Aquest vespre estàvem fent l'acte de presentació, a Dénia, del dossier de la revista L'Aiguadolç dedicat a Jaume Pérez Montaner quan ens hem assabentat de la dolorosa notícia de la mort de Josep Iborra. Crec que tots hem sentit la mateixa esgarrifança, la impressió de com van anant-se'n els millors, deixant més orfe aquest país tan amarg.
Jaume Pérez i Montaner ha volgut dedicar un poema del seu darrer llibre, Solatge ,al mestre i amic. Jo vull reproduir-lo també aquí com a homenatge al gran benisser que ens ha deixa l'exemple del seu treball i la seva dedicació insubornable a la llengua i al país
retrat del poeta als
seixanta anys
(variacions sobre uns versos de
Francesc Parcerisas,
i un record de Joseph Brodsky)
És així que vindrà la llum al teu encontre
per camins sense espera? O és un somni,
un bé sense mesura, dolç com un llarg oblit,
que us pren sense paraules?
Flonja la cabellera, t'adorms en el seu pit,
abandonant la mà,
fruint amb aquest do que us eternitza.
Fa temps que nit i dia et persegueixen,
sense poder tocar-te definitivament:
la sang flueix per quatre canonades
i s'han glaçat els vents d'antics auguris.
Ara tens seixanta anys:
són altes les muntanyes que et circumden;
serpegen els camins entre botges i espígol.
Neva sobre els teus ulls, sobre la teua boca.
Encara panteixant, dibuixes llunyanies,
mots que s'obrin com crits o com roselles,
nits que es donen la mà,
amb plenitud de llunes i maragdes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada