André Kertész (Budapest, 1894 - Nova york, 1985), és considerat avui un dels grans referents de la història de la fotografia, tant per la seva creació com per la seva reflexió assagística. La seva trajectòria fotogràfica - que pot ser representativa de tants artístes i intel·lectuals arrossegats pels esdeveniments culturals, polítics i socials que sacsejaren el segle XX - es desenvolupa en tres períodes fonamentals: Els inicis a Hongria, l'assoliment de la plenitud a París, formant part d'aquell conjunt avantguardista que, com he dit altres vegades, m'estime particularment, per acabar emigrant als Estats Units, en 1936, arran de l'amenaça creixent del nazisme i d'una consegüent conflagració bèl·lica al continent europeu.
Fou un fotògraf inconformista i antiortodox, autodidacta però profundament interessat en l'anàlisi del fet fotogràfic i empenyat permanentment en el desenvolupament d'un estil personal centrat en la composició i la llum com a elements bàsics de l'expressió fotogràfica, cosa que em sembla primordial a l'hora d'entendre la seva dedicació gairebé exclusiva a la fotografia en blanc i negre.
La seva obra se centra en mostrar la vida quotidiana, de la ciutat, dels individus anònims, de vegades solitaris..., expressada des d'una experimentació tècnica que busca l'elementarietat i l'essencialitat, fins a l'extrem de fregar de vegades un cert minimalisme, i sempre banyada d'una pàtina de poeticitat que fa que algunes de seves fotografies em commoguen especialment i se'm presenten com l'embrió suggeridor d'un text literari. És per això que em sembla ben definitòria aquella frase seva que diu: Jo escric amb la llum.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada