M'agrada Paul Verlaine

Il pleure dans mon coeur

Paul Verlaine en aquest blog

Jo que de la gran Safo en sóc parell: (Versions de Paul Verlaine, i 10)

(imatge presa de la xarxa)

Balada de la mala reputació

Ballade de la mauvaise réputation

Ara i adés tingué alguns diners

I va pagar els seus camarades

D’un sexe o de dos, intel·ligents

O encisadors, o bé d’ambdues classes,

Sense que en els esperits malalts

La seva bona reputació

No sofrís res més que trompellons!

Lúcul? No. Trimalció

Sota el seu sostre, hi havia cants

I paraules de cap mena fades.

Eros i Bacus tan tolerants

Presidien aitals serenates

Que acompanyaven les  abraçades.

Després cessaven cors i converses

Per altres  empreses poc esquerpes

Lúcul? No. Trimalció

 L’alba apuntava i aquells dolents

La saludaven amb cent albades

Que desvellaven de lluny les gents

Del puntet, i amb mil copes ben rases.

Nogensmenys uns  incerts brigades

-          Per zel o denunciació? –

testificaven per l’alcaldia.

Lúcul? No. Trimalció.

      Endreça

Princep, oh molt alt marqués de Sade

Un ratolí pel vostre plançó

Tan ardit rere la palissada.

Lúcul? No. Trimalció.

(Parallèlement)

Jo que de la gran Safo en sóc parell: (Versions de Paul Verlaine, 9)

(imatge: Mikao Kono)

Dona i gata
Femme et chatte

Ella jugava amb la seva gata

I era una meravella de veure

Com la mà blanca i la pota blanca

Cabriolaven en l’ombra del vespre.

Ella amagava - quina malvada! –

Dins els guants recamats de negror

Ben letals les seves ungles d’àgata,

Tallants i fulgents com un raor.

L’altra també s’hi feia la maula

retraient la seva urpa acerada,

Però el diable n’era ben atent.

I a dins l’alcova on, tan eufònic, 

Dringava el seu riure llambresc,    

Hi brillaven quatre punts fosfòrics .

(Poèmes saturniens)

Jo que de la gran Safo en sóc parell: (Versions de Paul Verlaine, 8)

(Imatge: Hierominus Janssens)

La darrera festa galant

La dernière fête galante

Separem-nos d’una bona vegada,

Tan belles dames i  ben cars senyors.  

D’aquells epitalamis ja n’hi ha prou,

la delícia allà era massa blana

Cap recança ni lament, cap desastre!

És espantós veure’ns com ens veiem

Amb tanta ressemblança amb els corders

empolainats del pitjor poetastre

Un pèl  ridículs ja massa temps fórem

Amb aquells gests de caminar-hi en l’aire.

El Déu d’Amor vol que hom tingui coratge,

És clar que té raó! I és un Déu jove.

Separem-nos, jo us ho dic que ara és l’hora.

Que els nostres cors abans tan beladors,

D’avui mateix reclamen xiscladors,

L’embarcament vers Sodoma i Gomorra.

(Parallèlement)     

Jo que de la gran Safo en sóc parell: (Versions de Paul Verlaine, 7)

(Imatge: Théodore Chasseriau)

Les amigues (i VI)

Safo

Sappho

Furiosa, amb  ulls enfonsats i pits  tibats,

Safo, que el llanguiment del seu desig la irrita,

Corre com una lloba pels llargs  arenys gelats

Ella  pensa amb Faó, del ritu oblidadissa,

I, en veure  el seu vagit fins on es menytenia,

Arrenca els seus cabells immensos a grapats;

Després ella s’evoca,  amb recances contínues,

Dels dies que  lluia, pura la jove gloria

Dels seus amors cantats en vers que la memòria

De l’ànima rediu  a les verges dormides:

I vejau que Ella abaixa les parpelles esvaïdes

I es llança a dins la mar   on la crida la Moira, -

Mentre al cel esclata,aflamant l'aigua fosca,

La pàl·lida Selene que venja les amigues.

Jo que de la gran Safo en sóc parell: (versions de Paul Verlaine, 6)

(imatge: Paul Emile Becat)

Les amigues, V
Estiu
Été

I la nena exclamà esvanida,

Sota la trasbalsant carícia

De la seva enardida mestra:

“Jo em mor, oh ! Estimada meva

Jo em mor: la teva sina tibada

I pesant m’atipa i  m’ofega;

Ta carn potent doll d’embriaguesa

Està estranyament perfumada;

Té, la teva carn, l’encant ombriu

De les madureses d’estiu, -

En té l’ombra i també en té l’ambre;

Ta veu trona en les gropades,

La teva crinera sagnant

Dins la nit lenta hi  fuig sobtant”

Jo que de la gran Safo en sóc parell: (versions de Paul Verlaine, 5)

(imatge: Paul Emile Becat)

Les amigues, IV

Primavera

Printemps

Tendrament, la nena pèl-roja,

A qui tanta innocència excita,

Diu a la joveneta rossa

Amb la veu suau i endolcida:

 “Saba amunt i flor que clevilla,

La teva infància és una pèrgola:

Deixa errar mes dits per l’estesa

On el borró de rosa brilla

Deixa’m, per entre l’herba clara,

Beure’m el regalim del rou

Amb què la flor tendra és ruixada,

Per tal que el plaer, estimada,

T’il·lumini el front candorós

Com l’alba l’atzur temorós."

Jo que de la gran Safo en sóc parell: (versions de Paul Verlaine, 4)

Les amigues, III

Per amica silentia

(Per amica silentia)

Els amples cortinatges de blanca mussolina

Que la pàl·lida llum de la llàntia nocturna

Fa fluir com si fos  una ona opalina

Dins l’ombra  flonjament  misteriosa i obscura,   

Els amples cortinatges del gran llit d’Adelina

Han escoltat, Clara, la teva veu contenta,

La teva dolça veu  sonora i falaguera

Que amb una altra veu s’enllaça, enfurida.

“Estimem, estimem!" Deieu amb veus trenades,

Oh! Clara, oh ! Adelina, víctimes adorables

De la noble ofrena del vostre ésser tan alt.

Estimeu, estimeu! Volgudes solitàries,

Atès que en aquests  jorns que són tan malaurats,

El gloriós Estigma encara vos escau.

Jo que de la gran Safo en sóc parell: (versions de Paul Verlaine, 3)

(imatge: Sant-André Berthomme)

            Les Amigues, II

             INTERNES  

             (PENSONNAIRES)

L’una amb només quinze anys, l’altra en tenia setze;

Totes dues dormien dins la mateixa cambra.

Això era una vesprada pesada de setembre.

Fràgils, amb els ulls blaus, enrogiments de fraula.

Cadascuna s’ha tret, per tal de temperar-se,

La tènue camisa de fresca aroma d’ambre.

La que és més jove estira els braços, i s’arqueja,

I la seva germana, les mans als pits, la besa,

Després cau de genolls, després torna ferotge

Tumultuosa, i folla, i sa boca s’enfonsa

Per davall l’or rossenc, dins el bru de les ombres ;

I la nena fa el recompte, durant tota l’estona,

Amb els seus dits bonics  dels valsos concedits,

I, rosada, somriu amb innocent delit. 

Jo que de la gran Safo en sóc parell: (versions de Paul Verlaine, 2)

(Imatge: Gabrielle d'Estrees)

Les Amigues, I

DALT DEL BALCÓ

(SUR LE BALCON)

Totes dues miraven partir les oronelles:

la blanca de pèl bruna,  i l’altra rosa i rossa,

amb llurs lleugers barnussos guarnits de vella blonda

serpejant vagament, núvols, a l’entorn d’elles.

Ajustades les dues, amb llangors d’asfodels

Mentre la lluna s’alçava al cel tova i rodona

Gustaven a glopades l’emoció pregona

Del vespre i la gaubança trista dels cors fidels.

Els braços cenyint, molls,  les cintures estretes

Parella tan estranya que se’n plany de les altres

així, dalt del balcó, glatien les donzelles.

Rere d’elles, al fons de l’alcova tan fosca

I tan rica, emfàtic com un tron de melodrames

I ple d’odors, el Llit, desfet, s’obria en l’ombra.

Jo que de la gran Safo en sóc parell: (Versions de Paul Verlaine, 1)

(Retrat: Paterne Berrichon)

   En acabant les series de traduccions de René Char i  Paul Éluard, em van venir ganes d'encetar una nova sèrie amb poemes de Paul Verlaine. M'hi atreia la seva condició, juntament amb el seu precursor Charles Baudelaire, de mestres majors de la lírica francesa del segle XIX i, per tant, una de les fonts essencials de la modernitat poètica, m'infonia respecte la dificultat per traslladar amb suficient ressemblança un ritme i una musicalitat que em semblen tan essencials en els seus poemes com irreductibles davant el transvassament al motlle d'una altra llengua. 

A la fi em vaig decidir per fer un intent d'acostament a Chansons pour elle et autres poèmes érotiques,  un deliciós poemari verlainià que vaig comprar fa uns anys en el meu viatge a la Provença. De seguida em van captivar el sis poemes que conformen la suite Les amies, integrats a dins el recull Parallèlement, i que havien estat editats de forma separada a l'edat de 23 anys, sota el pseudònim de Pablo-Maria de Herlanes i rebudes, aleshores, amb una una implacable censura que acaba amb una ordre judicial de destrucció total de l'edició pel seu erotisme sàfic. Una petia joia mestra que hom ha considerat - juntament amb Les femmes damnées de Baudelaire -com una de les obres essencial de la poesia lèsbica francesa. 

   A tall d'encetament, he volgut traduir el poema "Ballade Sapho" integrat així mateix dins Parallèlement - el vers més significatiu del qual, "Jo que de la gran Safo en sóc parell", m'ha semblat ben idoni per donar títol a tot aquest projecte de traducció. Crec que es tracta d'un poema que, a més de poder ser llegit com una reivindicació de la part femenina de la pròpia sexualitat, d'acord amb la bisexualitat amorosa que atravessa la turbulenta vida del poeta, vol plantejar, en un sentit més genèric i essencial, l'existència d'un amalgama del masculi i del femení a l'hora de configurar una sexualitat humana plena.

   BALLADE SAPPHO

BALADA SAFO

Ma dolça mà de mestressa i amant                                                              

Passa i riu per la teua carn en festa,

Riu-te i gaudeix amb el teu devessall.

Per servir-la ja ho saps bé que està feta,
I el teu bell cos cal que jo desvestesca

 Per amarar-lo tot d’un art novell                                                                 

Sempre a punt  de carícia sempre en vetlla.                                                           

Jo que de la gran Safo en sóc parell.                                                                     

Deixa  el meu cap enfonsant-se i errant

Venturer, un poc salvatge, a la cerca

D’ombra i d’olor i d’enciser treball

Vers les sabors de la ta llaor secreta.

Deixa anar l’ànima del teu poeta

Per tot arreu, camp o bosc, mont o avenc,

Com tu vols i si a mi també em delecta.

Jo que de la gran Safo en sóc parell.                                                                    

Tot el teu cos  llavors jo prenc gormand,

la teva carn contra el meu cos d’atleta

que es capalça i s’estova en un instant,

feliç del triomf i de la desfeta

en aquest aürt del cor i de la pensa.

Amb l’eixorca abraçada que el cervell

Perfà a la fi la natura completa

Jo que de la gran Safo en sóc parell.                                                                 

ENDREÇA

Princep o princesa, decent o obscena,

Tot el qui gruny tant s’hi val el raser,

Cofoi poeta o divi proxeneta,

Jo que de la gran Safo en sóc parell.