Jo que de la gran Safo en sóc parell: (versions de Paul Verlaine, 3)

(imatge: Sant-André Berthomme)

            Les Amigues, II

             INTERNES  

             (PENSONNAIRES)

L’una amb només quinze anys, l’altra en tenia setze;

Totes dues dormien dins la mateixa cambra.

Això era una vesprada pesada de setembre.

Fràgils, amb els ulls blaus, enrogiments de fraula.

Cadascuna s’ha tret, per tal de temperar-se,

La tènue camisa de fresca aroma d’ambre.

La que és més jove estira els braços, i s’arqueja,

I la seva germana, les mans als pits, la besa,

Després cau de genolls, després torna ferotge

Tumultuosa, i folla, i sa boca s’enfonsa

Per davall l’or rossenc, dins el bru de les ombres ;

I la nena fa el recompte, durant tota l’estona,

Amb els seus dits bonics  dels valsos concedits,

I, rosada, somriu amb innocent delit.