Afinitats electives: Annie Leibovitz, retratista de la vida

   Ja feia alguns anys que tenia un coneixement, encara que superficial, d'Annie Leibovitz i de la seva obra fotogràfica. El meu interés inicial arrenca del retrat de Lance Armstrong que il·lustra aquesta nota: aquesta fotografia, on podem veure-hi tan ben reflectit l'esforç físic i mental del campió em va impressionar perquè connectava amb la meva afecció pel ciclisme i la meva admiració i per aquest magnífic ciclista que ha sabut lluitar contra el càncer amb la mateixa força que la dut a guanyar set Tours de França. 

   Tot i això, aquella primera valoració estava molt condicionada  per la impressió que es tractava d'una fotografa "famosa", coneguda sobretot pels seus retrats de les celebritats de l'star system  (John Lenon, Demi Moore,Miley Cirus, Bruce Sprinteen, Julia Roberts, George Clooney, Sting...) i del món de la política i del poder.

   Aquest estiu, però, he pogut veure a Fotografiska d'Estocolm la seva exposició  A photographer's life, 1990-2005 que em va interessar extraordinàriament. En aquesta àmplia mostra s'hi podin veure fotos ben representatives d'aquells retrats de personatges públics, alguns d'ells tan importants  que podem considerar-los autèntiques icones de la contemporaneïtat -com, per exemple,el darrer retrat de  Lenon nu i abraçat a Yoko Ono-, juntament amb d'altres que reflecteixen la  faceta - per a mi desconeguda fins aleshores - de documentalista i la seu compromís ètic i social, aqmb imatges impactants sobre sida o el drama de la guerra a Sarajevo.

   Però el que em va atraure més, van ser les imatges de l'àmbit íntim, privat: els familiars i amics, els fills, els pares..., però sobretot les abundants fotografies de Susan Sontag, la seva amant des dels inicis dels noranta fins la  mort en 2004:  fotos de viatges, quotidianes, intimes,  tendres (o dramàtiques, quan reporten el procés de la seva agonia) que suggereixen una preciosa relació, tan gratificant a nivell intel·lectual com sentimental.

No tinc dues vides . Aquesta és una vida ,

i les fotos personals i l'assignació del treball, són part d'ella. 

Annie Leibovitz

La fotografia i jo: a propòsit de "Sobre la fotografía", de Susan Sontag

   L'impacte de l'exposició A photographer's life, 1990-2005  d'Annie Leibovitz, ja ha estat dit aquí, m'ha dut a la lectura de Sobre la fotografía, de Susan Sontag. El llibre parteix d'un enfilall d'articles publicats inicialment a The New York Review of Books,  el títol sembla voler homenatjar el llibre homònim de Walter  Benjamin (que tinc en llista d'espera) i ha suposat, per a mi, un dels acostaments més aguts i més complexos al fet fotogràfic que he llegit fins ara. Tot i això, encara que semble paradoxal, tinc la sensació que el llibre m'ha ajudat tant a conéixer l'autora (la seva destresa i la seva honestedat intel·lectual) com a aprofundir en la significació social i artística de la fotografia.

   Es tracta d'un text dens i estimulant, desenvolupat des d'un raonament brillant i incissiu que va abordant diferents punts nodals de l'assaig crític al voltant de la fotografia com pot ser la dicotomia entre art o tècnica i la seva projecció sobre un conjunt de relacions dialèctiques: pintura vs. fotografia, esteticisme vs. realisme, document (objectivitat) vs. talismà (misteri)... 

   El discurs radicalment lúcid  de Sontag ens fa avançar, fent subtils giragonses per un camp minat   de possibles tombants "reaccionaris" o "assimilistes" respecte del model social capitalista (visió enyoradissa i idealitzadora del passat, control, consumisme...), fins arribar a l'esbòs  una caracterització de la fotografia com a pedra de toc de la sensibilitat artística contemporània per tal com ha contribuït, d'una manera inèdita fins ara, a "democratitzar la bellesa", és a dir, eixamplar la noció d'objecte estètic amb l'obertura del focal des del súblim fins al marginal, atenent al fragment, a les deixalles, reciclant l'habitual per a presentar-lo des d'un caire nou i  també la seva capacitat transfigurar l'art en meta-art i per situar el mitjà, la màquina, com a mitjancer essencial, i de vegades inquietantment protagonista, de la creació artística: "En la mesura que la fotografia versa (o hauria de versar) sobre el món, el fotògraf hi compta poc, però en la mesura que és l'instrument d'una subjectivitat intrèpida i exploratòria, el fotògraf ho és tot".

   En llegir aquesta mena de dicotomia des del punt de vista de la meva pràctica hi vaig entreveure una possible complementarietat. Em va semblar que jo fotografio cercant de captar aquella vessant del moment-realitat que m'ha capturat perquè m'ha semblat "singularment expressiu", i això vol dir que intento retenir un instant real però que, en tant que m'ha interessat especialment, també expressa la "meva singularitat". En definitiva, crec que la fotografia m'ajuda tant a comprendre el món on m'ubico com a conéixer-me a mi mateix.

   

P.S.: Després d'acabat el llibre, una feliç coincidència m'ha portat a llegir el diàleg-entrevista "Vasos comunicantes", entre Susan Sontag i J.L. Borges, que la revista Quimera va publicar en setembre de 1985 on hi trobo l'interés de totsdós pels gèners curts, pel fragmentari i, com a exemple paradigmàtic d'aquesta afecció a atrapar l'instant, la passíó compartida pel haiku. Quina relació més estreta amb la fotografia i quina relació més estreta amb mi mateix!