell magma social tan promiscu, el fotògraf sembla voler mostrar-nos la solitud més remota i desolada.
   Tot i això, Takayoshi Tanoma és conegut també, i potser prioritàriament,  pels seus retrats, plens de naturalitat i dinamisme, dels infants i del seu món (el 1948 va fer d'acompanyant a Tetsuko Kuroyanagi, ambaixadora del voluntariat de la UNICEF), un interés que veiem ben reflectit en la seva afirmació que "els nens són l'espill de la societat" 


  

dimarts, 2 de novembre del 2010

Un ésser mòbil. (Versions de Paul Éluard, 3)





Per una nit nova


Dona amb la qual he viscut
Dona amb la qual visc
Dona amb la qual viuré
Sempre la mateixa
Et fa falta un abric roig
Guants rojos una màscara roja
I mitges negres
Raons proves
Veure’t tota nua
Nuesa pura    oh! llit parat

Pits    oh! cor meu

(La vie immediate)

dilluns, 1 de novembre del 2010

divendres, 29 d’octubre del 2010

dimecres, 27 d’octubre del 2010

Joan Solà. Comiat al mestre.



Benvolgut Joan. Enric Balaguer

Dorm


dorm.
ara dorm.
dorm en l’etern ressò.
dorm en el somni nostre.
reposa en el no-res que en tu ens fa viure.
reposa el teu repòs en tots nosaltres.

dorm.
ara dorm.
dorm en el nom que et bressa.
dorm en el ser més nostre.
reposa el plàcid camí que ara ets.
reposa endins d’aquest antic enyor.

dorm.
ara dorm.
dorm en el teu record.
dorm, que et vetllem el son.
reposa en el nostre conhort que t’és.
reposa aquest teu son que no s’adorm.
dorm.
ara dorm.
dorm.


Victor Sunyol

dimarts, 26 d’octubre del 2010

L'alba del món




   La poesia és el vocable verge de tot prejudici; el verb creat i creador, la paraula nou-nascuda. Ella es desenvolupa a l'alba del món. La seva precisió no consisteix a denominar les coses, sinó a no allunyar-se de l'alba.

Vicente Huidubro



diumenge, 24 d’octubre del 2010

Novetats del cap de setmana: Publicació de les Històries Veïnals i xerrada sobre els premis de Benissa.



   Farà set o vuit dies vaig rebre un e-mail del Veí de dalt on hem vaig assabentar que, finalment, començava a donar fruit la idea d'anar publicant els contes cooperatius que unes quantes desenes de bloguers dels PP.CC. hem anat enllestint, sota la seva batuta, dins el projecte d'Històries veïnals .
   La veritat és que m'admira la vitalitat i la dedicació del nostre cap d'escala que "amb l'ajut d'una tal Lulu, una franceseta molt espavilada que he trobat per la xarxa" -confessa ell- ens ha fet el regal d'aquests dos llibrets que reprodueixen els 12 relats inicials i els 9 (més el primer microrelat reïnal) de la setena, i darrera fins ara, tongada
   M'agradat molt reafermar en aquesta recopil·lació la impressió, que he tingut des de l'inici de la meva participació en aquest projecte, quasibé màgica de veure com molt sovint aquest  "mestissatge autorial" pot arribar a ser ben fèrtil literàriament. Comprovar com les virtuts d'aquesta mena de literatura-joc d'arrels avanguardistes funciona també en l'àmbit virtual on un bon grapat de narradores i narradors que no hem tingut, en la immensa major part, l'oportunitat de conéixer-nos personalment, hem pogut teixir un conjunt  atapeït de relats d'una unitarietat sorprenent i que ara, sedimentats al paper, semblen acabar de completar un cercle creatiu tan suggerent com prometedor. El Veí de dalt explica, en aquest post, com ha anat el procès i, també, la manera de fer-vos amb els llibres (gratuïtament en el format digital o, a un preu molt raonable, en el format tradicional del paper.)
   D'altra banda, el divendres passat vaig intervenir, juntament amb Bernat Capó,  l'estimat patriarca de les lletres catalanes a la Marina Alta, en una xerrada commemorativa del XXXé aniversari dels premis "25 d'Abril" de Benissa. A nosaltres ens corresponia parlar de la modalitat de narrativa. Després de fer un repàs i una valoració sintètica del desenvolupament del premi, em vaig embrancar  per l'intricat camí del sentit de la literatura i el paper que hi juga la narrativa... Bernat també s'hi va referir, de forma molt més concisa i, a la vegada, ben interessant. Al final, va aconseguir incentivar-nos per al debat servint-se'n d'un gènere tan suggeridor com el dels microcontes, deixant-nos amb la mel a boca amb aquell que, va dir, combinava ben sintèticament una bona part d'elementts narratius consagrats: sorpresa, religió, aristòcràcia, sexe i misteri:
   Ai! Déu meu! -digué la marquesa - estic prenyada... Qui haurà estat?

dijous, 21 d’octubre del 2010

dimarts, 19 d’octubre del 2010

Afinitats electives: Brassaï, l'ull de la nit



   Li deien Gyula Halasz (1899 - 1984) i com a fotògraf va adoptar el pseudònim de Brassaï per la ciutat on havia nascut, Brassó, un indret que en aquell moment formava part d'Hongria - dins l'imperi austro-hongarès - i que actualment pertany a Romania.
   El seu periple vital el va du a canviar de residència de ben petit: París, Budapest, Berlin..., fins que el 1924 es va instal·lar definitivament a París. Tot i que, inicialment fa de periodista, finalment es dedica a la fotografia i s'integra plenament en món artístic i intel·lectual parisenc d'entreguerres.
    Fascinat per Paris, es dedicarà a fotografiar la seva geografia urbana i la intensa vida nocturna que es mou entre la bohèmia i la sordidesa però també retratarà la flor i nata dels artistes i dels intel:lectuals de l'època, molts d'ells amics personals com Henri Miller - que el va batejar com "l'oeil de Paris"-, Léon-Paul Forgue, Jacques Prévert o Pablo Picasso, de la relació amb el qual plasmarà en el seu llibre Converses amb Picasso.
   El que més m'impressiona d'aquest gran fotògraf és el seu tractament del blanc i negre en aquests paisatges passats pel sedàs de la boira, lluents per la pluja, embevent-se la llum de la lluna o dels fanals..., així com la perfecció dels seus enquadraments, amb una extraordinària mestria a l'hora d'aprofitar línies de força (corbes, rectes) per donar plasticitat i profunditat a la composició.
  

La nit suggereix. No mostra. La nit ens troba i ens sorprén per la seva estranyesa; allibera en nosaltres les forces que, durant el dia, són dominades per la raó. 

    

dilluns, 18 d’octubre del 2010

Un ésser mòbil. (Versions de Paul Éluard, 2)


(Man Ray: Ady et Nusch)


On la dona és secreta l’home és inútil

La indiferència violentament exclosa
Tot s’esdevenia
Al voltant del ventre sense raonament  i de les paraules
                                                            / sense seguida
D’una dona feta per a ella-mateixa
I més nua que real

Elle tenia un eixarm que sobrepujava
aquell del qual ella era nada
Que prometia

Recollia tantes meravelles
Tots els misteris
Dins la llum esbatanada
Davall la seva enorme cabellera
Davall les seves parpelles baixes

Amb veu sorda barrejada de riures
Ella i els seus llavis contaven
La vida
D’uns altres llavis semblants als seus
cercant el seu bé entre ells

Com grans al vent
La vida també
D’homes que no hi posseeixen massa
De dones amb tristors estranyes
Que s’habillen per esfumar-se

I ningú no comprenia sobre quin fons de delícies i de certituds
La memòria futura la memòria desconeguda
Actuaria millor que l’esperança
Ha actuat mai dins el comú dins l’habitual

(Les yeux fertiles)

dissabte, 16 d’octubre del 2010

Je me souviens.... (de les figues clivellades)



Del foc empalagós
- gana, desfici, coïssor -
que ens duia la tardor 
de la figues al punt dolç

divendres, 15 d’octubre del 2010

Per Catalunya! El darrer crit del president Companys



AL PRESIDENT COMPANYS

No digueu que ell és mort - no mor l'alosa,
ni el gra de blat ni el roserer florit-,
digueu només que elpresident reposa
entre elsbraços materns, amorosit.

No digueu que ell és mort - la mort és cosa
dels homes sense rels a l'infinit -,
digueu només que té la boca closa
i la cançó de l'herba sobre el pit.

No digueu que ell és mort - la mort seria
perdre's en el no-res, i aquell que un dia
acaronà la pàtria amb el peu nu,
i es fa pols amb la terra que l'aferra,
no podem dir que és mort -, ell s'ha fet terra,
i aquesta terra ets tu i ets tu i ets tu...

Ventura Gassol

Octubre de 1947


dijous, 14 d’octubre del 2010