És una cosa que procuro fer sempre que viatjo a un lloc: m'agrada visitar-hi les llibreries i, si pot ser, comprar alguns llibres representatius dels seus trets culturals, descriptius dels seus costums, del territori..., o d'algun escriptor que hi hagi nascut o viscut.
Fa unes setmanes vaig passar un cap de setmana a Calella i, seguint aquest costum, vaig cercar si hi havia alguna bona llibreria. Em vaig endur la sorpresa de trobar-ne dues (una petita i ben selecta, l'altra gran moderna i ben dotada) magnífiques i ben properes, cosa que denota el fet que, per davall de la primera impressió de ciutat abocada al turisme, segur que hi batega una interessant vida cultural. De seguida em vaig topar amb els llibres de Laia Noguera i Clofent, una ben jove poeta nascuda al mateix poble i em vaig decidir per fer un tast de la seva obra aqmb l'adquisició de Triomf (Premi "Miquel de Palol, 2009.)
És tracta d'un recull que sobta de bell principi per la seva acurada arquitectura migpatida en dos: "Triomfs" i "Estralls". Al primer apartat s'hi agrupen tres llargs i complexos poemes inspirats en sengles obres musicals: El "primer triomf" s'emmiralla del Trio opus 50 de Txaikovski, el "segom triomf" ens remet a la Sonata núm. 21 opus 53 de Beethoven i, finalment, el "tercer triomf" es desenvolupa com un eco de les diferents parts del Requiem de Mozart. Al segon apartat hi trobem trenta-tres poemes més curts i variats on també hi trobarem aquell empelt musical (així, "Viure és una orquestra simfònica" afirma la poeta, i al poema V sembla descriure aquesta vida inserida en la música), al costat d'un pulsió permanent per recuperar l'absent, el que un dia fou i ara sembla inassolible, d'assolir la fusió del jo amb el tu, o més encara la pèrdua del jo en el tu que sembla amarar molts poemes d'un alè de misticisme ("He obert el nus. / Amic que ets el viatge. Quanta alegria en la nit de dintre, alliberada"), i també el dolor (i ara "viure és una capsa buida"), o el trobament de vorejar la mort.
I, així com vas endinsant-hi vas enxarxant-te en el seu dir que va de l'exultant al desolat, entretallat, quasi mistèric. Un estil de frases juxtaposades i ritme sincopat, de dislocacions, que mostra a través del silencis i t'obliga a projectar-t'hi a dins, a cooperar en l'acompliment del poema.
En definitiva, un poemari que m'ha produït una ben grata impressió, a la vegada de present ben assolit i de futur ben prometedor.
P.S.: Mentre elaborava aquest escrit he llegit la breu i sucosa ressenya que Josep Lluís Roig, al seu bloc, ha fet d'un poema de la mateixa autora, pertanyent a L'u, potser el seu darrer poemari. M'ha fet ganes de llegir-lo.
1 comentari:
Té un to vinyolià, oi?, la Laia.
Publica un comentari a l'entrada