Afinitats electives: Manuel Álvarez Bravo, Mèxic és el món

   Quan l'altre dia, a València, l'amic i fotògraf castellonenc Paco Martí em va parlar de Manuel Álvarez Bravo ni tan sols vaig poder  assignar aquell nom amb aquella  foto del pit lluminós entre el canyar que jo havia treballat amb l'alumnat de Valencià: Llengua i imatge. Ni tampoc  el vaig relacionar amb aquella colla prodigiosa de fotògrafs i artistes plàstics, avanguardistes i d'esquerres, que va sorgir a rebuf de la revolució mexicana: Tina Modotti, Diego Rivera, Frida Khalo, Pablo O'Higgins, Edward Weston... 
Després del llamp d'aquella conversa que em va posar el seu nom davant els ulls, n'he fet una petita recerca que m'ha deixat enlluernat davant la seva l'obra creativa. 
Tot i que una precoç vocació artística va dur Manuel Álvarez Bravo (Ciutat de Mèxic, 1902 - 2002), a estudiar música a l'Academia de San Carlos, l'interés que ja se li havia manifestat des de petit  el va dur, finalment,  a decantar-se'n  per la fotografia arran de fer coneixença amb el fotògraf alemany Hugo Brehme, en 1923.
 El 1925 es va casar amb Dora Martínez de Orla, que també es dedicaria a la fotografia - moltes vegades cooperativament amb l'espòs -optant pel nom artístic de Lola Álvarez Bravo. 

Integrat en la colla avantguardista mexicana, Álvarez Bravo esdevindrà el fotògraf fonamental de la modernitat mexicana i desenvoluparà una llarga i intensa obra creativa centrada en la cultura, la identitat i la problemàtica social mexicana: Compartiria una exposició amb Henry Cartier-Bresson, en 1932, i fa amistat amb André Breton fins al punt que una imatge seva esdevindria la portada del catàleg de l'Exposició Surrealista Universal de 1936. També va fer incursions importants en el món del cinema, on col·labora amb directors emblemàtics, com Eisenstein o Buñuel i va fundar el primer museu mexicà de fotografia.