L'obra de Masahisa Fukase (1934 - 2012) representa molt bé aquella mena de biaix entelat, introspectiu, evocatiu i suggerent - que és per a mi un constituent essencial de la "mirada estètica" japonesa.
Fukase pertany a la "generació perduda" d'artistes japonesos nascuts abans de la guerra segona mundial i que arriben a la maduresa en els difícils anys de la postguerra. Nascut dins una família vinculada a món fotogràfic - els pares ja tenien un estudi i s'havien especialitzat en el retrat - estudiarà fotografia a la Universitat de Niho, a Tokio i, a partir de 1968, esdevé fotògraf independent.
Després dels seus primers treballs, centrat en un realisme cru, com la sèrie Matar porcs (1961), Fukase coneix la seva primera època d'èxit, que gira principalment al voltant de les fotografies exultants que tenen la seva esposa Yoko com a protagonista. Però, amb el seu divorci, esdevingut en 1977, s'hi produeix un tombant radical: Fukase retorna a la seva illa d'Hokkaido i inicia una nova etapa que girarà al voltant dels eixos de la solitud, la introspecció, la malenconia.
Ja en el mateix viatge de tornada, el fotògraf havia restat fascinat per les bandades de corbs que s'arremolinen en les estacions, aquestes aus esdevindran l'element central del seu treball creatiu: el simbol principal d'una mena de pèrdua i dolor, de pregona desesperació que es concretara sobretot en la sèrie Karasu (Corbs) publicada per primera vegada en 1986 considerada com una de les obres mestres tant de la fotografia japonesa com universal de finals del segle XX i que podem interpretar com un reflex de la seva desgarrada situació anímica, però també com una crítica al·legòrica de la societat industrial moderna.
El 1992, sofreix una caiguda que li va produir una lesió cerebral traumàtica que el va manteir en coma fins la seva mort.
Les imatges de Fukase m'atrauen especialment per la seva tècnica de l'entelament - que em recorda Daido Moriyama, amb qui col·labora Fukase, l'obra del qual ja hem comentat en aquest bloc. Una tècnica desenvolupada a partir de múltiples procediments, com l'engrandiment de fragments escollits, fins dur-los al límit de la legibilitat o la utilització privilegiada de les taques negres i les composicions excèntriques que tenyeixen les imatges d'un inquietant "estranyament".
El 1992, sofreix una caiguda que li va produir una lesió cerebral traumàtica que el va manteir en coma fins la seva mort.
Les imatges de Fukase m'atrauen especialment per la seva tècnica de l'entelament - que em recorda Daido Moriyama, amb qui col·labora Fukase, l'obra del qual ja hem comentat en aquest bloc. Una tècnica desenvolupada a partir de múltiples procediments, com l'engrandiment de fragments escollits, fins dur-los al límit de la legibilitat o la utilització privilegiada de les taques negres i les composicions excèntriques que tenyeixen les imatges d'un inquietant "estranyament".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada