Córrer l'andola ( Recordant Berlin, febrer de 2004)

(Foto: Alexanderplatz)

Ara fa uns anys, Pilar i jo treballàvem en un institut on hi havia el "costum" d'emprar un dels dies de festa escolar per organitzar un pont a mitjans de febrer (en un cap de setmana com aquest), no sabria dir amb exactitud si per celebrar Sant Valentí o per possibilitar unes minivacances de la neu. Fos com fos la meva companya i jo ho aprofitàvem per fer algun dels microviatges que tant ens agrada de realitzar.
L'any 2004 vam decidir de fer-hi una escapada a Berlín. Fou una experiència inesborrable. El temps era gris, rúfol, i això ens espitjava més l'un en l'altre, com també ho feia l'amplada extraordinària d'aquella ciutat, estesa al voltant del melic descomunal del Tiergarten, desdoblada a una banda i altra dels més de quaranta quilòmetres de recorregut serpentejant de l'Spree, i amb el rostre encara ben marcat per la ferida recosida del mur.
De seguida vam sentir que Berlin tenia alguna cosa diferent a totes les grans capitals que havíem conegut fins aquell moment, quelcom que intentàvem definir amb mots que potser no volen dir res de tan genèrics com vital, o autèntica..., però que, intuitivament, ens semblaven encertades: Segurament la seva història recent, aquelles dècades d' aïllament i esquarterament l'havien dotada d'una batec especial. Una personalitat bifront - proletària a l'est, jove i alternativa a l'oest - que encara temptejaven la manera de retrobar-se i sintetitzar-se. En aquells moment, tot i que s'hi veia una activitat reconstructora que podríem qualificar fins i tot de febril (ambaixades, seus del poder econòmic i polític...), el seu retrat robot més representatiu era el formiguer de joves prims i elegants -fos quin fos el seu sexe- pul·lulant pels carrers, a peu i en bicicleta, o abarrotant els nombrosos bars, cafès, ateneus culturals alternatius...
Però també s'hi palpava un magnetisme especial, que no deixava mai de recordar-nos que ens trobàvem en un dels melics del món: un seguit de fites monumentals com el memorial de l'Holocaust - un gran laberint d'immensos blocs grisos just ran de la porta de Brandenburg, el Reichstag i la futurista Postdamerplatz - o l'Under den Linden, o l'illa dels museus, o el Kulturforum, o l'Alexanderplatz...
Al capvespre del segon dia d'estada, en sortir de la Neue Nationalgalerie ens va sorprendre un alè corprenedor de silenci i calma: havia començat a nevar. Nosaltres havíem decidit concloure les darreres hores berlineses anant a sopar en un recomanat restaurant de menjars alemanys que hi havia en una placeta del Prenzlauer Berg. Per arribar-hi calia fer un llarg recorregut, i l'havíem de fer combinant els trams amb autobús i amb tramvia amb d'altres a peu. L'anarem descabdellant quasibé a cegues, sempre sota un mant de neu que ens semblava benefactor.
En passar ran de la Berliner Fernshturm - la torre de comunicacions que fou l'emblema del Berlín est, i encara és l'edifici més alt de la ciutat - la visió fou realment inenarrable. La nit ja era ben tancada i la il·luminació que envolta i acompanya l'esbelt cilindre cel amunt es fonia amb l'espesa blanquina que hi descendia lentament conformant una claredat decididament onírica, irreal, que mantenia el món sencer en suspens. I al seu ventre, com gronxats en un líquid amniòtic, suràvem nosaltres. Érem al punt àlgid d'un permanent estat de gràcia que no oblidaré mai.

(panorama des de la cípula del Reichstag)

P.S.: Escrivint aquest article he recordat que ja ja molt de temps, amb motiu de la unitat Alemanya, vaig escriure un article a El Poble de la Marina sobre el paper d'Alemanya en la construcció europea. Podeu llegir-lo , si us abelleix.