Venia a
demanar-s’ho. Només Ella, l’hora d’au ran l’acull del silenci. I fou com treure el primer brot de l’estiu de
la nit. Ens arraulírem al clos d’ulls encesos i foscor de cera cremant. Els
cossos eren dues roses que han crescut massa juntes, com si un empelt venturer
ens hagués concedit un bes de pètals compartits. I Ella s’escoltava el palpit
de riu forçat forçant les temples. I les meues mans llegien el desgel del
Talmud en la seva estesa mel jueva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada