dimecres, 16 de gener de 2008

Córrer l'andola (si una nit d'hivern llegint al llit)



Fa unes poques setmanes vaig suggerir a la meva companya la lectura de Si un dia d’hivern un viatger d’Italo Calvino. No recordo el motiu concret d’aquesta recomanació però el fet no és gens estrany ja que parlar-ne, intercanviar impressions sobre els llibres que estem llegint - o sobre els que vàrem llegir en un altre temps i ens han deixat una petjada -, ha esdevingut un cert costum entre nosaltres. La sensibilitat i la finor intel·lectual de Pilar fan que aquesta afecció compartida hagi esdevingut per a mi una font de plaer i d’enriquiment personal.
Mentre ella l’anava llegint hem intercanviat només alguna valoració puntualíssima: m’anava dient com li sobtava l' apel·lació a / la implicació del lector, la barreja d’històries inconcloses, el llenguatge...; en definitiva que el seu interès es recolzava decidídament sobre l’estil, la forma..., aquella mena de teranyina discursiva que t’anava envolupant i t’obligava a seguir el seu descabdellament de manera quasibé hipnòtica.
Com que feia ja 20 anys que l’havia llegit, jo a penes si en recordava la trama. M’hi restava fonamentalment l’enlluernament que em va provocar en tant que “artefacte literari”, de la mateixa manera que, una dècada abans, m’havia passat amb Rayuela. I li parlava del meu interés mai desaparegut per la gent que havia conformat l’Oulipo (Ouvroir de Litterature Potentielle), aquell genial grup d’escriptors experimentals.
Quan despús-anit, després d’haver estat treballant a l’ordinador, vaig anar-me’n al “gran llit matrimonial” ella ja feia estona que hi era gitada i llegint, com li agrada tant fer. Jo, que també l’acompanyo de vegades llegint el meu llibre o llegint-nos l’un a l’altre durant una estona, vaig fer el que més m’agrada de fer en aquesta situació, arraulir-me ran d’ella, nu, a tocar, i esperar a què acabi. En aquesta ocasió n’estava ben enganxada i, quan ja havia passat una bona estona em va dir: Espera, espera..., encara un moment abans no tanqui el llum, que ja estic acabant el llibre.
Anit, quan ens vam retrobar de nou al llit, Pilar tenia preparada una nova lectura. Li vaig demanar que em parlés del relat de Calvino i ella començà fent-me el resum de l'argument.

“Després d’una breu introducció on el narrador s’adreça directament al lector i li fa una sèrie de reflexions i recomanacions per a iniciar la lectura, comença el relat amb l’arribada del viatger en una estació, de nit, i la seva entrada en un bar boirós. S’hi deixen anar informacions fragmentàries sobre la missió que hi anava a complir el protagonista, sobre els clients del bar, s'hi focalitza l’atenció sobre una dona misteriosa..., finalment arriba un comissari que se li adreça per informar-lo que la trobada que havia d’haver tingut ja no es produiria, i ordenar-li que prengui un tren (que normalment no para en aquesta estació, però avui ho farà) i se’n vagi ràpidament,ja que sinó seria arrestat.
“Al capítol següent, el lector se n’adona que el llibre presenta repeticions, incoherències, que sembla que hi falten planes, o que torni enrere... Ben emprenyat, acudeix al llibreter per fer una reclamació i aquest l’informa que hi ha hagut més gent amb aquest problema. Sembla que alguns dels volums de Si una nit d’hivern un viatger han sortit defectuosos perquè s’han barrejat amb pàgines d’una altra novetat, Fora de la població de Malbork, d’un tal Tazio Bazakbal. Tal i com ja havia fet abans una clienta, el lector acaba canviant el seu llibre defectuós per un exemplar del desconegut escriptor polonès. Com que la senyoreta que havia tingut la mateixa mala experiència encara era a la llibreria, el lector se li dirigeix i parlen del cas, dels possibles disbarats que encara els podien venir... Finalment, lectora i lector decideixen mantenir-se en contacte per anar intercanviant els avatars futurs d’aquella lectura que es presentava tan dificultosa com intrigant.
“A partir d’aquí, la història va entremesclant-se amb un seguit de relats divergents i sempre inacabats. Fins recalar finalment en una gran biblioteca on set lectors van desgranant els respectius abordatges de la recepció literària. Quan, finalment, el nostre lector planteja la seva predilecció per les històries ben acabades i la seva inquietud per la seva darrera experiència, on només ha trobat històries que queden suspeses o s’extravien, els altres lectors s’interessen pel text que el protagonista acaba de llegir... Quan el setè lector li demana perquè creu que tota història ha de tenir un principi i un final, ell conclou que el que vol realment és casar-se amb Ludmilla, la lectora modèlica que l’ha acompanyat en aquesta aventura.

Per acabar, Pilar em va llegir el brevissim capítol que clou el llibre:

Ara sou marit i muller, Lector i Lectora. Un gran llit matrimonial acull les vostres lectures paral·leles.
Ludmilla tanca el seu llibre, apaga el seu llum, abandona el cap sobre el coixí, diu: - Apaga el llum tu també. ¿No estàs cansat de llegir?
I tu: - Un moment només. Estic a punt d’acabar Si una nit d’hivern un viatger d’Italo Calvino.

Aleshores, ens vam adonar – esborronats – que la nostra escena de la nit anterior havia avançat, tot i que amb els papers canviats, l’acabament del llibre. La vida, per un instant, es fonia amb la literatura.

1 comentari:

josepmanel ha dit...

Indubtablement, llegir, és un més dels “exercicis plaents” que s’hi poden fer al llit. M’apunte el llibre.