De
lluny alenen les fotos,
és
una lenta podridura,
ara,
entre els dits embriacs
l’escandall
d’aquell aroma,
-
la natura és un vestit
ja
fet a mida
de
tan usat
colors
davall la pols,
l’alçaprem
del fred
duu
aquell primer rampell
eixancat
al llom
d’una
egua jove,
i també la unció
d’uns genolls pagant
ja de bestreta
aquell
ofec de llet en pols
que
s’enganxava al paladar
dels vençuts,
i
els tinters de tinta trista
que
tacava com les móres,
i
les comunes de l’estació
llodriguera
amb
sentor del pixum
capvespres
de febre
i
nits d’insomni, s’encabien
en
el misteri tou i esbullat
de
les dones
i l’esgarip
congelat
de l’esmolador
colgat
i fermentat
sota
el feix de tants muts
-
aquell engonal pudent,
potent,
la
pau, a la fi, defecada.
Però
el goig saltava marges
amb
pantalons curts
i
cuixes innocents,
lliscava
obscè el regalim
de
la pluja vidre avall
fins
al deixant del riu,
primers
gargots del temps
que
l’aigua esbandia
i
el sol eixugava
com
una camisa de serp
-
la coïssor ja abrasia el brocal
de
la carn ascendent.
Desembre
d’olor de cafè
i
color de rostoll
encés
en calç d’ànsia,
amb
aquest vernís torrat
que
engalipa
el baf de l’hivern,
- pels ulls encara
enlleganyats
de les cases
s’endevina la sentor
blaürada
de sexe
un
frec de serp ben alletada,
aquell
acull turgència
tèbia
fumejant,
i
el tacte fa obscur el cos
com s’afina el plor
d’un saxo
-
neix l’aiguaneix
mentre
s’esbrava el nard
i el cos es torna
d’un cel cru
pruna
pinyol de porpra
balanceig com
d’alguer
festejat per l’onatge
- inaprehensible
esbós
de la falzia,
i
torna el repic de la pluja
sobre
el teulat del silenci
tecleja
la tendror en cada cicatriu
palpada
a cegues,
bell
en l’ocult, s’agitarà el xiprer
mentre
amb ulls de cotxe
ens
endinsem
cap
a l’opac
de
la nit
l’amor
s’adorm al trenc submís
de
les parpelles,
esmerçar
el solatge d’una vida
per engrunar el bo de
l’amarg
Sí:
quan més lluny
més a l’ini
ci.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada