dijous, 28 de maig del 2009

A propòsit de "Les nits difícils", de Dino Buzzati






Dino Buzzati va morir a Milà el gener de 1972. Quatre mesos abans veia la llum Les nits difícils, un recull de relats publicat, i probablement també escrit en bona part, sota l'ombra ja espessa i certera de la mort.

El llibre recull cinquanta-un relats breus que en realitat en són més ja que, en alguns casos i sota un mateix títol general, s'hi integren diverses narracions esdevengudes ja autèntics microcontes. Tot i això, el conjunt presenta una ben notable component unitària al voltant d'una sèrie d'eixos temàtics recursius entre els quals la mort hi pren un relleu especial, amb els seues revestiments de fatalitat, d'angoixa, de por...

Es tracta d'històries descabdellades amb un discurs aparentment senzill però tan precís com suggerent. Relats que s'esllavissen des de la realitat a l'insòlit, on el temps pot presentar forats enigmàtics i on els núvols, els objectes, els arbres o els animals cobren vida i interactuen amb l'ésser humà dibuixant una mena de món transcendent que prenya la quotidianeitat de màgia i de misteri.

Relats descabdellast amb un discurs farcit de senyals premonitaris, visionaris, transcendents..., que sap trenar magistralment un ample ventall de registres que van del to més cruel o angoixós al més tendre o divertit.

El resultat ha estat una lectura àgil, esperonada per aquesta diversitat que ens espitja en un cert frenesi d'anar abordant-los i gaudint-los com si es tractés de saltar onades successives però, d'altra banda, ens permet també d'intercalar-hi parèntesis temporals sense que això faci disminuir en res el seu gaudi. En el meu cas, aquest plaer ha anat in crescendo fins arribar a la deliciosa narració final.

dilluns, 25 de maig del 2009

En memòria del bombardeig feixista del Mercat d'Alacant, el 25 de maig del 1938



El dia 25 de maig del 1938 - ara fa 71 anys - l'aviació feixista va bombardejar cruelment la ciutat d'Alacant, acarnissant-se especialment en l'edifici del mercat, ple en aquells moments de dones infants i persones majors. El resultat fou un carnatge de proporcions dantesques que va deixar més de tres-cents morts.
L'any passat la manifestació en commemoració del 25 d'abril va voler recordar també aquell carnatge i homenatjar les victimes.


No deixarem mai que caiga en l'oblit!

dimecres, 20 de maig del 2009

Comuna presència (versions de René Char, 27)




Sobre la làmina d’un estany glaçat

T’estimo,
Hivern de llavors bel·licoses.
Ara la teva imatge lluu
Allà on el seu cor s’ha trabucat.

(Fureur et mystère)

dimarts, 19 de maig del 2009

Presentació a Alacant de "País Valencià, segle XXI, vint-i-una reflexions crítiques"


Al capvespre d'ahir vaig participar, juntament amb Antoni Furió a la presentació de volum col·lectiu País Valencià, segle XXI, vint-i-una reflexions crítiques que va organitzar el col·lectiu Alacant.som. A l'acte assistiren una trentena de persones ben interessades, cosa que va permetre un animat intercanvi d'idees.
Antoni Furió ens va aportar també la primícia del segon volum, acabat d'eixir de les premses, amb 21 noves aportacions, i la notícia que a aquest el seguirà un altre on 21 valencians i valencianes més, aquesta vegada representatives del nostre jovent, s'hi afegiran en aquest procés de reflexió que, de ben segur, constituirà un revulsiu en el debat nacionalista valencià.
Aprofitant les possibilitats de difusió i d'intercanvi d'idees que propicia la xarxa digital, els promotors d'aquest treball han obert una web que, tot i incipient, presenta ja un contingut ben interessant.
Per tal que en tingueu un tast dels meus plantejaments, he pensat de reproduir aquí un extracte de la part final de la meva aportació


" ...
Aquest repàs de la situació política valenciana ens fa suscitar, a tall de conclusió, les següents proposicions, prenyades inevitablement de provisionalitat i indeterminació.
La indefinició i els tombs político-electorals del Bloc n’han danyat la imatge i n’han anat minant la confiança.
...
Si gairebé trenta anys d’intents de “valencianisme totalitari “ s’han mostrat tan eixorcs, potser caldria plantejar-nos si no seria més rendible un canvi “a la mallorquina” on, al costat del partit valencià de centre-dreta, hi hagués un altre pol nacional d’esquerra.
...
Resulta preocupant, així mateix, l’esforç de fer passar l’abandonament de la matriu fusteriana i catalanista i el retorn a plantejaments clarament emparentats amb el vell valencianisme “regionalista” com una renovació i actualització del discurs nacionalista. Però més absurd encara és plantejar un projecte nacional difús, plegat a l’evolució natural, a “allò que tot el poble vaja decidint, en una societat cada vegada més plurinacional”. Mentrestant, la base poblacional d’identitat catalana ha passat, al País Valencià, de ser nacionalitat minoritzada a ser minoria nacional dins del propi territori, però un partit nacionalista valencià no pot deixar mai de basar-s’hi en tant que matriu nacionalitària del conjunt del poble valencià, perquè l’alternativa a això, no pot ser altra cosa que assumir el projecte de la nacionalitat que ja és demogràficament majoritària i a més n’ha estat – de grat o per força – el gresol nacionalitari del país des de fa alguns segles, de manera que no necessita cap més partit nacional, ni tan sols reivindicar la seva nació on s’hi troba molt ben instal·lada.
També hauríem de començar a relativitzar el paper atribuït als partits i la política institucional com a motor fonamental de canvi, més encara quan ens trobem en un període especialment dramàtic de “democràcia empobrida” i regentada per partits amb discursos i pràctiques en bona part interposats (fins i tot pel que fa al fenomen de la corrupció), que potencia la “professionalització” o “especialització” de la política, que ha activat potents mecanismes de desmobilització i d’immobilisme (sacralització i interpretació restrictiva dels marcs econòmics, constitucionals...), que persegueix la passivitat del ciutadà esdevingut només elector.
...
La societat valenciana és molt més progressista que el govern que l’administra. I, afortunadament, també el nacionalisme valencià és molt més que els partits que el volen patrimonialitzar, vegeu sinó el ressò en l’entramat cívic i social d’organitzacions com Escola Valenciana, el STPV, ACPV i el Casals culturals Jaume I
...
Per això creiem que ens cal bastir un “intel·lectual col·lectiu” que, al marge del posicionament partidista de cadascú, potencie una sinèrgia d’”hegemonia cívica i social”, amb el ben entés que el seu èxit seria també un motor fonamental per a la regeneració i el creixement del nacionalisme polític. Tots els nacionalistes valencians ens hauríem de sentir cridats en aquesta tasca."

diumenge, 17 de maig del 2009

Córrer l'andola: En la mort de Carlos Castilla del Pino.

(Foto: Julian Rojas, El País)


Quan tornava el divendres a la nit- de Dénia cap a Pedreguer - vaig escoltar a la ràdio del cotxe que havia mort Carlos Castilla del Pino. Per uns moments em vaig sentir commocionat: al meu cervell s'aglevaven atropelladament records i sentiments que venien a posar de relleu la importància que els seus escrits van tenir en el meu desvetllament intel·lectual i en el meu compromís politic i social.
El meu primer acostament a la seva obra es va produir de la mà del meu professor de filosofia Pedro Benavides ( al mestratge del qual ja vaig dedicar-hi un post amb motiu, precisament, de la seva mort en desembre de 2007).

Obviament, és impossible fer-ne aquí una relació de la importància de les aportacions de Carlos Castilla de Pino a la vida cultural, política i social de l'estat espanyol durant el tardofranquisme i la transició democràtica. Tanmateix si que em sembla adient l'intent d'explicar sintèticament la petja que va tenir en el meu pensament i en la meva evolució personal.

En aquest sentit, voldria fer patent com la meva lectura del seu relligament dels postulats psicoanalistes (no podem oblidar el sobrenom de "el psiquiatra roig" lligat a la seva lluita per humanitzar els tractament dels malalts mentals durant el franquisme) amb la teoria marxista (en concordança amb la seva militància comunista), s'esdevenia en paral·lel amb els plantejaments marcusians, cosa que aportava a la meva jove avidesa de coneixements una materials de reflexió especialment fecunds, en el sentit de potenciar un posicionament no dogmàtic en el meu progressiu compromís polític i social, tal i com podem llegir a la contraportada de Psicoanlisis y marxismo (1971): "...si Freud y sus discípulos no hubieran ignorado los planteamientos de Marx acerca de la alienación y del cárácter patógeno de la sociedad de nuestra época, y si los marxistas hubieran prestado mayor atención a las hipótesis psicoanalíticas sobre las motivaciones y pulsiones que gobiernan la conducta humana, ambas concepciones hubieran potenciado notablemente su capacidad de explicación y contrarestado el peligro de unilateridad y reduccionismo simplificador que continuamente les amenaza".
I, d'altra banda, també m'interessa especialment el seu abandonament de la militància del PCE el 1980, en el sentit que es correspon plenament amb la meva trajectòria política ja que també en aquell moment d'esclerotització política, plegament tacticista i espanyolització del partit vaig abundanar definitivament el PCPV i em vaig embarcar en el projecte de reconstruir una alternativa nacionalista i d'esquerres al País Valencià. Després, Carlos Castilla de Pino sofriria, intuesc, el mateix turment lacerant de constatar el procès de reflux i d'empobriment democràtic, amb l'abandonament per part de l'esquerra majoritària dels plantejaments radicaldemocràtics de participació política i social i de liquidació de qualsevol horitzó d'expectatives alternatiu al model capitalista. I en conseqüència, segurament, una progressiva marginalització i l menysteniment dels seus plantejaments per part d'aquells que havien estant unes dècades abans companys i seguidors (com a passat amb tants altres, com el cas paradigmàtic, a casa nostra, de Joan Fuster).
Tanmateix, ell ha seguit desenvolupant fermament la seva tasca intel·lectual fina avui (recorde com em va interessar llegir un del seus darrers estudis, Teoria de los sentimentos). Una raó més per tornar ara a rellegir-lo o per començar a llegir-lo tots aquells que encara no el coneixen.

divendres, 15 de maig del 2009

Córrer l'andola: Com sona l'ESO a Dénia



He de confessar que no coneixia aquest interessant projecte d'agermanament musical que ja va per la seva desena edició. Ara que he vist com, des del dimecres, Dénia s'ha omplert amb més de mil joves puc dir que es tracta d'una iniciativa certament extraordinària que devem a la il·lusió i l'esforç d'un grapat de professors d'IES d'arreu dels Països Catalans.

Quatre dies farcits d'assajos, improvisacions, actuacions, coneixences... que van tenir anit un dels moments culminants amb l'estrena al port de Dénia del concert plurifocal Diana. Naumàquia a la ciutat portuària de Dénia, composat especialment per a aquesta trobada pel músic avantguardista valencià Llorenç Barber. Un grandiós esclat sonor de sons melòdics, percussions, xiulets, llums..., un estol de barques carregades de música que ompliren la dàrsena deniera de sorpresa, lirisme i sensualitat.

I aquesta nit, una altra fita, l'actuació de la Gossa Sorda, acompanyat de la banda i el cor de la trobada que tindrà com a punt culminant l'estrena de la cançó "A l'ombra del Montgó".

Esdeveniments com aquests renoven la meva il·lusió amb l'ensenyament i la meva esperança amb el país.

dimecres, 13 de maig del 2009

Je me souviens... (de les barquetes de pala)


De quan deixàvem anar, a mercè del corrent clar i rialler del riu, les nostres fràgils barquetes fetes amb mitja pala buidada i un tros de canya de travessa.

dilluns, 11 de maig del 2009

dimarts, 5 de maig del 2009

De la inferioritat


Ningú no pot fer-nos sentir inferiors sense el nostre consentiment.
Eleanor Roosvelt

diumenge, 3 de maig del 2009

Córrer l'andola (Passejada per la Vall de Laguar)

La Vall de Laguar.Maig del 2009

Ahir, dissabte, vam anar amb els amics Cristina i Rafa a fer una mica de senderisme i a dinar a la Venta del Collao de la Vall de Laguar.

El restaurant està passat el poble de dalt, Benimaurell,a la part alta de la vall, ran dels 800 metres d'altitud i just a l'encreuament de camins del Coll de Garga. Hi vam arribar un quart abans de les onze del matí i feia un oratge magnífic, assoleiat però encara fresc. Com que encara faltaven més de dues hores per a dinar vam iniciar el recorregut a peu.

Vam plantejar la caminada una mica intuïtivament. Sabíem que no teníem temps, i segurament tampoc la forma adequada, per fer la catedral del senderisme, el PR-V147, conegut també com a sender del barranc de l'Infern (podeu veure aquí un breu reportatge que sobre aquest congost va emetre la TV3), d'Isbert o de les escaletes, així que vam agafar el camí que segueix el barranc del Sequer i recorre la mallada de la Penya Roja fins que vam arrivar a la balconada que mira al Pla de Petracos, la confluència del Malafí amb el riu de Castells. Al fons s'hi veia la impressionant carena de muntanyes presidides per Aitana i Serrella. Vam voltar cap a l'est, en direcció a Benigembla -sempre acompanyats d'una vegetació exhuberant, tendra entapissada de florsi clapejada, a l'erm, de carrasques i pins i, al treballat, d'ametllers, oliveres, cirerers... - i vam anar seguint la part alta de la vessant que dona al riu fins que vam confluir amb el camí que puja de Petracos cap al coll, on és la venta. Com que encara erem a temps, vam pensar de completar la passejada amb una nova volta, més petita, aquesta vegada endreçant-nos cap a l'est, pujant una mica cap al castell de Garga - lloc on alguns situen l'antic castell de Pop - per davallar de seguida a la vessant del Gorgos, direcció a la font de la Mata, i rodar cap a ponent per retrobar el camí de Petracos i arribar de nou al coll. Sense proposar-nos-ho, havíem fet una bona part del sender PR-V181 de la Vall de Laguar - Penyó Roig. I ho havíem fet segurament en un dels millors moment per recórrer-lo (llastima que en aquesta altitud, les cireres encara fóssin verdes!).

El dinar va ser magnífic, unes entradetes, un arròs melós deliciós i uns bons postres. Després una passejada per Benimaurell, un cafè al restaurant de l'Hotel Laguar, i cap a casa. Encara ens quedava per viure l'alegria del Barça!

dissabte, 2 de maig del 2009

Córrer l'andola (Vetllada amb Carles Dénia, al Xàbia Folk)


Anit vam anar a Xàbia per assisitir a l'actuació de Carles Dénia acompanyat de la Nova Rimaire, on cal comptar amb la magnífica col·laboració de la seva germana Eva.
Carles era ja ben conegut com a músic de jazz i cantant flamenc, però ara ha volgut fer un altre pas i s'ha abocat a un ambiciós projecte d'acostament al cant d'estil valencià.
L'actuació va ser molt bonica per la conjunció de la veu fosca i esqueixada d'ell amb l'harmònica i elegant d'ella, i pel delicat acompanyament músical. També pel lloc, l'emblemàtica plaça de l'església de Xàbia, plena de gom a gom.
Escoltant aquesta actualització respectuosa del cant tradicional valencià em va anar prenent una emotivitat que em feia sentir arrelat a la nostra terra i acotxat per la nostra mar. Allà arraïmats amb tanta gent que s'estima el nostre poble sentia l'enyor dels que no hi són amb nosaltres de la mateixa manera que m'imaginava el seu enyor per les nostres tonades.
Vaig pensar amb les meves filles, però sobretot amb la major, Laia, allà Londres, fent un treball gratificant per a ellà però sentint irremeiablement l'enquinçada de la distància, la nostàlgia del bressol.
He cercat al calaix immens d'internet algunes cançons d'aquest darrer disc de Carles Dénia però només he trobat aquesta malaguenya de Barxeta, i he volgut acompanyar-la amb aquesta altra cançó de batre xabiera, interpretada pel Botifarra.
Va per Laia: