dijous, 10 de desembre del 2015

...I Desembre






De lluny alenen les fotos,
és una lenta podridura,
ara, entre els dits embriacs
l’escandall d’aquell aroma,
- la natura és un vestit
ja fet a mida
de tan usat

colors davall la pols,
l’alçaprem del fred
duu aquell primer rampell
eixancat al llom
d’una egua jove,
i també  la unció
d’uns genolls pagant
ja de bestreta

aquell ofec de llet en pols
que s’enganxava al paladar
                    dels vençuts,
i els tinters de tinta trista
que tacava com les móres,
i les comunes de l’estació
                       llodriguera
amb sentor del pixum

capvespres de febre
i nits d’insomni, s’encabien
en el misteri  tou i esbullat
de les dones
                       i l’esgarip
congelat de l’esmolador
colgat i fermentat
sota el feix de tants muts
- aquell engonal pudent,
                             potent,
la pau, a la fi, defecada.

Però el goig saltava marges
amb pantalons curts
i cuixes innocents,
lliscava obscè el regalim
de la pluja vidre avall
fins al deixant del riu,
primers gargots  del temps
que l’aigua esbandia
i el sol eixugava
com una camisa de serp
- la coïssor ja abrasia el brocal
de la carn ascendent.


Desembre d’olor de cafè
i color de rostoll
encés en calç d’ànsia,
amb aquest vernís torrat
que engalipa
 el baf de l’hivern,
 - pels ulls encara
enlleganyats de les cases
 s’endevina la sentor
blaürada de sexe

un frec de serp ben alletada,
aquell acull turgència
tèbia
          fumejant,
i el tacte fa obscur el cos
com s’afina el plor d’un saxo
- neix l’aiguaneix
mentre s’esbrava el nard


i el cos es torna d’un cel cru
pruna
               pinyol de porpra
balanceig com d’alguer
festejat per l’onatge
- inaprehensible
esbós
de la falzia,

i torna el repic de la pluja
sobre el teulat del silenci
tecleja la tendror en cada cicatriu

palpada a cegues, 
bell en l’ocult, s’agitarà el xiprer
mentre amb ulls de cotxe
ens endinsem
cap a l’opac
de la nit

l’amor s’adorm al trenc submís
de les parpelles,
esmerçar el solatge d’una vida
per engrunar el bo de l’amarg


Sí:
quan més lluny
més a l’ini
ci.)