La vida, com més autèntica és, més refusa l'espectacle.
dimecres, 30 de novembre del 2011
pensaments, 24: Elogi del recer
dilluns, 28 de novembre del 2011
Un ésser mòbil: (versions de Paul Éluard, i 30)
No envellirem ensems.
Heus aquí el dia
Sobrer: el temps desborda
El meu amor tan lleuger empoma el pes d'un suplici.
(Le Temps Deborde)
Etiquetes de comentaris:
Paul Éluard,
traduccions
diumenge, 27 de novembre del 2011
Àlbum, 64: El mateix món
dissabte, 26 de novembre del 2011
Modernitat
L'època moderna és la de l'acceleració del temps històric ... Passen més coses i totes passen al mateix temps, no una rere l'altra, sinó simultàniament. Acceleració és fusió: tots els temps i tots els espais conflueixen en un aquí i un ara.
Octavio Paz
divendres, 25 de novembre del 2011
25-N: Contra la violència de gènere
És cosa de totes i de tots.
Cal que acudim als actes organitzats arreu contra la violència de gènere.
A la nostra comarca podeu consultar-ne el llistat al bloc de la Xarxa de Dones de la Marina Alta.
dimarts, 22 de novembre del 2011
Àlbum, 63: Esguard felí
diumenge, 20 de novembre del 2011
Un ésser mòbil: (versions de Paul Éluard, 29)
En
virtut de l’amor
He desnuat la cambra
on dorm, on somnio,
Desnuat el camp i la
ciutat on m’estic de pas,
On somnio insomne, on
el sol s’enlaira,
On,dins els meus ulls
absents, las llum s’aplega.
Món de la petita
felicitat, sense superfície i sense fons,
D’encants oblidats
només reconeguts,
La naixença i la mort
barregen el seu contagi
Als plec de la terra
i del cel entrelligats.
No he separat res
però he doblat el meu cor.
D’amar, ho he creat
tot: real i imaginari.
He donat la seva raó,
la seva forma, la seva calor,
I el seu paper
immortal a aquella que m’il·lumina.
27 de novembre 1946
(Le Temps Deborde)
Etiquetes de comentaris:
Paul Éluard,
traduccions
dijous, 17 de novembre del 2011
L'art de la paraula
Poesia és l'art de la paraula, entenent per Art la Bellesa passada a través de l'home, i per Bellesa la revelació de l'essència per la forma.
Joan Maragall
dimecres, 16 de novembre del 2011
Àlbum, 62: Molinell
dimarts, 15 de novembre del 2011
Afinitats electives: Eva Rubinstein, la mirada humanitzada
Eva Rubinstein és filla del famós músic Arthur Rubinstein. El viatge gairebé continu que comportava l'activitat dels progenitors va fer que nasqués a l'Argentina, estudiés dansa a París i s'iniciés com a dansarina a Nova York, després com a actriu de teatre... Aquella mateixa vida de petita, tan atrafegada i cosmopolita, és també a la base de la seva "experiència de solitud, de "xiqueta que mira" - ho tenia "tot" menys l'atenció directa dels pares.
I quan es va casar amb W. Sloane Coffin, prestigiós clergue presbiterià nordamericà i activista pels drets civils, després d'una primera etapa apassionant, de compromís i activitats conjuntes, el naixement de tres fills la van tornar a reduir a l'espai privat. De nou eclipsada i allunyada de l'home actiu i brillant.
Finalment, ja a mitjans del seixanta, amb el divorci, Eva troba el seu camí de realització personal a través de la fotografia auxiliada per Sean Kenan. Col·labora amb Lisette Model i Diane Arbus. Es tracta d'un abocament apassionat al món de la fotografia que la va aconduir amb una relativa ràpidesa a assolir un important reconeixement internacional.
Un èxit que es recolza en un estil intimista - sovint amb un toc d'una "desolació" que recorda els quadres d'un dels seus més admirats pintors, E. Hopper - basat en la captació de l'esser humà (nus, ésser anònims, desvalguts...) i espais o objectes íntims, quotidians, amb un interés rellevant pel tractament de la llum. Un punt de vista plenament humanitzat, d'empatia envers el que retrata.
Etiquetes de comentaris:
afinitats electives
diumenge, 13 de novembre del 2011
Je me souviens...: (De les pixarrades de la infantesa)
dissabte, 12 de novembre del 2011
Pensaments, 23: El temps d'una vida, 2
... Perquè el temps de cadascú tampoc no es crea ni es destrueix: ara es dissol, ara es coagula, mentre flueix ....
divendres, 11 de novembre del 2011
Jo, que no he valgut els budells d'un gos...
Aquesta vesprada he assistit a Xàbia a un esdeveniment cultural, complex i a la vegada subtil, sofisticat i a la vegada emotiu, que m'ha deixat una magnífca impressió. És tracta de l'acte inaugural de l'exposició Cant a l'esperança 3, de Pepa Espasa.
A l'inici hi ha la trobada de Pepa amb un poema traduït a l'italià de l'escriptora afganesa Nadià Anjoman que l'acondueix a demanar la col·laboració de Maria Josep Escrivà per tal de traduir-lo. La poetessa va provocar un profund impacte en totes dues: Maria Josep va buscar l'ajut de Josep Vicent Cabrera perquè anés traduint més poemes de Nadià, principalment a partir de la versió anglesa, mentre que aquelles traduccions servien de mortiu d'inspiració perquè Pepa anés desenvolupant un projecte artístic relacionat en l'opressió i la violència de gènere. Justament aquest Cant a l'esperança.
Ara, per tal de fer conéixer tot aquest treball al públic, han cercat la col·laboració de la pianista xabiera Marta Espinós i han confeccionat un espectacle de recitat i música - acompanyat d'un senzill i delicat llibret de Nadià Anjoman, Jo, que no he valgut els budells d'un gos, editat per Ed. 96. Un acte integrat en la programació que la regidoria d'igualtat de l'Ajuntament de Xàbia desenvoluparà al voltat del dia contra la violència de gènere que m`ha sorprés per la seva rara bellesa i harmonia, com també ha captivat plenament la gentada que omplia de gom a gom l'Espai Lambert.
UN POEMA
Cap desig d'obrir la boca.
De què hauria de cantar jo...?
Jo, que sóc odiada per la vida.
Cap diferència entre cantar o no cantar.
Perquè hauria de parlar de la dolçor,
quan sent amargor?
Ai, el puny de l'opressor
colpeja la meua boca.
No tinc cap company a la vida
per qui puc ser dolça jo?
Cap diferència entre parlar, riure,
morir, ser.
Jo i la meua solitud cansada
amb aflicció i tristesa.
He nascut per al no-res.
Que hauria de fer amb una ala travada,
que no em deixa volar?
He estat en silenci molt de temps,
però no oblide mai la melodia,
perquè cada moment xiuxiuege
les cançons del meu cor,
que em recorden
el dia en què rebentaré aquesta gàbia
i volaré d'aquesta solitud i
cantaré com una malenconiosa.
No sóc pas pollancre feble
per a ser sacsat per qualsevol vent.
Sóc una dona afganesa,
cosa que només significa lamentar-se.
... i una mostra de la mestria musical de Marta:
dijous, 10 de novembre del 2011
Montserrat Roig: Una pàtria feta de llengua i d'infantesa
Vull dir-ho: en aquells anys vuitanta, que foren tan importants per a la meva maduració literària, l'obra de Montserrat Roig hi va jugar un paper molt destacat. Per dir-ho ras i curt, les seves històries m'arrossegaven i la seva manera de contar em fascinava. També l'admirava per la seva finor intel·lectual i pel seu compromís cívic i polític. És tracta d'una figura tan important com malaguanyada per a la nostra literatura,; tant, que crec que fins i tots seria un bon programa proposar-se d'escriure tot allò "que ella hauria escrit de seguir viva". Ara, per tal de participar a l'homenatge blocaire amb motiu del 20é aniversari d ela seva mort, m'acontentaré només amb una breu citació extreta del seu llibre Digues que m'estimes encara que sigui mentida:
Ha estat dit moltes vegades que dins de tot infant hi ha un poeta i que l'escriptor busca la infantesa per retrobar-se, sabent que no tornarà mai. La pàtria no és només la infantesa, però tampoc és la llengua. La pàtria és totes dues coses alhora. Si no podem recordar l'una i usar l'altra ens falta l'alè. Una antropòloga nordamericana cita la frase d'una dona apatxe dels nostres dies: "Si perdem la nostra llengua, perdrem el nostre alè, i aleshores morirem i serem arrossegats com les fulles del vent".
diumenge, 6 de novembre del 2011
Pensaments, 22: Del Jo i l'Altre
dissabte, 5 de novembre del 2011
Un ésser mòbil: (Versions de Paul Éluard, 28)
L’extasi
Sóc davant aquest paisatge femení
Com un infant davant el foc
Somrient vagament i amb les llàgrimes als ulls
Davant aquest paisatge on tot em commou
On els miralls s’entelen on els miralls
s’aclareixen
Reflectint dos cossos nus estació contra estació
Tinc tantes raons per a perdre’m
En aquesta terra sense camins i sota aquest
cel sense horitzó
Belles raons que jo ignorava ahir
I que ja mai no oblidaré
Belles claus de les mirades claus filles d’elles
mateixes
Davant aquest paisatge on la natura és meva
Davant el foc el primer foc
Bona raó mestra
Estrella identificada
I sobre la terra i davall del cel fora del meu
cor i a dins del meu cor
Segon brot primera fulla verda
Que la mar cobreix amb les seves ales
I el sol al final de tot venint de nosaltres
Sóc davant aquest paisatge femení
Com una branca al foc.
24 de
novembre 1946
(Le temps Deborde)
Etiquetes de comentaris:
Paul Éluard,
traduccions
dimecres, 2 de novembre del 2011
Embolicar(n)-se
dimarts, 1 de novembre del 2011
Escapada de Tots Sants: Albarracín
De tornada d'Ateca, el poble de Pilar, hem passat vora un dia i mig a Albarracin. No ens ha defraudat gens ni mica: és tracta d'una població ben singular, en un entorn natural impressionant.
Aquesta és la tercera vegada que la visito, la primera va ser als anys '70, i m'ha sorprés el procés continuat, i reeixit, de restauració que s'hi ha anat desenvolupant.
I tanmateix, com és de difícil mantenir, i fer progressar aquestes comarques d'interior. Una dada esfereïdora. Llegeixo en un fullet informatiu que la comarca de la "Sierra d'Albarracín" compta amb vora 1500 Km2 i amb només 5000 habitants; és a dir, en una extensió si fa no fa com les dues nostres Marines hi ha cent vegades menys població... Qui pot dir que aquest és un bon model de progrés econòmic i social?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)