(Imatge: Théodore Chasseriau)
Les amigues (i VI)
Safo
Sappho
Furiosa, amb ulls enfonsats i pits tibats,
Safo, que el llanguiment del seu desig la
irrita,
Corre com una lloba pels llargs arenys gelats
Ella pensa amb Faó, del ritu oblidadissa,
I, en veure el seu vagit fins on es menytenia,
Arrenca els seus cabells immensos a grapats;
Després ella s’evoca, amb recances contínues,
Dels dies que
lluia, pura la jove gloria
Dels seus amors cantats en vers que la memòria
De l’ànima rediu a les verges dormides:
I vejau que Ella abaixa les parpelles esvaïdes
I es llança a dins la mar on la crida la Moira, -
Mentre al cel esclata,aflamant l'aigua fosca,
La pàl·lida Selene que venja les amigues.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada