Dissabte passat, a Gandia, vam assistir a la trobada literària Nit de contes al Palau, desenvolupada a partir de la lectura d'alguns contes - o relats breus - per part dels propis autors, que, induïts pel moderador, també anaven explicant la seva opinió sobre diverses vessants del món literari. Em va resultar una proposta interessant atès que, almenys per a mi, constituïa un esdeveniment inusual., encara que pogués estar inspirada en les trobades-recitals poètics -esdeveniments aquests més habituals i d'eficàcia comprovada.
La iniciativa estava coordinada per Rafa Gomar i, sota la conducció de Jovi Lozano-Seser, va comptar amb la participació d'Elvira Cambrils, Manuel Baixauli, Jordi Llavina i Antònia Vicens. No cal dir que ja coneixia àmpliament la vàlua personal, i creativa de Rafa, Jovi i Elvira, amb els quals - els seguidors d'aquest bloc en tenen ja algunes mostres - m'uneix una relació ja llarga de coneixença i d'amistat; de Manuel Baixauli ja n'havia llegit i gaudit Espirals i L'home manuscrit, de Jordi Llavina en tenia un coneixement més feble tot i que tenia ben recent la lectura del poemari Diari d'un setembrista mentre que d'Antònia Vicens, tot i la seva llarga i important trajectòria literària, només en tenia una notícia ben superficial i el record ja molt vague de Gelat de maduixa, que vaig comprar i llegir el 1985.
Potser aquesta quasi desconeixença sigui a la base de la profunda impressió que l'escriptora mallorquina em va produir només prendre la paraula per llegir-nos un relat breu sobre Judes Iscariot, la força i la musicalitat de la veu, el tombant original que hi dona a la relació entre Judes i Jesús -que em va dur a la memòria la fotografia que vaig fer, fa només dues setmanes, a un pas de setmana santa de Vitòria i que he volgut que encapçalés aquest post-, la proximitat dramàtica dels diàlegs... em van absorbir en una espiral quasi hipnòtica.I aquesta primera impressió ja no em va abandonar en tota la nit, així com anava llegint altres relats, desgranant les seves opinions sobre el fet literari, manifestant la seva adhesió a la llengua i al país, desvetllant la seva categoria moral, insubornable. Aquella dona apassionadament serena em va semblar tocada d'una bellesa subtil i elegant, rara.
Un rampell afuat de vent embiaixat arrossegant pols i fullaraca li ca alçar la falda al bell mig del carrer Major. Les seves mans petites blanques primes com de cera fosa mans de punt de ganxet xocolata cuita i merenga mans àgils per a esgobar el bec del lloro vell amb la papada lorito-mono Maria-Àngela-bleda omplint d'acudits apresos de memòria les enormes sales buides de la casa rectoral però mans insufiucients per fer obeir els tres o quatre metres de fona de tergal que talment un paraigua esquerdat se li aixecava enlaire deixant-li al descobert unes cuixes primes i tremoloses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada